Melodia inexplicable

Un relat de: jos monts
Uaiiiiiiiiiiiii! Bon dia! A veure... quina hora és? Les dues del migdia. Quina dormida que he fet. Encara sort que ahir vaig dir al recepcionista del hotel que no em despertessin passés el que passés. Trucaré per telèfon perquè em portin sals i una aigua mineral per pair la mala tarda que ahir vaig tenir.
Mentrestant us explicaré l’esdeveniment que ahir va tenir lloc. No és res de l’altre món, però no era el meu dia! Segurament em vaig aixecar amb el peu esquerre! Havia de dirigir un concert a una de les sales més prestigioses dels Estats Units, concretament, al metropolità de New York, i era de suposar que havia d’estar en plena forma per dirigir l’orquestra i tot aquell munt de cantaires de l’orfeó de no sé on que feien de cor.

Esperant entre vestidors, juntament amb els dos sopranos contralt i tenor, els músics afinaven els seus instruments, la musiqueta prèvia: els guinyols dels violins i les trombes abans del començament. Uns segons de silenci, seguits, a continuació, d’uns aplaudiments del públic que marcaven la nostra sortida. En aquells moments, em va venir al cap que era a les arenes d’un amfiteatre romà, com si fos, jo, un gladiador i, la batuta, una espasa. «Ave Caesar, els qui et saluden volen viure. Tingues pietat i fes-nos un bon sopar». Que fotut que estava!!!

Tots a punt. Un silenci sepulcral...cloc...cloc...cloc...Sonava, una segona vegada, la batuta en el faristol: «cloc...cloc...cloc...». Aquest cop es repetia per la distracció d’una violinista de la segona fila: estava distreta amb no sé quina cosa...

L’obra a representar era el rèquiem de Verdi. No sé si tindré valor d’explicar-vos l’inexplicable. Una obra que dura més o menys una hora i vint-i-set minuts. Tota una eternitat en què comences estant viu i acabes veient-te mort de cansament: la suor fa que se t’enganxi tota la roba i, per a més inri, portava un frac. Quin patiment!!!

Un moment que truquen a la porta. Deu ser el cambrer que em deu portar l’aigua. Glup...glup...que bona que és! Seguim! Bé, com ja sabeu, l’orquestra filharmònica consta d’uns noranta a cent deu músics. S’hi poden afegir segons l’obra a realitzar. Quatre veus principals i dues-centes persones de cor. En total, tres-cents catorze individus i individues i, per acabar-ho d’adobar, solsament li faltaria el tramoista?

La sala del sudatòrium metropolità de New York estava plena de gom a gom. En l’amfiteatre la gent, fins i tot, estava de peu, ja ni les mosques s’atrevien a entrar-hi per no tenir un infart del tuf de les olors dels perfums que les senyores desprenien, més els desodorants de sota les aixelles, el betum de les sabates, les locions d’afaitat i una pudor de tabac als vestits que, tot plegat, era més potent que el DDT més fulminant.

Quan estava a punt de començar l’obra, vaig veure al meu davant tot aquell estol de persones que em miraven. Els músics estaven asseguts i el cor dempeus, vestit amb una túnica negra: semblaven enterramorts. Els músics, tots junts, eren com un eixam d’abelles. Jo ja voldria que s’hagués acabat abans de començar. Segurament, aquell dia no era el meu.

Darrere meu hi havia tota aquella multitud de gent ansiosa i afamada per poder sentir els primers compassos. Tots eren orelles, fins i tot semblaven més grosses que habitualment. Quins pàmpols! Només faltava el tret de sortida. Vaig aixecar la batuta i en el primer moviment van sonar les primeres notes.
Bé, anem al gra! Sonaven molt suau el contrabaix, la tuba i el fagot, seguit dels violins. A continuació, entrava el cor en els primers compassos de l’obra. Després del preludi d’entrada, s’hi afegiren els tenors i, d’aquesta manera, l’obra començava a prendre cos, en una dinàmica d’harmònics més o menys contrastada per la meva batuta. Quin desfici! I tot just començava el concert.
Les trompetes i la trompa insistien. Ja m’agafaven esgarrifances per tot el cos. Les percussions del timbal em redoblaven dintre del cap com si aquest fos la seva caixa de ressonància. Quin patiment, Déu meu! I el cor no parava de boquejar.

Les sabates em feien mal, les cames ja em feien figa: tant i tant botar per la tarima! Volia desfer-me els cordons però no podia...Quina mala imatge que hauria donat si me’ls hagués descordat. La suor em queia del front i s’anava als ulls: quina coïssor! Havia de tancar els ulls o parpellejar constantment. Que algú de l’orquestra no es pensés que m’insinuava...Ja no veia res; tot ho veia borrós. La propera vegada em posaré un turbant.

Quan la soprano anunciava al senyor, referint-se a Déu, «Santus, santus in pecatti mundi» em deia a mi mateix: «Quina poca consideració que em té, aquest senyor, per fer-me patir d’aquesta manera. No tens pietat!». I jo seguia... seguia... no sé com però seguia. Les cames em feien figa, les lumbars em feien un mal horrorós. Cada vegada em tornava més guerxo. Tenia el cap com un bombo. La roba interior, no us diré quina, m’anava fregant la pell, entre les cuixes...Què més us puc dir? Us sembla poc? Però amb tots aquests antroperis de fatiga la meva mà dreta, que agafava la batuta, no sé per què em dominava el braç, com si fos ella sola qui estava dirigint i jo, en canvi, era un complement de la seva prolongació. La mà esquerra crec que solsament es feia la boïga. La resta del cos se’m movia com un titella mogut per fils.

No em creia el que m’estava passat. En un moment vaig sospitar del que havia dinat al restaurant: un àpat lleuger, dues copes de vi negre i un cigaló. Res més d’alcohol. Això sí, un tros petit de pastís de poma que estava per menjar-me’n un altre tros però, sempre que tinc un esdeveniment com aquest, prefereixo estar amb l’estómac buit unes sis hores abans. Carai! Llavora estava ben serè.
Sí, sí, realment aquella batuta em donava forces i ànims per continuar dirigint, com si portés ales i les dominés amb els seus moviments com un colibrí.
I per què aquella batuta, si en tenia diverses de fusta de bedoll, fibra de vidre i de grafit?

La meva estranyesa era que quan normalment havia de dirigir músics i cor no portava mai batuta, els acompanyava solsament amb les mans nues. Per què en portava aquesta vegada? No ho sé. Seria cosa del destí? Finalment, ja en el coda dels últims compassos del rèquiem, vaig recordar que aquella batuta que havia brodat el concert – no pas jo – i que jo portava, no era l’habitual sinó que era del bastó de boix que feia servir la meva àvia en els seus passejos, el qual havia quedat arraconat quan ella ja no el va poder fer servir més.

Quina va ser, la meva idea!? En els meus temps de joventut, quan estudiava música i anava per a director d’orquestra, la idea era poder fer-me diverses batutes, ja que la fusta del bastó de la iaia era d’un color groguenc, molt maca i, així, jo podria assajar mentre dirigís els concerts que es donaven per la ràdio. Després de tants anys, aquella batuta feta amb el bastó de l’àvia, com havia pogut aparèixer en un moment tan determinant com el d’avui, dia en què hauria fet el ridícul més flagrant ?

Per fi l’obra s’havia acabat! Jo, amarat de suor i amb les cames tremolant, vaig saludar el públic, que aplaudia insistentment. Gràcies a ella vaig veure la meva sort aquell dia. Em van fer sortir dues vegades per rebre els aplaudiments dels espectadors. Tres ja no les hauria pogut aguantar: estava escaldat.

Directament vaig anar al meu camerino on em vaig estirar en un sofà que hi havia. Estava tan cansat que no tenia esma per a res, per això vaig estar uns vint minuts a la lluna. No podia pensar, el cap em donava voltes per trobar una explicació més coherent sobre el que m’havia passat. Em vaig retirar a ensumar violetes del bosc; no em donarien tants maldecaps!!!

Estirat al sofà i intentant relaxar-me, mentre movia el coll cap a la dreta i cap a l’esquerra per tal de desfer la contractura, em vaig adonar que, en aquella cadira on m’havia tret l’americana, les sabates i quelcom més, a terra hi havia la batuta. La vaig mirar un moment i, amb feines i treball, em vaig aixecar i la vaig posar sobre el tocador. Em vaig deixar caure com un sac sobre el sofà, que va fer un grinyol: segurament em vaig carregar algun suport. Bé, fins aquí una història explicable de l’inexplicable.

Romanticisme:

Una joia feta d’un tros de boix. No hi ha adjectius per qualificar-lo, almenys jo no sé trobar-los, però sí que sé el que em ve a la memòria. La meva iaia em deia, mentre m’ensenyava el seu bastó de boix que sempre l’acompanyava: «Si vols que la cosa rutlli, mà dura i, per fer creure, amb un bon cop de bastó a temps les coses es posen a to». La pobra, una mica coixa a causa de l’artrosi dels genolls i de la seva avançada edat. Jo ja l’havia provat més de una vegada, el bastó. Quan feia alguna entremaliada, em feia provar el xarop del tronc de boix.

Aquesta història inexplicable va reforçar la creença que tinc respecte a l’àngel de la guarda: l’esperit perdura després que el cos matèria quedi en el no res. El record que, fins i tot, actualment perdura.

Actualment, segueixo posant una espelma encesa quan estic travelant en memòria de la persona que em va cuidar fins a la seva mort, ja que ma mare i mon pare treballaven tot el dia. Ella era una encarregada d’una botiga de queviures i ell un treballador d’una fosa de ferro colat. La iaia tenia cura de mi tot el dia. D’un tros de bastó a una batuta màgica.

Portat pel romanticisme, vaig buscar allà on tenia els estris musicals, un grapat de partitures, un metròman dels anys setanta i moltes coses més. Per sorpresa, vaig trobar-ne una més, de batuta. Recordo que n’havia fet diverses...

Aquells dos trossets de fusta cònics de no més de set mil•límetres de gruix i de tres a l’altre extrem per quaranta de llarg, per a mi tenien quelcom, un significat màgic d’enyorança, fins i tot tenien l’essència de la vida, ja que una d’elles m’ho havia demostrat donant-me forces aquell dia, al concert. S’havia transformat en l’àngel de la guarda.

Per donar la meva gratitud a la iaia, vaig anar al cementiri on ella estava enterrada, ja que feia anys que no hi anava, ni pel dia de Tots Sants. No crec en els preludis després de la mort. Tot són vanaglorianses del mort. Es fan esmenes de la bona persona que havia estat. Crec que en molta gent pot ser hipocresia. En el meu cas, crec que si una persona t’ha fet bé i jo, en aquest cas, he estat el beneficiat, aquella persona, fins i tot en la seva mort, la tindré present en vida. Per a mi, la seva ànima persistirà, em donarà forces, ànims i seguretat. Si no és així, què ha succeït? Simplement, com moltes altres vegades, s’ha hagut de convertir en l’àngel de la guarda.

Amb llàgrimes als ulls, em vaig agenollar davant de la seva tomba i vaig fer-hi un petit forat a terra. Allà hi vaig enterrar la batuta, enfront de la seva làpida.
Van passar uns dos anys després d’aquest fet, quan un dia, a causa de l’enterrament d’un familiar, vaig haver d’anar al cementiri per complir com a familiar del difunt. En acabar la cerimònia, vam replegar-nos tots els familiars presents per donar-nos el condol. També hi havia el meu nét de sis anys.

A la porta del cementiri vam acomiadar-nos de la família. Jo vaig dir al meu nét: «Vine, acompanya’m, que anirem a veure la iaia, que està a prop d’aquí». Mentre ens anàvem acostant a la seva tomba, jo m’anava quedant glaçat a causa del que estava veient. No m’ho podia creure. El nen m’anava tibant de la mà: «Avi, què et passa que t’has quedat parat i no dius res?». El tros de fusta de boix que vaig enterrar havia brotat!!! Com podia ser possible si devia haver estat collit per fer un bastó en els anys cinquanta? Inexplicable.

Atordit, vaig intentar reaccionar. Malgrat que ho expliqués al nen, no m’entendria. Ni tan sols jo, en aquell moment, m’hauria sabut explicar. Simplement li vaig dir: «D’aquest abret tan petit, dintre d’uns anys, l’avi i una de les seves branques et faran un estri que et pugui servir per a la feina que desenvoluparàs el dia de demà».

Comentaris

  • Requiem...[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 06-02-2012 | Valoració: 10



    M'he ensopegat amb el teu relat i m'he quedat parada al llegir com vas desgranant la mel·lodia posant de testimoni la teva batuta.

    Per la manera que t'expliques et pregunto ETS MÚSIC??? - no crec errar-me. Està molt ben escrit tant la narrativa com la part musical.

    Veig que fa temps que no hi han relats teus, espero que continuis, m'agradat molt i et seguiré llegint.

    Gemma

  • Explicant l'inexplicable[Ofensiu]
    Unaquimera | 21-11-2011

    Quina alegria, tornar a saber de tu, jos!

    Hi ha detalls ben curiosos en aquesta doble narració teva, que intenta explicar l’inexplicable i que jo no havia llegit encara perquè al juny vaig haver de desconnectar força, per raons de feina entre altres motius.

    Ara t’envio una abraçada de tardor,
    Unaquimera

  • els miracles[Ofensiu]
    liudmila | 15-11-2011 | Valoració: 10

    i la historia de la iaia com a l'angel de seguretat... molt bonica la historia com va brotar el bastó...