Retorn

Quan posà els peus a l’esglaó d’entrada de la casa una esgarrifança la va recórrer de dalt a baix. Tornar de nou a la gran mansió que l’havia vist néixer i on havia viscut durant gran part de la seva vida fou un acte emocionant però també dolorós. La trobà molt més abandonada del que podia esperar, era normal donat que feia anys que no hi vivia ningú ja que amb ella, única filla de la família i sense descendència, s’havia acabat el llinatge dels Puig Peraplana. Els marrecs que jugaven a la vora havien murmurat maliciosament al seu pas que on creia que hi havia fantasmes. Es girà d’esma i observà el jardí: totes les plantes eren seques i les males herbes creixien arreu. Recordà el vell taronger a recer del qual li agradava llegir els seus contes favorits quan era una nena; la magnòlia gegant, les mimoses i els roser dels quals la mare tenia cura com si d’ella mateixa es tractés. Entristida pel panorama desolador, entrà a la casa. La vista li anà a raure al sofà on se li figurà veure l’àvia llegint tranquil•lament, vora la llar de foc l’avi encenia la pipa i gaudia, plausible, del gust i l’aroma del seu tabac preferit. Es refregà els ulls per tal de tornar a la realitat, mentre enfilava la llarga i majestuosa escala que havia de dur-la als dormitoris. En un d’ells veié la mare i un somriure dolç i tendre li il•luminà la cara. Els records que tenia de la mare eren sovint associats a espígol, sabó de brea i manyacs tendres. Al costat trobà el pare que li semblà més alt i corpulent que de costum. De puntetes per no desvetllar els records baixà de nou les escales fins l’àmplia cuina que donava al jardí, allà la minyona la somrigué mentre treia del forn els seu pastís de xocolata favorit. Anà a abraçar-la però s’hi reprimí tot de sobte. Notà que una llàgrima s’entossudia en lliscar galta avall. Tornà a la xemeneia i ja no veié l’avi. Sobre la lleixa, una petita urna de ceràmica lluent li va cridar l’atenció. No l’havia vista mai abans, aquella urna. L’agafà amb cura i la feu girar amb els dits. Una placa argentada, un xic ennegrida pel pas del temps, li deixà llegir unes lletres ben treballades: Anna Puig i Peraplana. Un crit de terror intentà vanament escapar de la seva gola però s’adonà que no li sortia. Caigué abatuda al sofà mentre l’urna relliscava de les seves mans i queia estrepitosament a terra escampant arreu les seves pròpies cendres.