Gelosia

Quina ràbia que em fa! Ella sempre tan professional, capaç de fer dues tasques alhora sense ni despentinar-se , tan forta, tan sencera, tan segura de si mateixa. Sempre he pensat que a mi, ella, em veia trencadissa, poca cosa, incapaç de relacionar-me amb normalitat amb totes les meves companyes de feina. De vegades penso que voldria prescindir de mi, de fet, no en faig cap falta jo que ja n’hi ha una altra que pot assumir el meu treball i que és capaç de duplicar-se quan cal. Fins el meu lloc de feina és diferent al de les altres, separat, com marginat. Sovint em sento fatal. Quan enumeren les que som, ni tan sols diuen el meu nom, és com si no existís, com si no fos ningú. Ella sovint em fa callar dient-me que ja tinc prou amb el francès, o amb el portuguès, o millor amb el turc, que allà sí que sóc important. És cruel la ce, més del que podria pensar i jo a sobre he de compartir el seu nom, sí, sí , jo sóc , la ce trencada. I ara vull reivindicar els meus drets: el de poder associar-me amb tothom, el d’estar al costat de les meves companyes als teclats dels ordinadors, el de tenir veu i vot a l’alfabet i als diccionaris. La meva tasca és tan o més important que la de les altres, que la de la orgullosa ce, o la activa essa. Lluitaré pels meus drets. Fins a la mort. Endavant les atxes!