Hem perdut el vol?

Un relat de: jos monts

Hem perdut el vol?

Hem de seguir caminant, en aquests camins i en aquesta direcció, que ens dicta la societat, suportant cada dia més llast?
Aquestes càrregues imposades en aquesta convivència, priva de no poder ser un mateix, el nostre ésser ja ha dit prou. Què pretenen?

Ens empenyen a una autodestrucció, a no tenir uns valors propis, privant-nos de les més simples conductes humanes ancestrals, havent d'adoptar una actitud passiva i conformista, ni a poder ser amo de les pròpies idees i decisions.
No vulguem ser una càrrega, tot ajuntant-nos al carro d' aquestes masses humanes, exasperades per poder tenir un lloc millor en aquesta societat ."De què"...?

!Qui no voldria tornar a ser lliure de tantes obligacions i poder ser un mateix, tot deixant el llast imposat, per poder aixecar el vol i poder volar sense traves ni tabús, anar allà on el vent ens porti i poder arrelar en pau i tranquil·litat.

No haver de mostrar qui som amb un tros de paper acreditatiu, tot fent dubtar de la nostra credibilitat.
La paraula donada no té perquè ser motiu de dubte ni esdevenir engany per poder-nos identificar d'on som i qui som.

Vull mostrar el meu rostre sense màscares, per sentir l'esperit lliure, cap condició imposada ens ha de fer baixar el cap, tindre llibertat i poder ser un mateix fugint d'imposicions, que poden fer enterbolir la ment i el nostre camí.

Que no vulnerin més els nostres drets, perquè jo dono i molt més per lo rebut, i si em quedo com ara estic, que no m'empenyin per donar una passa més.

No vull res manllevat, per no deure res.
Donaré les gràcies a aquell que s'ho mereixi.
Treballaré per mi i per ajudar als meus, i si algú ho necessita tampoc li negaré.
De tot el que em rodeja i mi trobi bé, amor donaré, la terra, l'aire el mar me l'han donat amb escreix i no m'han demanat res.

La mare naturalesa, tal com la cuidis et donarà.
La terra en el blat l'ha fet germinar, l'aigua l'ajudant, i el sol l'ha fet créixer més una daurada espiga, el seu blat.

--- Aquesta és la veritable religió, la terra és la mara l'aigua al pare i el sol al meu deu. ---

No voler ser mai esclaus de doctrines ni banderes, busquem els ideals per estar en equilibri, i una convivència en els nostres i a l'entorn.
No tanquem portes ni finestres eliminem tanques que barrin el pas.
Tothom és benvingut, respectem ideologies i costums, però que no ens malmetin la nostre terra ni vulguin imposar creences i maneres de fer d'altres indrets.

Som humils i orgullosos, però suficient valents per defendre lo nostre.
No implora comprensió ni perdó, allò que és de justícia ben entesa.

--- La justícia està feta per homes.
Però la implantaran uns altres.
L'executarà la força.
Uns altres l'interpretaran... a condició de què? --- ("Millet?")

Somni de natura.

Enveja en don aquet lloc, on es respira pau i tranquil·litat, als arbres la herba un rierol tots convivint en harmonia en aquest apartat del prat.

No siguem llecs per obviar les més elementals lliçons, respectem la naturalesa que gracies a ella hi han pogut viure generacions darrera generacions des de que al món
es món, als nostre avis varen aprendre dels besavis, nosaltres dels pares,als nets i futurs arribats, "no ho se", si és que als hi queda natura?

Ella sap la manera de regenerar-se, no necessita decàlegs ni arbitris, simplement temps al temps, no et demanarà res simplement demana que nosaltres no la malmetem.

SIGUEM NOBLES AMB NOSALTRES MATEIXOS, COM LA HERBA QUE ES SACRIFICA AMB LES NOSTRES PETJADES.

Faig camí cada dia, recorrent-los amb porten a bon port.
Els camins són rectes, solsament jo els puc desviar en fi de bé o em puc equivocar.
M'esforço en senyalar-los bé no fos que un altre el confongués.

Per una vida millor, no vull mirar darrera veient la brutícia que ha quedat, m'esforço per agafar aire nou i allunyar residus vells.

No vull haver de recordar més les traves ni els lligams. Fugir abans de tornar a pagar un preu excessivament car per conviure en aquell món que deien, societat i solidaritat,
"per a qui", jo no vaig demanar carreteres asfaltades ni medis de locomoció.

Tals canvis han malmès el paisatge, barrant el pas a tot ser que a peu hi transitava, ja
m'estava bé tal com abans ens desplaçàvem d'un indret a l'altre recorrent-los amb
carro, a cavall o a peu, al temps era vida, i no com ara supeditats a un "crono".

Aquests últims darrers anys l'evolució de la tecnologia ha prosperat en benefici de tots,
diuen que ha portat l'estat del benestar, "a quin preu...i en quins llocs...?"

Si... un gran pas a la medicina, han radicat virus, infeccions, però quants més n'ha fet venir?
Si... tenim més longevitat de vida, "s'ha millorat la seva qualitat".
Si els darrers anys de la teva vida te'ls passes "medicat" en una llar d'avis, perquè els fills no et poden cuidar, prou feina tenen ells tingué que treballar per poder subsistir.

Però jo segueixo endavant fent camí, tot tirant engrunes de pa per si algú em vol seguir.
Benvingut serà i el camí més curt es farà.

Josep Montserrat 1/10/09

Comentaris

  • M'agradaria poder dir que no tens raó. Malauradament ent tens i molta.

    Certament la natura es regenera sense necessitat d'ajuda. Nomès cal que la humanitat deixi d'atropellar-la.

    Tots en veiem immersos encara que no ho busquem en una societat que ens omple de normes, convencionalismes, "costums". Viure en un estrat social determinat ( qualsevol ) i no seguir-ne les normes, és el primer pas perqué et titllint de "bitxo rar".

    *************
    He respost al correu que m'has escrit. Mira que no hagi anat a parar a la carpeta de correo indesitjable. Passa de begades.

    salutacions!

  • Paraules que ressonen![Ofensiu]
    brins | 29-01-2010

    Els sentits, aclaparats per allò que la societat dicta, van perdent, a poc a poc, autonomia i sensibilitat; la nostra conducta esdevé una peça més de l'engranatge establert.

    El teu relat, Josep, és un bell cant a la llibertat que ha de tenir l'ésser humà i a la bellesa que ens ofereix la natura.

    Pilar

  • Dir les coses pel seu nom[Ofensiu]
    Naiade | 05-11-2009 | Valoració: 10


    He llegit el teu relat amb una gran admiració, compartint les teves inquietuds, les teves queixes, els teus desencisos.
    Que li fan/ fem a la natura que poc a poc es va perdent per donar pas a un món d'asfalt on res té sentit i ens fa malviure fins el final. Jo també enyoro i cerco aquell altre món fet d'arbres, flors , fonts brolladores, camins de terra que ens endinsen a aquest món que estem perdent pel mal us que molts en fan. Hem de lluitar, encara que tan sols comencem a fer-ho amb escrits, on marquem les nostres angoixes, els nostres desitjos. Potser així trobarem més companys que s'uniran al nostre sentir i junts aconseguirem aturar aquest caos on ens volen submergir.

    Una abraçada plena d'admiració

  • Hola Josep, [Ofensiu]
    Núria Niubó | 22-10-2009


    El teu cant a la natura i a la vida és molt emotiu. Avui en dia el temps passa tant de pressa , ho tenim tot tant cronometrat que gairebé no ens queda temps per "VIURE"
    Les poques estones que gaudim recreant-nos en observar el que ens envolta encara ens preocupa per perdre aquell temps.
    Avenços i aparells ens transformen a nosaltres i al nostre planeta. Encara recordo la meva mare quan em deia que abans l'home anava al ritme de la natura. No se pas que deixarem per les futures generacions, Ara es parla molt del Medi Ambient, cal tenir esperança.
    Un bon relat que posa el seu granet de sorra per sensibilitzar-nos.
    Gràcies pel teu comentari als meus haikus, no hi tinc massa pràctica en fer-ne, ja veus sóc atrevida.
    Una càlida abraçada,
    Núria