Guspires de llum

Guspires de llum il.luminen el meu cel estrellat, cel de nit enterenyinat, cel en què em perdo fugint de les ombres que m'engoleixen. Espurnes ataronjades m'embolcallen tot saltant enmig del so punyent de les gralles, màgica nit de foc, dansa endiablada, alleugereixo el meu cos botant al compàs dels tambors... Jo ja no sóc jo, sóc aire implosionant, esdevinc una flama immensa que ocupa tota la plaça, que crema i crema sense aturall, que implosiona i brolla com la llengua de foc del drac dansaire; aleshores, el temps es fa etern i absent, m'allibero de la màquina que tinc dins el cap i que pensa massa, masses circumvolucions ens ha donat l'evolució per ser feliços a jornada completa.
Embriagada fins el moll dels ossos pel caliu que m'envaeix, la teva mirada m'ha creuat la cara, una fiblada a la pell que m'ha recorregut l'espinada i em fa caure de cop del somni nuvolós en què em trobava. Les bengales decauen, perden la força, la fosca és reina i senyora altre cop... Me'n torno a casa.
Ja fa dies que va tornar el fred. Una volva de neu frega els meus llavis i em glaça l'ànima, xiula el torb i em cau tota la malencolia de l'hivern a sobre. Avui ha esdevingut massa feixuc el pes de la teranyina que teixexen al voltant nostre les aranyes poderoses, avui he tancat les portes i res no vull saber d'aquest món lleig i amarg, podrit com la fusta pel corc... A voltes somric tot pensant que els podré enganyar, qué podre mirar per sobre l'espatlla i fer el meu camí sense que em dictin el compàs amb que musico la meva vida, sense que m'oprimeixin amb les seves armes. Pero, malgrat tot, no podem viure d'esquenes al món, oi? Tant se val, avui la moral fa baixada voltant per la plaça, perquè no vull, però no puc, deixar de pensar en la vida que se'ns vol vendre, hipotecant-me en un pis que m'esclavitzarà les hores lliures, veient com la meva ciutat es buida per dins per omplir els afores de centres ludico-comercials que en diuen, màquines on s'encarrila el cervell en l'escales mecàniques i tapets rodants, els diners corren per buidar-nos l'ànima el dilluns següent al treball, els estómacs suquegen davant películes embafadores i asfixiants...
Se'm glaça l'ànima en veure el què ens espera si algun maleït dia baixo la guardia! Espero no créixer mai, si créixer és emmerdar-se fins el coll en una feina hàbilment establerta perquè en arribar a casa estiguis tan retuda com per només voler-te escarxofar davant d'un televisor esclafa-idees, estalviar per fugir un cop l'any al complex hoteler-fortificació i a la tornada caure des d'encara més amunt...
No sé perquè t'explico tot això, però avui passava els ulls morts per sobre les cares de la gent en el metro, i de cop una mirada que bullia de vida, irradiant com cent mil centrals nuclears, m'ha desvetllat i no m'he pogut treure més del cap el teu esperit rebel que t'atribueixo sense coneixe't més enllà de les trobades que m'ha ofert l'atzar, la teva cara reconeguda en una topada de carrer, des del banc d'una plaça, a l'estació del tren apunt per marxar de viatge, a jutjar per la teva motxilla carregosa. Quelcom de tu em parla i m'explica mil aventures viscudes a la pell, una vida viscuda a fons sense mirar enrere, front endavant i el cor ple del qui es maleiria si no lluités pels seus somnis, via fora d'un món gèlid que es creu millor per haver perdut la il.lusió i l'esperança, que ha passat de papallona a oruga involucionant de nou. Cal tenir els peus al fang i el cap a les estrelles! Com sentia a dir al meu avi, home de coratge, la qualitat que més admiro en una persona, la propietat que ens dóna la vida verdadera! Ja torno a divagar...
Et miro i els teus ulls son un mirall inquiet on veig el meu futur...