La fuga

Un relat de: Helena

-Aquest fred comença a fer-se insuportable!- va dir.
Una poma recent arribada de la fruiteria no s'acabava d'acostumar al fred de la nevera.
-Doncs has tingut sort. Una vegada va venir una cuixa de pollastre que havia passat tres mesos al congelador! - va dir la llauna d'olives.- Però tranquil·la, d'aquí unes hores t'hi hauràs acostumat.
La llauna d'olives portava casi cinc mesos allà. Va passar-ne quatre tancada, sense que ningú li fes cas, però feia un més que algú l'havia obert i s'havia endut part del seu contingut. Des de llavors, havia tornat a quedar oblidada al fons de la nevera.
Al seu costat, una resta de fuet amb no gaire bon aspecte intentava deslligar la corda que li subjectava els peus. El seu somni: aconseguir saltar a l'exterior i veure món. Segurament, allò que el va impulsar a intentar sortir d'allà era el seu company més pròxim: el senyor Formatge. Aquest sempre s'enorgullia de ser un dels més veterans de la nevera. Però el temps no l'havia tractat gaire bé i l'olor que desprenia cada dia es feia més insuportable.
Pobre poma, la vida dins la nevera no semblava gaire pròspera. I no perquè no hi hagués vida. Mils, i fins i tot milions de bactèries convivien amb les fruites, verdures i altres aliments que passaven allà els seus tristos dies.
-Això no pot ser- va dir la poma.- si continuem així acabarem tots morts de fàstic.
-Bé noia, acabes d'arribar i ja t'estàs queixant? Espera't uns anys i després ja parlaràs.
La reacció del pot de maionesa era bastant normal, sobretot tenint en compte que la data de caducitat indicada a la base de la seva etiqueta feia més de tres anys que havia passat.
-Però no us adoneu de la vostra situació? Això no pot seguir així, hem de reclamar els nostres drets!!
-Uf...sembla que ha arribat una novella revolucionaria...
-No ens podem deixar trepitjar d'aquesta manera!!
-Bé, i què podem fer?
-Formarem un comitè de fuga!!
-Un comi...quèèèèè??- van cridar la resta d'habitants de la nevera a l'uníson.

La poma els va explicar la seva idea: així que s'obrís la porta, la llauna d'olives la bloquejaria, per evitar que tornés a tancar-se. Després, aquells més pesats, saltarien fora. Seguidament, saltarien les bactèries, per estovar una mica el terreny, i finalment sortirien els més tous i fràgils.
El pla era senzill però eficaç.
Ràpidament la resta de fuet hi va estar d'acord. Per fi es lliuraria de la companyia del senyor Formatge! La oportunitat que tant de temps havia estat esperant semblava que havia arribat.
La resta d'habitants també hi estaven d'acord.
-Escolta, poma, podem endur-nos les nostres mascotes?
Qui havia parlat era mig tomàquet, acompanyat per una petita substància florida.
-Clar, tots sortirem d'aquí.
L'alegria dins la nevera era enorme. Si algú hagués passat en aquell moment per la cuina hauria sentit els crits de felicitat. Per sort, cap humà estava allà.

El pla estava preparat, ara només calia posar-lo en pràctica. Sense tenir en compte les disputes entre la col-i-flor i la taronja, que volien ser les primeres del seu grup en sortir, la organització va ser ràpida i tranquil·la. Dos dies més tard, cada membre del frigorífic sabia el que havia de fer. Al final, la col-i-flor i la taronja s'ho van jugar a cara o creu amb la tapa del pot d'anxoves.
Ara només quedava esperar que arribés la oportunitat perfecte. I aquesta no va trigar a presentar-se.

La nit següent, un cop acabat de preparar el pla, van començar a sentir soroll a la cuina. Gent amunt i avall, plats xocant contra el marbre, aigua omplint els gots, ... Tot indicava que era l'hora de sopar i que, segurament, aviat obririen la nevera.
-Aquesta és la nostra oportunitat, preparats?
Tots van col·locar-se en el lloc que els havia estat assignat, esperant nerviosos el moment de la fugida.
I llavors la porta de la nevera es va obrir.
Tots van quedar en silenci, ningú va saber reaccionar. Fins que una veu, que en aquell moment els va semblar molt llunyana, va cridar:
-Vinga!! A què esteu esperant?
I com si en aquell moment despertessin d'un llarg son, amb energies renovades i preparats per l'acció, el pla es va posar en marxa.
Tot va passar molt ràpid. Així que la llauna d'olives va bloquejar la porta, els pots i les llaunes van començar a saltar. Seguidament, els milions de bactèries van saltar i, com una fina pluja, van caure sobre els pots. Ara arribava el torn de les fruites i verdures que, ràpidament, es van deixar caure sobre el coixí de bactèries. I finalment, els ous van baixar ajudats pels paracaigudes que havien fet amb els embolcalls del formatge i les bosses de les verdures. Quan tots van ser fora, la llauna d'olives també va saltar.
Per fi ho havien aconseguit. Ja estaven tots fora.
Però, i ara...què havien de fer? El pla havia resultat perfecte per sortir de la nevera, però havien passat per alt un petit detall: una vegada fora, què?
-Correeeeeeeeeu!!- algú va cridar.

I així va ser com aquella nit la meva nevera va quedar completament buida.
Com si d'un somni es tractés, un grup d'aliments, dirigits per una poma, corria pel passadís, seguits per una llauna d'olives i un tros de fuet que feia temps que creia acabats.



Comentaris

  • Imaginació al poder[Ofensiu]
    Helena Sauras Matheu | 10-04-2012 | Valoració: 8

    Una bona història que m'ha arrancat algun que altre somriure. Espero que continuiis escrivint històries com aquesta, salutacions!

  • comentari[Ofensiu]
    Capdelin | 18-05-2006 | Valoració: 10

    a un comentari sobre un comentari d'un comentari je je:
    perdó per la confusió amb l'helena.
    El teu relat, original i imaginatiu m'ha fet pensar molt, per exemple en la de coses que tenim arraconades en aquesta vida materialista... tenim més del que necessitem i cada dia actualitzem el nostre celler per estar a la moda i viure millor i ens convertim en consumistes obligats...
    una abraçada.

  • Per apreciar-ne el contingut,[Ofensiu]
    Jofre | 10-10-2005 | Valoració: 10

    i que res quedi a la nevera ni al congelador.

    Excel·lent revolució literària Helena.

    Com si d'un somni es tractés....
    si continuem així acabarem tots morts de fàstic

    i no em queixo pas, però convé moure's.

    Tota una al·legoria agroalimentària amb un rerafons microbiològic.
    Segueix escrivint!

    Enhorabona, dónes la mateixa importància al missatge com la manera de transmetre'ns-ho.
    És d'agrair.

    Petons de glucosa!
    : - )

    Serrallonga (Vallespir), Catalunya.

  • Quina imaginació![Ofensiu]
    Leneta | 28-03-2005 | Valoració: 9

    jajajajajjajaja Genial, genial!! Molta imaginació!! Jo que creia k aquell dia ls amos de la nevera decidirien fer neteja!! jajajajaja Però molt bé, molt bé, es cert, hi ha imatges com la del passadís que son molt bones!!

    Felicitats!!

    (Jo també sóc una Helena jijiji)

  • Que divertit!![Ofensiu]
    Gorwilya | 25-03-2005 | Valoració: 9

    Aquests dies estic buscant nous relataires per llegir... I mira, avui t'ha tocat a tu... :P
    L'he trobat molt divertit aquest relat, m'ha agradat molt! És distret i t'ho passés bé llegint-ho... i encara més si t'imagines la situació... Només de pensar en tot d'aliments revolucionats dins de la nevera o corren pel passadís... xD

    A veure si pengués algun relat més, que si hi penso em passaré a llegir-l'ho... ;)

    Una abraçada!

    Gorwilya

    P.D. M'agrada la teva biografia... :)

Valoració mitja: 9.2

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Helena

2 Relats

15 Comentaris

3310 Lectures

Valoració de l'autor: 9.22

Biografia:
Jo....
un meteorit a la deriva.

Últims relats de l'autor