Gràcies...

Gràcies...


Quan el gran fred
et penetra sense
que li obris la porta,
deixa'l passar,
també és vida.


Però no t'oblidis
de viure i no
et deixis lligar
per cap creu...


Que ningú no
et robi el teu
silenci, en ell
hi ha la teva veu,
ell és la joia
del teu ser...


No et facis
massa preguntes,
tot és més senzill
del que ens preguntem.


Del darrer foc
sempre en som
una flama...


No cerquis la
felicitat enfora;
tot està dintre teu.


La lluna regeix
les teves marees
de dona, ves
al seu onatge.
Et desitjo que
la rutina social
no et faci mai
bon profit...


Per la vida
no hi caminis
ni massa de pressa
ni massa a
poc a poc,
camina al teu aire.


Segurament
que pensaràs
que estic foll,
i a mi què.

He tingut ganes
de collir quatre
mots i unes paraules.
L'accent és net,
com a molt
hi ha alguna
metàfora...


En el fons
del fons
què som
sinó això.



Intenta compartir
el viure sense
que això sigui
esclavatge o presidi.


Als sentiments
dóna'ls sal
quan t'ho demanin,
i caliu quan calgui.

Tu que tens ulls
per veure la vida,
no et deixis
enredar per cap
fals profeta.


Quan et vinguin
llàgrimes sembra
llàgrimes, elles
fertilitzaran la
terra de l'ànima.
Però no t'oblidis
de sembrar també
la flor del teu somriure.


El temps és una dalla
que va segant
el nostre camp
de vida, no
ajornis el viure.


Estimar no té
sinònim, morir,
tampoc.



En tota tempesta
sempre hi ha
un far que et
guia a bon port.


A la revetlla
dels sentits,
balla i salta i dansa,
respira les flors
de dia i els
cactus de nit.


Et desitjo
que la brisa
no sigui
mai oratge,
i si és..., ferma
bé portes i finestres.


Sempre és millor
anar contra corrent
que no deixar-se
endur pel corrent.


Si camines
descalça per la sorra
veuràs la teva petjada.
Trobaràs petxines
buides, testaments
d'amor, promeses,
penyora de lluna
entre la roca bruna.


A la barca
la xarxa plena
de poemes nascuts
d'il·lusió i passió.


"A lo poble" hi
tens les teves arrels.
Totes les llengües
d'enveja, com si
fossin castanyes
posa-les al foc
i remena lentament...


Tens la força
de ser dona-persona.
Tens les arrels
indòmites
només la llibertat
de viure calma
el teu crit,
i si estimes
ets bressol de
passió i desig.
Trobaràs el teu
company per fer
el camí, llavors
serà igual on
estigui escrit
el destí, viuràs
l'ara i aquí.


Ara ja deus
haver vist
que la meva
relació amb
les paraules
és una follia
sense avís.



Et desitjo
un bon bagatge
i vida, i que
siguis feliç
no t'ho puc
donar per escrit,
vas i aniràs
fen el teu camí
i quan trobis
una cruïlla,
hauràs de decidir...


No pateixis,
ja s'ha acabat.


onatge