He arribat fins aquí

Hola, presonera!

Fa temps que no feia cap comentari i la casualitat ha volgut que torni a la acció amb tu.

D'entrada, reconèixer que la meva incapacitat per gaudir de la poesia fa que et comenti aquest breu relat, tan poètic en el fons com qualsevol altre dels teus, però més proper al que la meva sensibilitat de fusta pot entendre...

És un texte intimista, breu, assossegat, que destil.la pau i benestar. En poques línees aconsegueixes insuflar en el lector (o, com a minim, en mi) exactament la sensació que descrius. O sigui, que al meu parer, assoleixes totalment el que pretens.

No conec un elogi millor.

Com que res no és perfecte, em permeto fer-te una reflexió estilística. A la frase "I les passes que la brisa dibuixa a la superfície de l'aigua, que rítmicament s'allunyen mar endins." no m'acaba de convèncer la repetició dels dos "que" tan seguits. Jo suggeriria una variant semblant a "I a les passes que la brisa dibuixa a la superfície de l'aigua, allunyant-se rítmicament mar endins/ mentre s'allunyen rítmicament mar endins".

Però això, és clar, va a gustos...

M'agradaria llegir més prosa teva. Anima't!

....concret, optimista, tranquil... Una mirada a l'infinit, una afirmació intimista.
Molt bé, xicona! Aquest m'ha agradat molt. Me'n vaig a llegir-ne un altre.
PS M'ha cridat l'atenció la coïncicència entre el nombre de relats i la valoració: 9-9.

He arribat fins aquí i estic contenta de tot el què he fet. Del que he passat, del que he viscut. He arribat fins aquí! Escolto la mar de fons, la seva calma, el seu tranquil moviment, el va-i-ve de les seves ones... què hi haurà a l'altra banda? Potser algú que pensa com jo? Algú content de la seva vida? Algú que pensa que val la pena viure?

Realment: la vida està plegada de mil detalls encisadors! i m'alegro de que ho vegis així i de que estiguis orgullosa de viure i del què has viscut!

Apa! que vagi bé!
Ens veiem per aquí!

Ciao!
Gemm@

això està molt bé, molt ben explicat, molt suggeridor.

Has pensat que potser a l'altra banda del mar, cap a llevant, hi ha algú altre a la punta d'un espigó (a les Illes, a Itàlia, a Grècia, potser a Palestina...) que també mira cap a l'horitzó en aquest moment, cap al seu ponent, i que pensa si hi haurà algú en l'altre extrem del mar?

molta pau destila aquest relat, descripció de perfecte de sensacions...

molt xulo