Germanes del passat.

Potser no hauria de escriure sobre això però potser després de tants anys el millor seria fer-ho, deixar-ho plasmat en un paper i oblidar-ho més del que ja ho tenia oblidat.

Ens prometíem l'etern jugant entre cabanyes i carreres de pipes
Caçant granotes i menjant calipos.
Vam creixer pas a pas agafades de la mà.
Vàrem fer gincames amb senyals de guix, que ens perdien per la muntanya
Vam caure amb bicicleta mil vegades i vam correr amb el « bote » de la plaça nova.
Menjant llimones a palo seco vam veure totes les pel.lícules del cinema a la fresca i vàrem fer rius eterns a la font del costat de casa teva mentre cantavem "el camino verde"
Vam apendre a patinar amb patins de línia.
No vam poder deixar mai aquella activitat d'estiu que ens prometíem cada any… mentre feiem classes de ceràmica.
I vam comprar plegades els primers texants per sortir de farra sense el DNI encara apte per entrar a les discoteques.
Vam anar creixent plegades i juntes els primers cigarrets d'amagades.
Començàvem a fer-nos grans ( o això pensàvem)
I vam començar amb el wisky amb cola abans que la cervesa, sent testigs de les nostres primeres borratxeres.
Sense deixar de banda les festes de pijama, quan a casa teva omplíem capses de cigarrets per totes les amigues, comprant quilos de xocolata i fumant d'aquells trucats…
Mentre ens animàvem per fer una taula d'esperitisme i proposar-nos connectar amb el més enllà.
De la moto de 50, tu en vas ser la pionera, aquella katana gris que tant ens va fer viatjar,
Amb la teva moto la meva primera hòstia… a la curva de casa meva
(no sabia com es girava el manillar!!!)
després va venir la de la eli i més tard la meva.
(càstig de males notes i repetir l'últim curs de l'escola.)
Marxaveu a Mataró a fer el batxillerat i jo em quedava amb quart
i amb el milllor amic que tinc, acompanyant-me en aques petit fracàs escolar.
I bé, cadascuna poc a poc amb la seva carrera.
La química la cineasta i l'actriu.
I així agafavem forçes per lluitar cap el nostre objectiu.
Ens vèiem poc, però seguiem sent les tres confidents.
Entre exàmens, estudis, nous companys… no teníem gaire temps
Però seguiem unides més que mai.
I amb el temps,
aquell etern del passat que prometia a cada instant
aquella amistat que hi hagués donat la vida, que hi haguessim donat la vida!
va desapereixer, coses del destí.
Coses de la vida, que passen inclús a les millors famílies.
Uns s'equivoquen, d'altres no saben perdonar
Altres son culpats per estar només allà
I es crea un cercle viciós de dolor,
les paraules no surten
Es parlen les coses hores i hores, però mai es parla d'allo que es vol parlar
Mai cap conclusió
Només el dolor
El dolor de l'orgull, de la gelosia, de la impotència
De la lluita per ser més o menys…
La incomprensió
L'egoisme, els valors destruïts.
I una decisió. Punt i final a la relació.
Punt i final a tot el passat cultivat, amb un segon tot ensorrat
Ara ets extranya, i et soms extranyes.
Ara ja no ens coneixem
Ara ja ens hem perdut massa vida
Ens em perdut masses coses importants.
Ara ja es cert que no ets ningú
Que som ningú
Que vàrem ser
I vares ser.
I això sí que és cert. Tota la infància colze amb colze…aixó es real, va existir
Encara que ja no ho poguem compartir.
Acostumada a la teva absència en secret em preguto que en serà de la teva vida.
I aixó que som veïnes i inclús així el destí no ens creua pel camí
A vegades dins el cotxe ens creuem, però ni una mirada
Alguna festa pero ni tan sols ens saludem
Som ningú. Desconegudes però germanes del passat
Existeixes en un temps enllà
Pero no en un temps present
No sabem qui som
No ens coneixem els ulls
Però en el fons de la mirada si difícilment es creua per errades del destí, a part de l'odi i del rencor,hi estem nosaltres, hi estas tu.
Perquè ens vam fer juntes
Vam apendre juntes
Som tu i ets nosaltres per molt que lluitem contra això.
Ens coneixem quasi com la palma de la nostre mà.
I inclús així, avui, ni tan sols sabem qui som.
Pero sí, qui vàrem ser.