Ho deix

Em giro vers el silenci; rei que sobrevola la cambra, la casa.
Aquesta descansa ja sense olor, és morta. Tan morta com jo, que estirada al llit m'amago entre tenebres i bloquejo la llum que intenta penetrar.
Descanso en el meu bressol, allò que havia estat la més plena manifestació d'amor dins aquest sarcòfag.
Els llavis tasten el gust de la sang, i els meus ulls són dues perles que volen alliberar-se en el mar, sense lluitar contra vent i marea.
Suposo que milers d'éssers riuen i ploren allà fora. Són quelcom. Viuen.
Però saps, jo ja no.
És per tu que desapareixo, que deixo de lluitar contra l'aire i la mar, és per tu que em trenco i em desfaig. I quant em moro de ganes d'abandonar-ho tot i sortir a la Terra, i respirar.




Però aquí plego,
amb la vida, i amb tot.