Història d'una dona

Hi havia dos homes ( el meu nom us el diré més tard ). Hi havia dos homes, l´un contemplava el cel de tant en tant, es feia preguntes: "i si un dia el metro s´espatlla i haig de tornar a casa caminant, i no porto el mòbil a sobre i és tard i no hi ha qui aturi un taxi, i durant una hora o dues haig de caminar en silenci, pensant en silenci, podré arribar a entendre alguna cosa? Podré sobreviure el desert, el gel mut del silenci insuportable?".
L´altre no. L´altre no se'n feia de preguntes. Era un company còmode, proper, pròsper, una bona persona: un soci. Les factures pagades i al dia. Hipoteca, dos refredats i una revisió mèdica l´any. Dona de fer feines. Amparo.
I allà al mig jo, que espero alguna cosa, que miro de llegir, que miro de fugir però no estic per res, i sento que ara és tard, que ara és definitiu i és greu i és tard. M´he acostumat a aquesta videta ordinària, a fer com qui va a comprar al mercat, distreta, un pèl cansada, ni molt contenta ni massa trista, fent les coses que un ha de fer, i molt poques vegades les que no hauria. I així són els meus anys, que volen curts i semblants, i aquí no passa res de res.
Aquí vull dir a casa meva. Aquí vull dir en aquesta vida meva on no hi ha colors ni hi ha res de res....
Miro endavant, com tothom, què hauria de fer sinó, però és difícil amb aquests dilluns plens de gent morta, plens de sorolls humits i pesats, aquests dies buits i les cares com pedres i les aceres fredes i us asseguro que no passa res de res.
Hi havia dos homes.
Em vaig casar amb el que no es feia preguntes, i vaig començar a caminar més del compte, per tal de no veure´l mai més.