Geni i figura

Quan era petit, el meu pare era el meu millor amic. És cert que jo gaudia com un nan cuidant de les plantes del replà, o inventant coses meravelloses amb uns quants escuradents i algunes tires de paper cel·lofana. Però el millor moment del dia arribava quan el pare tornava a casa, després de la jornada de feina. Ens assèiem un davant de l´altre a la catifa de lletres de la meva habitació, i ens delectàvem amb els jocs de paraules que ell improvisava amb el seu enginy habitual. La màgia només es trencava quan la mare ens cridava perquè anéssim a sopar.

Aquest matí hem acudit d'hora al cementiri per assistir a l'enterrament del pare. Hi havia molta gent, entre familiars, amistats i alguns estranys que sembla que també l'apreciaven; tot i que sorprenentment gairebé ningú plorava mentre vam estar al costat de la seva làpida: molts de nosaltres estàvem capficats en la tasca de desxifrar el seu epitafi ocurrent.