IMMORAL TITÀ

IMMORTAL TITÀ


Immortal tità,
t’imagino a una xafogosa nit d’estiu,
al terrat de casa, sota els estels i la lluna clara,
assegut al balancí de llengües,
reposant, tranquil•lament, després del jornal.
Semblava que el teu alè no tindria fi
i que, invulnerable al pas del temps,
envelliries arrelat al terra.
Plàcids passaven els dies.
No necessitaves grans coses;
la feina diària, un pa a la taula,
un càntir d’aigua, una curta migdiada,
el diari dels diumenges,...
Trescares, íntim heroi,
pels vastíssims carrers del poble,
lluny d’inútils dreceres,
Somiares un Puig Gros pagès,
net de bardisses i estèrils roquissars.
Després de la derrota,
resta immutable la rocallosa muntanya
emmarcada al finestral de casa.
Perduren les velles coses;
la humitosa estampa de la cambra,
el polsós santcrist, el tèrbol espill,...

I tu, pare, immortal tità,
emergeixes amb ingènit fulgor
dels àmbits fondals de la memòria.