Guerra i pubertat

El dia l9 de juliol de l936 els meus germans i jo estàvem passant l'estiu a Can Gorchs, una masia prop de Llerona, Les Franqueses i La Garriga, que era molt clàssica i molt bonica i que avui és un Club de Tennis.

Era un dissabte i els meus pares van venir el diumenge al matí, com cada setmana. Estaven molt espantats per la revolta que havia començat a Barcelona, però contra el seu primer propòsit de portar-nos a casa de seguida, van preferir deixar-nos allà fins a veure com es resolia la situació, que semblava que podria ser cosa de dies.

El mateix diumenge, al llevar-nos, ja vam veure cremar l'ermita de Les Franqueses i es parlava d'un mort a la cuneta de la carretera. Tota la canalla que vivíem a Can Gorchs (nosaltres i els Domènech, amics de sempre,) estàvem excitats, passaven coses noves que semblaven terribles, sobre tot allò del mort a la cuneta.

Després de l'estiu vam tornar a Barcelona a viure d'una altra manera. El col·legi de Manlleu, on estàvem pensionats el meu germà gran i jo, que era de La Salle , catòlic apostòlic i romà naturalment, se'n havia anat en orris.

A Barcelona es vivia un clima de terror. S'assassinava cada vespre sistemàticament. Unes dites Patrulles de Control anaven per les cases a prendre gent de "dretes" o els que anaven a missa, o be els que havien estat denunciats per qualsevol amic dels "milicianos" (ves a saber per quin motiu) i a l'endemà els trobaven morts, a trets, sobre tot a les cunetes de la Rabassada.

Recordo que el meu pare, que era un petit botiguer que portava barret hivern i estiu, es va posar boina per semblar proletari. Li queia molt malament.

Van ser dies molt dolents. La botiga va ser col·lectivitzada i els problemes sortien per tot arreu. Vam anar al col·legi a la Acadèmia Almi, que portava un gran mestre, el senyor Tauler, que als que veníem de col·legis de frares ens va batejar com a "frailípedos". Hi havia tres Pere a la classe: el Peret d'aquí, el Peret d'allà i el Peret de Vic, que era jo perquè Manlleu, on jo havia estudiat, era molt a la vora de Vic.

Per la meva família la situació va donar un tomb molt important. Teòricament a casa manava el pare i ho decidia tot la mare en les qüestions domèstiques, però sempre aconsellada imperativament per mossèn Alexandre, el rector de la parròquia de San Pacià.

Mossèn Alexandre va poder fugir però tots els altres capellans van desaparèixer o van morir de mala manera. La meva mare es va quedar sense confessionari i molt desorientada.

La botiga, que era al Carrer Nou de la Rambla i molt lluny, doncs, de Sant Andreu, tenia els meus pares ocupats tot el dia. Als problemes de la feina s'hi van afegir progressivament els del menjar, que van arribar a ser greus. El fet és que marxaven al mati i no tornaven fins el vespre, cansats i nerviosos.

Jo tenia aleshores onze anys i vaig començar a ser feliç personalment, a pesar de les circumstàncies. A can Tauler hi vaig fer molts amics i va ser aquell moment de la vida entre la infància i l'adolescència en que et dones compte que les noies no saben jugar a res però tenen un no sé què que es va fent cada dia que passa més interessant.

Els dies es feien llargs i divertits, al vespre rebria amb tota seguretat alguna bufetada per alguna cosa que hauria fet malament, però jo pensava que era un preu raonable, tenint en compte que la meva mare sabia pegar.( El meu pare, en canvi, pegava sense gràcia i sempre et clavava l'anell al pòmul.

Pegava poc, només quan la mare li deia que era un calçasses.) Fora de les hores de classe jugàvem a l'eixida de casa. Havia sigut casa de vinaters rics i tenia pou, cup, celler i els safareigs, dos i grans. Allà hi havia lloc per a molta gent i es podia jugar a moltes coses i també a papes i mames, però no en dèiem pas així, aleshores. Xafardejàvem amb una curiositat especial, però no ens donàvem compte del terreny que trepitjàvem, ni gens i mica.

És molt important aquest record, perquè eren vivències absolutament netes. Feia temps que no ens martiritzaven amb la idea del pecat i vivíem experiències descobrint les diferències naturals de nois i noies sense escarafalls.

Després es va acabar la guerra i va tornar mossèn Alexandre. I va tornar la Quaresma i aquells sermons terrorífics sobre les penes eternes de l'infern.

Ens explicaven el concepte d'eternitat amb tots els exemples angoixants, com més millor, perquè ens donéssim compte que quan un pecat mortal et porta a l'infern, el foc et cremarà tot i sempre i tu no et moriràs, seguiràs viu i cremant sempre, sempre, sempre... .

Recordo com ens miràvem de reüll els amics pensant, avergonyits, els pecats mortals que havíem comès. Aquella sensació va ser, per molts anys, el trauma més gran que he patit mai. Va passar molt de temps perquè jo pogués parlar amb les noies amb naturalitat i els devia semblar encara més pobra noi del que era.

Ara escric aquests records i no sé ben be per què. Han passat els anys, en vaig fer gran i m'he fet vell i, com tothom, he viscut estones bones i dolentes. La meva mort s'endurà tota la meva memòria, naturalment, i no en quedarà res. I aquest paper potser no el llegirà ningú, però penso, finalment, que això és història. Petita, però història. I aquí queda, per si de cas...