Horitzons

It's something unpredictable
but in the end it's right.
I hope you had the time of your life.
Green day, "Time of your life"

Tot semblà succeir alhora. Ni tan sols recordo de guaitar el rellotge. Cinc hores i mitja d'anguniosos i interminables gemecs; cinc hores i mitja sofrint el rostre exageradament tranquil de la llevadora, contagiant-me de l'indescriptible olor d'hospital i dels reflexos brillants a les sales blanques, notant la insistència malaltissa a tremolar de tots els membres del meu cos, així com tones i tones de neguit angoixant a cau d'estomac. La metgessa, tranquil·líssima ella, suggerí finalment d'intervenir amb cesària. Tenia llavors el cor al puny i allà va quedar-se durant tota l'operació, fins que els crits de la Montse foren substituïts per uns altres, uns plors que semblaven clamar a la nova llum. Llavors, un somriure s'esbossà al rostre de la meva dona mentre la seva mirada anhelava sostenir la seva nina, el seu nadó, la seva petita Laia en braços. Si algú m'hagués suggerit llavors un ferro roent, una marca, un tatuatge o potser unes manilles per recordar l'escena, hagués contestat que no, que no em feia falta. La imatge que el meu cor enregistrà era més potent que la marca d'una cicatriu o d'una intensa cremada. L'única diferència era que no produïa dolor, sinó una mena de plaer alliberador que sóc incapaç de definir.
Hores després albirava l'horitzó irregular de la ciutat. Substituint les incertes hores fosques apareixia el sol: càlid, vermell, mandrós, però sempre constant i renaixent. Era un dimarts laborable, un 21 de Setembre més. Simples hores a les que atorgar un sentit per molts, però ja mai més un dimarts més, ni una simple marca de calendari o un tediós tràmit per a mi. Alguna cosa havia canviat. A cada instant que passava rere els finestrals em castigava mentalment pel que havia fet, per haver estat un egoista de merda. Havien estat nou mesos fatídics per tots dos, però especialment per la Montse, que no va saber durant molt de temps si havia de convèncer-me, matar-me, comprendre'm, abandonar-me o simplement odiar-me fins l'eternitat. Miquel!, em deia jo cada matí davant el mirall, aquí els tens, mira: dos cabells blancs! Passa el temps noi! D'aquí a no res t'hi trobaràs, et trobaràs tancat a una habitació blanca respirant artificialment, cagant-te al damunt, esperant el teu darrer sospir, esperant que se t'acabi la corda del rellotge, esperant que el motor faci el pet definitiu, esperant la mort, la fi de la llum, la negra nit... Semblava ahir quan... Deixa-ho, deixa-ho. Què has fet, Miquel, en tot aquest temps? Aquesta et ve ara que vol tenir la criatura? Senyor... I jo ho vull? No, perquè vull fer tot allò que encara no he fet i tot allò del que no vull penedir-me de no haver fet. Algun dia vull enviar a pastar fang al meu cap, ballar la dansa de la pluja en pilota picada sota una tempesta mentre faig ganyotes al diable, partir-me les dues cames provant tots els esports de risc i fer un striptease davant dues-centes dones i córrer per salvar la pell. Vull gaudir de totes i cadascuna de les bajanades de la vida, perquè m'agraden, les bajanades. Dóna'm temps Montse, dóna-me'n més dona!, dóna-me'l!
Quan vaig tornar ella era a l'habitació, just on l'havia deixat. Dormia plàcida a la llitera, a tocar del bressol. La vaig mirar. Els seus dolcíssims llavis semblaven ara esquerdats, allargassats i inflats; la seva cara estava marcada de noves arrugues i els seus cabells bruns i enrinxolats perduts en la llàstima. Però el que més em colpia eren aquells reguerols secs de llàgrimes naixent dels solcs dels seus ulls encara clucs. Semblava haver envellit deu anys de sobte. Però allà estava ella, feta la feina i completament desfeta, però tot i diferent, així, amb un somriure feliç dibuixat als llavis. I allà amb ella jo, un home idiota, estúpid, esculpit a partir d'un immens roc de dubte, por i egoisme que es sentia feliç de notar brollar compassada la seva respiració. Era molt de temps amb ella, no poc per no prestar atenció al seu rostre canviant al llarg dels dies, mesos i anys. Lentament havia descobert ja cent maneres d'entendre-la i conèixer-la quan em mirava, mil formes més que tenia d'escoltar-me i parlar-me, de riure, renyar-me, badallar i passejar i gesticular, com un tornassol de somriures per uns mateixos llavis ara esquerdats. Se m'apareixia a la memòria el primer somriure, descobert entre centenars d'anònims desconeguts d'un pub. També un que em regalà en aquell Frankfurt de Barcelona on celebràrem sense ni un duro però feliços la seva llicenciatura. I les rialles? Rialles desenfrenades i ocultes rere la seva mà completament groga el dia que pintàrem PORC!! damunt la porta de l'apartament d'on ens desnonaren. Jove somrient: un somriure tallant d'un funeral, un sota un sostre de moreres a l'estiu, un altre acompanyant el sí del casament... Cada somriure compassiu, cada somriure pacient, alegre, resignat, cordial, tabú, melangiós, jovial, bell i trist que m'havia regalat al llarg d'aquells feliços i intensos dotze anys eren petites joies dins meu. El mateix somriure dels matins, quan m'extasiava l'aroma dels seus cabells com una cascada brava reposant sobre el coixí i els seus ulls s'obrien, em descobria el blau més preciós i intens que mai s'havia decidit dansar amb un somriure. I en aquell moment em sacsejava quelcom més intens que un somriure mediterrani, em sacsejava la felicitat.
Vaig mirar dins el bressol transparent: la Laia i el seu barret rosa. Al seu costat, la Montse, la meva dona, el meu futur pràcticament perdut. Vaig tenir unes ganes urgents d'acotxar-la, a ella, i no a la Laia. Volia tenir-la en braços per sempre, fins que el mateix Banyeta es presentés al meu davant i se m'endugués a la caldera. No volia perdre-la, llavors me n'adonava: Sí, era allò, era ella, era ella el que jo volia, i per tan, si la volia, si l'estimava, si desitjava compartir la vida amb ella, havia de compartir també els seus somnis, les seves il·lusions, la seva petita esperança dormint amb barret rosa. Aleshores va llevar-se. Va sorprendre'm divagant: «Ja... ens l'han dut?», això va dir, com qui pregunta quants anys ha estat dormint. Amb la mirada buscava amb urgència el bressol, doncs encara no havia tingut ocasió de contemplar-la amb calma, la seva nena, la seva nina. Vaig mirar els seus ulls endormiscats, les seves fines celles, les seves mans damunt la flassada i aquell somriure esgotat però alhora satisfet de qui sap què vol. D'alguna manera em vaig quedar sense poder dir res més que «Sí, ens l'han dut». Em sentia una merda, volia demanar-li perdó per tot el que li havia fet passar, per tots els dubtes que m'havien traït fent-me dubtar, fent-la dubtar dels meus autèntics sentiments envers el que més estimava: ella. Vaig esclatar en llàgrimes allà mateix, però el millor era que a la fi sabia perquè plorava. Sabia que m'havia tocat la loteria i que tenia el que volia: una vida envejable per qualsevol al costat de la Montse i que jo, a la fi, estava disposat a conservar. Si pogués, vaig pensar, si pogués expressar-li la meitat... no!, una minsa quarta part del que aleshores sentia, aconseguiria provar-li el meu nou compromís, les paraules que cal dir a aquells que amb tu comparteixen el camí.
I abans de deixar-li dir un sol mot, abans que em pogués preguntar què em passava, que perquè plorava, vaig fer el cor fort i dir-li l'única cosa que realment podia dir-li, que podia resumir-li tot allò: «T'estimo. De debò t'ho dic. T'estimo, us estimo a totes dues. He estat un imbècil. Ho sento, ho sento moltíssim...»
I ella em mirà i em regalà un somriure. Tendre i dolç, pacient. Un de nou.

*******

El sol emana càlides carícies damunt la cara pigada de la Sònia. Mirant amunt, amb uns ulls grisos fets escletxes, la noia sent el dia centellejar tan agradable com el sentiria un ocell dins una gàbia al balcó d'una gran ciutat. Entre els altíssims edificis, ni un núvol mandrós o fugisser a la vista o a la deriva d'invisibles corrents del cel de migdia. No para esment a la flaire de l'eterna ombra humida de ciutat, ni escolta el brogit dels autos al passar, ni nota l'ardent tacte de la barana negra. El dia és per a ella tant radiant, tan decididament clar i nítid i bell, que aconsegueix foragitar tot allò al que havia estat donant voltes mentre s'instal·lava, altra vegada, a casa els pares. Oblida coses com ara la dificultat de viure, coses com la determinació humiliant dels seus pares a col·locar-la davant una pantalla per sempre. Sent haver nascut en una època equivocada, una en la que només hi cap un única idea, un únic horitzó que seguir per tots i tothom.
La noia torna a dins, a l'habitació, i tornen els fantasmes. Hi pensa altra vegada, en tot això, i sense pensar-hi s'asseu davant l'escriptori decidida i es passa la punta de la ploma per l'índex de la mà dreta. Escriu a dalt i a mà esquerra: "Barcelona, dimarts 21 de Setembre del 2010". Mira enlaire un moment, i de seguida troba les paraules:

El pare en diu "fugir de les obligacions" d'això que penso fer. Possiblement ho sembla, però ara, després de totes les decepcions d'intentar seguir el meu camí en aquesta llibertat enganyosa, diuen haver decidit que entri a treballar a l'empresa del pare. T'ho pots creure? Informàtica... "T'has de llaurar un futur estable", "no mires mai pel dia de demà", "Fes alguna cosa de profit"... Només en això pensen. El seu món, la seva vida, la seva història no és res més que una de tants possibles. Si la seva idea de llibertat i felicitat és una vida, LA MEVA ÚNICA VIDA!, encadenada a hipoteques, a impostos, a lletres del banc, a parir descendència, a fer rentadores, a comprar ordinadors potents i televisors gegants, a fer-me un pla de pensions, a podrir-me per dins amb feines humiliants i sense sentit, a acabar amb prozac, a acaparar diners i possessions... A enfrontar-me, cada dia, a cada instant, amb totes i cadascuna de les trampes, hipocresies i ment
ides que hem portat al món, prefereixo la incertesa, inventar jo el meu propi camí. Inventaré la meva llibertat, escriuré la meva pròpia història i me n'aniré allà on no tingui passat i, on amb sort, hi trobi un futur.
Saps que vull dir, avi. Saps que vull alguna cosa més que ser un engranatge més d'aquesta bogeria de màquina infernal. Vull alçar-me un dia i veure alguna cosa més, no ho sé, alguna cosa més que cobdiciós gris cobrint la terra i apoderant-se del cor de tots. Voldria trobar un lloc com aquell en el que tu vas viure, una època on les dificultats no impliquin trair a causa de la cobdícia sinó per l'esperança de ser millors. Vull viure a tocar d'un riu d'aigua clara que em refresqui i m'assedegui de la dura jornada, un lloc on cada tarda, acabada la feina imprescindible, el camp guspiregi al contemplar-lo fins sentir-ne el seu verd pessigolleig dins meu, un indret on cada nit el cel estelat sigui l'únic sostre que trobi més amunt que jo. Vull una vida de veritat, perquè no vull preocupar-me de res més que viure a cada instant, a cada sospir, fins que inevitablement arribi la foscor, el punt i final que no em faci pensar en tot en el que hauria de renunciar si només em preocupo, diàriament, del futur i del passat.

Fet això la Sònia s'aixeca, signa, doblega amb cura el full i l'introdueix dins un sobre que es posa a la butxaca del darrere dels texans. Guaita la motxilla damunt el llit i pensa que rebentarà de tot el que hi ha encabit. Pensa en si no pot prescindir d'alguna cosa, però repassa l'equip i s'adona, una vegada més, que compta únicament amb el més imprescindible. Coses com ara les tres mudes completes, un bon abric, tovallola, necesser, fogonet, llanterna de dinamo, estris de cuina, de pesca, farmaciola, brúixola, mapes, sac de dormir, eines, tenda individual, arròs, llibretes, un parell de bolígrafs...
Damunt l'escriptori ella hi deixa les claus, el telèfon mòbil i les targes de crèdit. Es recull els cabells en una cua i es penja la motxilla a l'esquena. Pesa, pensa, pesa més que cap altra que hagi dut mai; però tot és qüestió de costum. Ningú digué mai que els canvis són fàcils, que les decisions que es prenen no són dures o que al camí escollit no està ple d'entrebancs. Aleshores, quan es troba davant la porta, s'adona que s'oblida d'alguna cosa. Alça i es mira el canell dret. Quarts d'una del migdia. Escruta i acaricia uns instants l'esfera transparent d'aquell rellotge que els pares li regalaren anys enrere. Un de bo, així el van definir, i un de bo, per a ells, no volia dir que n'entenguessin, sinó que n'havien pagat mil euros pel cap baix. Això era l'èxit a la vida per a ells; vida de passarel·la, sense límits, farcida d'ostentació, convencionalismes i prevaricació assegurant-se sempre de viure... demà. El dia a dia dels seus pares, de la seva família, era sempre mirant de reüll un futur que no els deixava viure el present. Coses senzilles, però que marxaven: asseure's plegats sota els tarongers del pati de casa, gaudir de la mar asseguts a la sorra negra al costat del blanquíssim far... un petó, un en el moment que menys t'ho esperes, navegar sense rumb, riure estrepitosament... descobrir els petits tresors de la vida, els que desapareixien sense fer remor, els instants feliços sense necessitat de mirar el rellotge ni revisar el telèfon mòbil ni obrir l'agenda.
La Sònia es treu la corretja del rellotge. El llençà a terra, el trepitja, el maleeix. L'odia. S'assegura els dos cinturons de la motxilla, baixa les escales i tanca el portal rere seu.

*******

La meva germana no podia haver elegit pitjor dia per posar-se a parir. A Hellsoft, estàvem immersos aquella tarda en una petita crisi que jo havia de sufocar. Tota la planta estava sumida en un compte enrere frenètic pendent d'entregar l'endemà el nou programa a un peix gros, una important caixa d'estalvis. Bona part de la plantilla, amb en Pep, la Sílvia i la Marta transformats en improvisats líders rebels havien elegit el pitjor moment per exigir millores. I tots ells sense moure's! «No farem ni una hora extra més», deien els molt sonats, «no, almenys, fins que se'ns pagui'n sense problemes i s'arreglin les coses». Imbècils!, entre això i les continues manifestacions dels sindicats davant l'edifici, em feia l'efecte d'estar envoltat d'imbècils rematats per comptes d'elements que s'havien passat quatre o cinc anys fent forats als colzes de les camises estudiant.
Però ho vaig resoldre, és clar que sí! La mentida de sempre. Els hi vaig prometre equiparar els sous amb els increments anuals del nivell de vida, la paga de les dietes, els desplaçaments, la formació i el més important: recuperar tos els projectes que Hellsoft encarregava fer a països del tercer món perquè després, els quatre matats d'aquí, els instal·lessin i supervisessin. Així aconseguíem aparentar davant les empreses que tot era producte d'aquí, una exigència gens pràctica i impossible de satisfer si volíem ser competitius de debò.
Però ah!, no els hi podies oferir tot de cop a aquells matats del personal. Si els hi prometies tot el que demanaven d'entrada s'escamaven, i havies de fer veure que eren ells mateixos qui et controlaven i t'ho treien. Calia deixar passar les hores, fer veure que eres tu mateixa qui cedia. Al final, a dos quarts de vuit del vespre vaig aconseguir sortir deixant-ho tot arreglat i en marxa. Ells creien haver guanyat, però jo sabia que l'endemà recursos humans col·locaria damunt la taula els centenars, no!, milers de candidats que teníem arxivats esperant una oportunitat encara que fos per fregar lavabos. En menys d'un mes, els vint o vint-i-cinc esvalotadors s'intercanviarien els llocs amb vint o vint-i-cinc més que fins aleshores s'havien estat morint de fàstic engruixint les cues de l'atur. Era el cicle natural de l'empresa i jo no podia enviar-ho tot en orris i la Montse ja ho sabia, que jo era una dona d'èxit i ocupada, perquè jo, la gran, era la triomfadora, la que no podia aturar el temps per entrar ballant i cantant amb un ram de roses fins a la seva habitació d'hospital, agafar-la de les mans aparentant emoció i plorar com una magdalena al seu costat. Us ho imagineu? Padrins i padrines, papes i mames, oncles i ties... Tots plegats, junts, juntets, alegres i riallers! Que infantil!

La noia aquella no era lletja, ni grassa, ni massa prima. Res de tot això. Però la seva ment orbitava lluny de la Terra. No tenia raons per a tanta queixa i infelicitat. Era una nena de casa bona que segurament havia estudiat filosofia o història de l'art o demés inutilitats. Coses gens pràctiques per al dia a dia. Ella era un exemple femení clar de tota la colla de dropos barbuts que beuen i fumen porros, que toquen guitarres i timbals, que es vesteixen amb samarretes a ratlles o del Che, que duen motxilla d'acampada a tot arreu, que es dediquen a dur gossos amb mocador al coll i embruten les parets amb cartells merdosos i fan malabars o entren a cases alienes només perquè les troben buides i no volen seguir les normes. Fes l'amor i no la guerra; pau, amor i petes; la policia tortura i assassina; okupa i resisteix... Aquestes eren les grans frases d'aquesta mena d'individus, de les noves generacions, dels nostres salvadors... Ha!
Recordo prou bé com va començar l'indesitjable i - gràcies a Déu - curtíssima conversa. Després de comprar un ram de flors i un peluix a la botiga de regals de l'hospital, demanar un cafè i asseure'm a una taula per revisar els correus electrònics de la Blackberry, la nena de la motxilla se'm quedà mirant com qui mira un extraterrestre. «Què?, què et passa a tu?», això li vaig dir, apunyalant-la amb la mirada, marcant distàncies. «Res...», va contestar des del seu món de mil meravelles, «només, que em preguntava si així, amb tot aquest neguit, aquest mòbil traient fum, aquesta roba, aquest sisè o desè o catorzè cafè que segurament et deus haver pres avui... si ets feliç, si creus que ha valgut la pena per acabar carregada de tantes presses, buidor i agror al cos».
No et fot, la criatura? El que deia, que vivia a un altre món! Fil per randa li vaig enumerar tot el que en pensava d'eterns adolescents aprofitats i ja sense grans a la cara que no es volien mullar el cul per pescar. A més a més, li vaig recalcar que «cada època és un joc, nena, ni més ni menys. Un joc amb unes regles i inconvenients. Un joc on cadascú es presenta amb unes cartes, siguin bones o dolentes. Tan se val si t'ho treballes, si robes, si tens sort, si fas trampa, si menteixes, si denuncies les cartes marcades d'un jugador per beneficiar-te'n o de si et carregues la resta de jugadors sempre i quan tu puguis fer el teu joc, treure el teu as al final i sortir-ne indemne i guanyant. Entens? El que realment importa és el resultat final i endur-se a la butxaca o a la bossa de mà el que t'hi jugues i el que s'hi juga la resta. Així és el món! No val a queixar-se i voler canviar les regles contínuament. Ja n'hi ha, de regles, i només val adaptar-se i jugar. Tothom ha de jugar. Pensa en el futur, inepta! Importa saber el que el contrincant planeja per poder sabotejar-lo i guanyar-lo. Importa que la vida és cruel i injusta, cert, però també que es pot enfocar de dues maneres: la teva, infantil i somicaire i amb idees de floretes pansides a cada balcó o la meva, la d'aquella que s'alça i s'hi enfronta i de la que tomba abans de ser tombada. Que si sóc feliç em preguntes? Sí, perquè tinc un èxit merescut, perquè veig al meu horitzó èxits gràcies a la constància i a l'esforç, perquè he estat intel·ligent per comptes d'encegar-me en la teva inòpia pueril, queixar-me i no fer res de res amb la meva vida».
No va interrompre'm ni una vegada, la nena. S'ho va escoltar tot. Va escrutar-me el rostre, entornant lleugerament aquells ulls grisos i amb veu desafiant em digué: «No ho has entès oi?, no has entès res de res». S'alçà, es penjà la motxilla de l'esquena i se n'anà, i jo vaig recordar altra vegada ma germana i el perquè em trobava a la cafeteria de
l'hospital. La Montse era clavada; una idealista, una romàntica que estava llançant a la brossa la seva vida per l'estúpida idea de casar-se i ser mare. Vaig mirar el rellotge. Havia de complir amb la visita i anar-me'n com més aviat millor, perquè tenia altres coses en que pensar i els propers dies serien durs. Aleshores, a l'ascensor, una idea va partir-me en dos; la idea de ser la tia de la nena de la Montse. La meva germana li posaria els mateixos ocellets al cap que aquell monstre amb motxilla. Era terrorífic.

******

És una nit de dimarts. Entra algú a l'habitació i sé del cert que no és una de les infermeres. No és l'hora, encara. Fa temps que aconsegueixo calcular l'espai de temps entre visita i visita i ara, no toca. He sentit sorolls gens habituals constantment, però he acabat per desxifrar-los tots, i aquest cop sec d'un gran pes caient a terra, és una cosa completament nova. Hi ha algú, això és indubtable, i quan estic a punt d'esbrinar-ho o quan tot just la idea sembla començar a prendre forma aquí, entre aquesta foscor, una mà apareix i descobreix definitivament la seva propietària. Una mà jove, tendra, compassiva i que adoro. La mà que m'acaricia des del front fins la barba és la de la meva néta, la meva petita feta dona.
No havia de sentir res més que un son plàcid durant el coma induït. No sé com he arribat a aquest estat. El càncer era irremeiable i els meus pulmons havien perdut la pràctica totalitat de les seves funcions. No hi havia opció. Era això o la foscor absoluta. I ara, en aquesta presó fosca i ja quasi amb tonalitats a causa de tot el temps que hi he passat, em pregunto si no seria millor la fi de tot abans que aquesta mort en vida, aquesta solitud en la mort conscient que ja comença a prendre cert rerefons d'eternitat. La Sònia em parla, la sento, però ho fa com acostuma a fer-ho d'ençà que estic així, amb l'errònia idea que no la puc escoltar o sentir res de res. Em parla de coses de casa, del pis que ha perdut i dels seus pares com només he descobert en pot parlar quan creu que ningú la sent: amb amor i afecte, però alhora amb decepció i ressentiment vibrant en cadascuna de les seves dolgudes paraules.
Llavors me'n diu alguna de llegir-me una carta, «tot i que sé que no em sents», afegeix. Ho fa, i després de llegir, uns instants de silenci pesats donen pas a un plor amarg. Res desitjo tant com arrencar-me un per un tots els tubs i la màscara, saltar del llit i abraçar-la. Ho faria, ho vull fer, però maleïda vida!, ja no puc. Ja no puc fer cap refotuda cosa, i postrat al llit com un esclau emmordassat, sense més corda al rellotge ni més benzina per cremar maleeixo la situació de desferra humana en la que m'he convertit. No puc fer res més que plorar jo també per dins, perquè friso per parlar-hi i consolar-la i aconsellar-la bé o malament. Desitjo, per damunt de tot, tornar enrere i gaudir d'uns minuts més per servir d'alguna cosa, ser útil tot i que sigui només oferint una paraula amable, una mentida, un petó al front o una abraçada. Vull dir-li: «Sònia, no ploris, l'avi és amb tu, i hi serà sempre per recolzar-te, per aconsellar-te. T'abraçaré mentre no trobis ningú més que ho faci. Per això ho sóc, el teu avi! Encara ara em vens al cap, quan l'endemà mateix d'arribar al món la teva àvia, al cel sigui, es posà a plorar més que no pas tu. Perquè no volies ni plorar, al néixer. Eres massa curiosa i massa forta per plorar. No ho facis això, no t'esfondris, no quan més has de viure i brillar!».
I tot això sembla produir alguna cosa al meu interior. Un dolor agut i constant sembla perforar-me el braç quan me l'aferra i m'encabeix el paper a la mà. Aleshores sento tremolosa la seva, que ja no em regala moixaines, sinó que m'eixuga l'única mostra de vida que extraordinàriament he pogut demostrar al món exterior: tot aquell sentiment salat regalimant-me galtes avall. Sento aleshores a cau d'orella la seva veu dolça, i en cadascuna de les seves paraules entrebancades hi trobo un xic d'esperança: «... una persona, una sortida, una il·lusió, un món en el que creure...». Ho sé, xicona, ho sé. El teu lloc, el teu camí, el teu moment. L'esperança a la que ens cal aferrar-nos tard o d'hora. Ho entenc, i entenc també quan se'n va que és ella mateixa qui l'ha de trobar i que no sóc jo qui l'ajudarà. Ja no tinc temps. Sóc una closca buida que res té per oferir ni res espera ja trobar a l'atzucac. «Adéu», diu, «passaré a visitar-te aviat». I noto la porta tancar-se i quedar-me sol, sol en aquesta nit sense llum ni futur, sense esperança, només viu amb records d'un passat de tonalitats fosques i ja a punt d'extingir-se. Només sento nit. Sento freda i cruel l'obscuritat que hi ha quan tot s'acaba, el meu punt i final.