Perquè sé que mai ho llegiràs...

Cartes... Saps que no m'agraden, però sempre te les escric...
Aquesta, però, no arribarà mai a les teves mans...

Quatre mesos d'ençà que la meva vida es va acabar... tres d'enyorança, de ràbia, de por, de plors... de tant dolor... tres fa que no et veig... Des de aquell últim adéu precipitat a l'estació, en que em feies prometre que no fes tonteries... En que em vas regalar un últim adéu a la meva ànima ja morta, mancada de alegries, que només sabia plorar el teu adéu... Que vas marcar amb aquell petit objecte que encara conservo... Al igual que d'altres coses teves.
Pocs dies des de l'últim adéu, un dels molts que hem tingut... Paraules que em van tornar a fer plorar... Sí, em vas tocar aquella ferida tan fonda, poc guarida, i la vas tornar obrir... Torno a sentir el dolor... El dolor de la teva pèrdua, el dolor dels teus errors, el dolor de les ferides... Torno a plorar a les nits banyades de records, de moments... Desitjo com abans que la vida s'acabi perquè ja no hi ets...

Mai he acabat d'entendre el per què de tot... Tants errors... Em feies tant de mal, una vegada i una altra... Discussions, vespres d'angoixa... Les mateixes paraules...

Saps que t'estimo... saps que t'estimo amb tota la meva ànima... Que mai seré capaç d'estimar algú altre, així, amb tanta força... Quants cops t'ho hauré dit? Però tu només em desplaçaves i em substituïes... Tants mesos, tanta gent davant els meus ulls... Somriures i plors... Però no passa un dia en que no pensi en tu... No hi ha manera d'oblidar-te... Creia odiar-te... I t'odio tantíssim... El mal no el puc esborrar, no se'n va... Però pensi el que pensi i senti el que senti, tu no desapareixes... Per què ets tant per mi? Vull que fotis el camp per sempre... Per sempre més... Però no hi ha manera de fer-te desaparèixer...

I ultimament només voldria recuperar moments... La primera tarda que et vaig veure arribar... Mentre parlàvem pel mòvil, tot i tenir-nos davant... Aquella tarda en que no hi havia més món davant meu que tu i jo, mirant-nos als ulls en silenci estirats en aquell parc de Barcelona... Abraçats per primer cop, l'un davant l'altre, com havíem desitjat feia mesos... I tot es va esvaïr, poc després... La màgia, els sentiments... No puc pensar-hi...

I ara ho donaria tot perquè haguessis complert la teva promesa... Em juraves venir-me a veure... Però el temps s'ha acabat... El mes ha finalitzat, avui és trenta i demà l'octubre neixerà... No saps el que friso per estar davant teu i dir-te això que t'escric a la cara i plorar... Segon cop que m'hauries vist plorar... Però suposo que les promeses són fugaces... Tantes que m'havies fet, poques que has complert... Poder la situació no les pot fer acumplir... Però bé... Alguna cosa em feia esperar-te... Encara que no et vulgui tornar a veure més... Per què per tu resulto tan sols aquella noia llunyana... El teu primer amor? No ho crec... Però així ho dius tu... Però no ets tu que continues plorant per mi... Tu tan sols m'has substituït per ella... No puc creure'm que pateixis mentre sembles feliç, tan sols et manco jo... I jo no sóc res.

Em sento tan estúpida per tot... Per tot el que he arribat a fer... Per tot el que ha passat... Perquè jo segueixo aquí ploran-te i cridan-te, recordan-te... I tu jugues a l'amor mentre el temps passa... Que jo estic aquí, desitjant impossibles i creient en miracles... Que voldria un destí afortunat... Una solució... I tu ets allà... LLuny, tan lluny... Que t'importo però no t'interesso... Deu ser això... Encara que jo tampoc m'he empassat l'orgull... T'he dit tantes coses dolentes, t'he arribat a ridiculitzar i a insultar... Però bé... L'odi i l'amor barrejant-se poder resulten fatals... I jo ja no sé que és el que el cor em mana sentir...

Ara sí que et dic adéu... Per sempre? No ho sé, sembla ser que cops coincidim, parlem, recordem i aleshores ens queda aquell buit... Aquell buit que jo no sé emplenar, i que restarà per sempre més buit...