Haig de plorar?

decideix el que sentim, el que volem, el que pensem i si per dins, estem plorant contínuament?
M'agrada com jugues a enriure't, del que tothom s'atreveix a jutjar...
Felicitats!

Hola Tiamat!
Primerament m'ha agradat molt la poesia, al principi sembla que vagis amb una intenció però finalment els últims versos són molt emotius ànims.
Felicitats per la primera part del poema, descrius perfectament quan fins i tot una mateixa comença a dubtar de les seves paraules...no sé sap ben bé qui som!!
Endevant!!
un petonsilluu!!

M'ha vingut al cap mentre llegia el relat i la introducció, que l'altre extrem de la situació que descrius serien les Plañideras. El meu pare és d'un poble de l'Aragó i m'ha explicat que quan moria algú venien a casa aquestes dones, las plañideras autèntiques professionals del plor, a vetllar el difunt tota la nit. I ploraven igual de fort i amb el mateix sentiment de manera independent del grau d'afinitat amb el traspassat.

Que vull dir?Que el plor, potser, crec, a part de la reacció lògica, forma part del ritual cultural per a enfrontar-se amb la mort. Com a mínim per aquestes latituds. I que hi ha una certa "pressió" a reaccionar d'aquesta manera i quan no ho fem ens podem sentir culpables. A mi em va passar una cosa idèntica quan van morir els meus avis.

Mentre escrivia això he baixat un altre cop a llegir "Un petó, iaia", m'he tornat a ennuegar i me n'he adonat que no tens res d'insensible.

Apa, una abraçada. I ben tornada.