Homenatge al Sr.Lynch

Un relat de: ernestina

A mig xurrasco el Cap de Producció ja sap que aquest individu és diferent, s'ha vist des del principi que té una capacitat extraordinària per detectar els detalls més minúsculs i subtils que acompanyen les paraules. Hi ha gent molt sensible i molt puta que sap llegir els gestos i les cosetes petites que sens dubte n'amaguen d'altres enormes. Enormes i molt privades.
Normalment als dinars d'empresa hi ha més gent, la qual cosa agraeix, perquè sap que eventualment podrà enretirar un pèl la cadira i desestibar el món amb aquell posat a 45º, masculí i distès, que ho fa tot molt més senzill.
I quan es tracta d'un sol col·lega, aleshores és habitual que la xerrada flueixi com una autopista buida pel món gris de la fàbrica i les infinites collonades que l'empastifen contínuament. Aquest escenari és increïblement inaguantable i depriment però alhora li garanteix una estona de digestió inofensiva.
Aquest paio, però, és diferent, és evident que l'obliga a estar en guàrdia, i aquest esforç el fa trontollar, i això, al Cap de Producció, li toca bastant els collons. I no és que s'hagi dedicat a fer preguntes impertinents o insinuacions perilloses, al contrari, el Proveïdor aquest és un tipus molt correcte i presentable. Es tracta més aviat de la percepció invisible que mentre ell parla, el seu interlocutor no l'escolta, així genèricament, sinó que posa en funcionament un arsenal parapsicològic de dimensions gegantines per efectuar-li una psicoanàlisi extensa i una dissecció personal tan íntima, exhaustiva i penetrant que li sembla que quan pagui el compte ja no li quedaran secrets pendents de cap categoria per confessar. I tot això amb els ulls, només els ulls i alguna coseta més, un segon de pausa a mitja pregunta, o un lleu viratge del cap a mitja resposta, aquell fer silenciós i poderós que tenen les persones amb una musculatura mental superior, i que encara que semblin disperses i distretes i doni la sensació que només et miren i fan que sí amb el cap, és obvi que simultàniament t'estan deixant l'anima en pilotes i es dediquen a passejar com els rota pels teus racons més intransferibles fins a deixar-te fet un pinyol.
Hi veu més lluny, llunyíssim i fondíssim, el paio aquest, però el que no és tan simple és saber què hi veu, i la tensió parapsicològica que pateix el Cap de Producció és tan devastadora que el crocanti se li acaba posant malament a la tercera cullerada.
Camí del WC sent com la simpatia que li tenia fa una estona al Proveïdor s'ha anat convertint en hostilitat i desconfiança, perquè ben endins tothom té un castell immens i més aviat fosc que cal protegir i mantenir allunyat de qualsevol visitant insolent, i aquest Proveïdor dels nassos, que a més a més és francès i si te'l mires bé fa cara de jugador de bitlles dels anys vuitanta, s'està ficant dins de la seva cuina espiritual, i això l'incomoda enormement. En fi, psicoanalíticament el francès aquest se li està pixant a sobre, i ja només li queda defensar-se com pugui d'aquesta ultravisió amenaçadora accelerant els cafès i retornant-lo a l'aeroport com abans millor.
Mentre va de ventre, el Cap de Producció reflexiona sobre el llenguatge dels homes, i els dos idiomes que actuen paral·lelament i viuen l'un de l'altre, el que es fa servir en veu alta i articula la comunicació, i la cognició inabastable que circula misteriosament entre bastidors, i que darrera de qualsevol explicació que defineixi la realitat, n'hi ha una altra de molt més profunda i rica que es manté oculta permanentment. I mentre es lliga el cinturó arriba a la conclusió que vivim una mentida enorme, i al capdavall la vida és només això, una realitat que n'amaga una altra, el que veiem i sentim i proposem, i just a sota, un parell de capes més endins, allò que realment veiem, sentim i proposem.
Quan torna del WC alguna cosa ha passat, perquè durant els cafès l'actitud del francès ha canviat radicalment, és possible que amb aquella intuïció superheroïca hagi detectat la tensió subterrània que havia convertit les postres en una catàstrofe, i hagi decidit fer les paus amb el Cap de Producció, girar cua i abandonar aquell castell preciós que havia estat profanant sense permís.
Ara, el pobre Proveïdor, demostrant una humanitat sense precedents, es dedica a mirar-lo el mínim possible, evitar qualsevol matís o dard paranormal, en fi, comportar-se com un tronc sec.
El que ignora, potser, és que allò ja està oblidat, i que de fet en aquella tassa blanca el Cap de Producció ha viscut una mena d'epifania semiològica, aquell jugador de bitlles no ha de patir per res, ja li ha perdonat allò del castell, en el fons l'admira profundament, per viure en el cantó del món que espanta tothom, i operar amb el llenguatge que ningú desvetlla.
Davant de la terminal el Cap de Producció treu el cap per la finestra i li diu gràcies, el francès fa que sí amb el cap, aquest cop de debò.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer