Memòries d'un pintor semihippie

Feia més fred, un fred discret, inaudible, i a l'hivern ens havíem de protegir amb jerseis de coll alt molt gruixuts i de color carn que picaven una barbaritat, i es feia de nit molt d'hora i semblava que el lloc del món on realment passaven coses importants era tan lluny que més valia deixar-ho córrer i no capficar-s'hi més.
Ho havia deixat tot per conèixer l'Öyvind Fahlström, volia viure-hi a prop i guanyar-me la seva confiança, col·laborar amb ell, exposar plegats, potser, però el seu taller era un niu d'intel·lectuals suecs que no el deixaven mai en pau, i sovint era de viatge a Nova York, o Paris, o Roma. En fi, només hi havia parlat un parell de cops, i a corre cuita, perquè sempre duia pressa, aviat vaig perdre l'esperança d'impressionar-lo.
Aleshores compartia un estudi a Södermalm amb dos bessons italians obsessionats amb la Niki de Saint Phalle que es passaven el dia amunt i avall fent anar una pistola de balins enorme. Els pobres no hi eren del tot, però tenien un èxit aclaparador entre les joves bohèmies de Konstfack, i eren gent que calia tenir a prop.
Al vespre sortíem d'aquell magatzem amb la panxa buida i les ungles plenes de pintura.
Els italians sabien sempre on anar, qui ens obriria la porta, què fer amb tota aquella nit immensa que se'ns cruspia, però la passejada esdevenia llarga i estrambòtica i el camí a Gamla Stan no era mai recte perquè els germans de Rimini es perdien en incomptables i violentes disputes sobre la pintura de postguerra i coses per l'estil, i quan s'emprenyaven de veritat es posaven a xisclar com si fossin homes posseïts i la gent del carrer s'allunyava d'ells ràpidament i tot d'una giraven cua i agafaven camins oposats i era difícil saber a qui havia de seguir, tot i que normalment continuava fent via tot sol i me'ls acabava trobant uns carrers més enllà, fent les paus teatralment i donant-se petons i abraçades i fent declaracions grandiloqüents de fidelitat fraternal.
Sopàvem en les inauguracions de les galeries d'art, on sempre hi havia una safata mig plena i gent que coneixíem, o en festes i reunions psicodèliques on d'amagat assetjàvem la cuina de l'hoste i ens ficàvem escorrialles a la butxaca.
Si mai algú se m'enduia a casa, l'endemà tornava amb un regal, un dibuix o alguna cosa, per agrair-li com déu mana el favor, no tant per l'estona de carn com pel tros de llum que m'havia regalat, l'escalfor sentimental que m'havia deixat tastar, com un glop llarg de Glögg en una nit glaçada.
Ningú no em va voler de debò, durant tots aquells mesos, però al capdavall tampoc volia ser volgut, suposo, i d'allà dalt només m'havia d'endur algun record salpebrat, i dos o tres quadres que vaig deixar viure.