Història d'una glucosa

Tot va començar un càlid matí de primavera, quan els primers rajos de sol despertaven tot allò que trobaven al seu pas.
El que semblava una simple sal mineral començava el seu camí pels vasos llenyosos. Orgullosa, avançava lentament cap al seu destí, disposada a donar el millor d'ella mateixa per tal d'aconseguir allò que tants cops havia somiat: arribar a ser una molècula de glucosa.
No li va ser fàcil abandonar-ho tot. La família, els amics,... sabia que ja no els tornaria a veure. Però tenia una missió per complir que no podia abandonar.
El camí era fosc, però al final es podia intuir una llum. Una llum que s'apropava lentament però inexorable, igual que s'apropava el final de la seva vida com a sal mineral.
Només quedaven uns pocs centímetres de recorregut quan va sentir un lleuger calfred que li recorria el cos. Però en arribar al final aquest calfred es va convertir en una terrible descàrrega elèctrica. Havia intentat imaginar el que sentiria en el moment del canvi, però mai havia imaginat res de semblant. Era com si tot el que formava el seu cos es destruís i es tornés a formar, però amb una organització completament diferent.
La descàrrega es va aturar de cop i tot va quedar en silenci.


Era fosc, però a poc a poc anava distingint el que tenia al seu voltant. Per fi ho havia aconseguit. Alguna cosa dins seu li deia que havia canviat, que ja no era la mateixa.
De sobte va adonar-se que alguna cosa la tocava per darrera. En girar-se es va trobar amb un ésser... estrany, no tenia paraules per descriure'l.
- Benvinguda- li va dir- Em dic β-D-fructosa. Suposo que tu deus ser una α-D-glucosa, no?
No va saber què respondre, però sense saber per què va sentir un desig irrefrenable d'unir-se a ell. I ell semblava que sentia el mateix. Aviat aquella glucosa, que mai havia sentit res de semblant, va unir-se a la fructosa i junts van formar una sacarosa.


La glucosa era feliç. No es penedia d'haver marxat de la terra, ara feia tant de temps. Mantenia una relació molt estable com a sacarosa. Tant ella com la fructosa no podien imaginar la seva vida sense l'altre, i semblava que res no els podria separar.
Però ja se sap que res no és per sempre i arriba un moment en que tot s'acaba. I desgraciadament, els havia arribat aquest moment.
Aquell dia, un ésser del món exterior que desconeixia la felicitat i que només buscava calmar els seus instints de supervivència va menjar-se la planta que l'havia creada.
De sobte, una sensació de pànic va envair la sacarosa i sense poder-ho evitar la glucosa i la fructosa van separar-se. Allò que tant estimava i pel qual hauria donat la vida va desaparèixer en pocs segons.
La glucosa se sentia sola. Més sola que mai. Vagava sense rumb per camins foscos que no coneixia. No podia deixar de pensar en la fructosa, i en la sacarosa que junts havien creat. Mai podria oblidar el que junts havien passat ni tot el que havia sentit al seu costat, però sabia que tot allò mai tornaria i que no podia fer res per evitar-ho.


Mentre feia totes aquestes reflexions va sentir uns crits d'alegria al fons d'un passadís. Va anar-hi corrents, potser allà hi trobaria la seva fructosa. Però no va ser així. En arribar, va veure un grup enorme de glucoses. Milers d'éssers iguals que ella que s'unien i que semblava que no tenien cap preocupació. Una onada de felicitat va envair-la, alguna cosa l'empenyia a unir-se a elles, a formar part d'un tot. Allò era molt diferent al que havia sentit al costat de la fructosa. Aquella sensació d'estabilitat no existia entre les glucoses. Sense pensar-ho més va unir-se a una fila de glucoses que corrien just pel seu davant i va passar a formar part d'una enorme molècula de glicògen.


Molt de temps va passar formant part del glicògen. Tant que quan pensava en la fructosa ja no s'enyorava.
Però un bon dia va sentir que alguna cosa no anava bé. L'ésser del qual formava part demanava energia. Més energia de la que mai havia demanat. Alguna cosa li deia que altre cop tot el seu món tornaria a desmuntar-se.
I efectivament, al cap de poc totes les molècules de glucosa que formaven el glicògen van començar a separar-se i a marxar cap a una direcció desconeguda. Com que ella no volia tornar a quedar-se sola les va seguir, sense saber què l'esperava.
Van arribar a una sala plena de portes. Cada glucosa entrava per una porta diferent. Ella també hi va entrar, sense imaginar que s'apropava la fi del seu llarg camí.
Es trobava en una sala més petita on hi feia molta calor. I semblava que la temperatura augmentava ràpidament. Però no només ho semblava i aviat va fer-se insuportable. Començava a sentir que els carbonis, hidrògens i oxígens que formaven el seu cos volien separar-se. Intentava evitar-ho però li era impossible.
En poc temps la molècula de glucosa va desaparèixer completament, alliberant una gran quantitat d'energia i deixant només una petita quantitat de diòxid de carboni com a únic record de tot el que havia arribat a ser.