Cercador
Gaudí a Jesús
Un relat de: Jordi- Compartir:
El matí de desembre de 1889 que unes mans salvadores van apartar al meu besavi de la mort feia el fred suficient perquè els nens juguessin tranquil·lament al carrer.
Davant de casa els seus avis, al lloc que encara avui en dia es coneix com el Pontet de Botella ell i uns quants amics jugaven al bèlit, aquell joc on has de fer volar una fusta amb les dues puntes afilades i després arribar a colpejar-la amb una pala.
A certa distància un capellà i un altre home que havien baixat del tramvia a cavall que unia Tortosa, Jesús i Roquetes xerraven entretingudament dels seus projectes en comú. De sobte, l’home va notar un brunzit fregant-li una orella i va apartar al capellà. Va girar el cap enfurismat i va veure un nen petit córrer darrere el projectil. Tan concentrat estava a recuperar-lo que no es va adonar que estava als peus dels cavalls que feien circular el tramvia. L’home sense pensar-ho ni un moment va fer un moviment de braços per intentar espantar els cavalls i va poder agafar al nen que va quedar a l’aire movent les cames i els braços. Un dels cavalls va fer un renill i va aturar a la resta enmig d’una gran polseguera.
La polseguera va embrutar els pantalons negres d’aquell senyor ros d’ulls blaus que va deixar a terra al nen i li va preguntar com es deia:
- Em dic Tomàs, tinc quatre anys. Moltes gràcies!
- Vigila amb els tramvies, són perillosos! Li va dir l'home, severament.
La mare va sortir corrent de casa espantada pel soroll i va donar-li les gràcies amb el noiet enganxat a les seves faldes. De cop va girar la vista i va quedar impressionada en veure al capellà. Tot seguit li va besar la mà.
- Pare Enric, gràcies a Déu que no ha passat res. Sort del seu amic!
El Pare Enric va somriure i li va preguntar:
- Com es diu vostè?
- Em dic Francisca, tinc al meu marit i als fills grans al camp, plegant olives a Camarles i he vingut una estona a visitar als meus pares i al meu germà. Nosaltres vivim més amunt, al carrer de Sant Antoni. I vostè com es diu? –va preguntar, dirigint la mirada al salvador del seu fill. S’ha posat ben brut per culpa d’aquest galifardeu!
- Doncs casualment em dic Antoni, Antoni Gaudí, senyora Francisca. I no es preocupi per la brutícia, ja hi estic acostumat. Sóc arquitecte. Precisament estic enllestint un convent a Sant Gervasi, prop de Barcelona per a les germanes Teresianes que tant estima el Pare Enric. Fa un parell de setmanes vaig venir a descansar a Tortosa i d'aquí a uns dies marxo a Vinebre, vull veure com van les obres del convent que construeixen allà. Ara marxem a visitar a les novícies que viuen en aquest poble tan bonic.
- Espereu un moment, us vull agrair d’alguna manera haver salvat al meu fill!
Francisca va entrar a casa els pares i va sortir-ne amb una dotzena d’ous que van cedir a les monges.
Davant de casa els seus avis, al lloc que encara avui en dia es coneix com el Pontet de Botella ell i uns quants amics jugaven al bèlit, aquell joc on has de fer volar una fusta amb les dues puntes afilades i després arribar a colpejar-la amb una pala.
A certa distància un capellà i un altre home que havien baixat del tramvia a cavall que unia Tortosa, Jesús i Roquetes xerraven entretingudament dels seus projectes en comú. De sobte, l’home va notar un brunzit fregant-li una orella i va apartar al capellà. Va girar el cap enfurismat i va veure un nen petit córrer darrere el projectil. Tan concentrat estava a recuperar-lo que no es va adonar que estava als peus dels cavalls que feien circular el tramvia. L’home sense pensar-ho ni un moment va fer un moviment de braços per intentar espantar els cavalls i va poder agafar al nen que va quedar a l’aire movent les cames i els braços. Un dels cavalls va fer un renill i va aturar a la resta enmig d’una gran polseguera.
La polseguera va embrutar els pantalons negres d’aquell senyor ros d’ulls blaus que va deixar a terra al nen i li va preguntar com es deia:
- Em dic Tomàs, tinc quatre anys. Moltes gràcies!
- Vigila amb els tramvies, són perillosos! Li va dir l'home, severament.
La mare va sortir corrent de casa espantada pel soroll i va donar-li les gràcies amb el noiet enganxat a les seves faldes. De cop va girar la vista i va quedar impressionada en veure al capellà. Tot seguit li va besar la mà.
- Pare Enric, gràcies a Déu que no ha passat res. Sort del seu amic!
El Pare Enric va somriure i li va preguntar:
- Com es diu vostè?
- Em dic Francisca, tinc al meu marit i als fills grans al camp, plegant olives a Camarles i he vingut una estona a visitar als meus pares i al meu germà. Nosaltres vivim més amunt, al carrer de Sant Antoni. I vostè com es diu? –va preguntar, dirigint la mirada al salvador del seu fill. S’ha posat ben brut per culpa d’aquest galifardeu!
- Doncs casualment em dic Antoni, Antoni Gaudí, senyora Francisca. I no es preocupi per la brutícia, ja hi estic acostumat. Sóc arquitecte. Precisament estic enllestint un convent a Sant Gervasi, prop de Barcelona per a les germanes Teresianes que tant estima el Pare Enric. Fa un parell de setmanes vaig venir a descansar a Tortosa i d'aquí a uns dies marxo a Vinebre, vull veure com van les obres del convent que construeixen allà. Ara marxem a visitar a les novícies que viuen en aquest poble tan bonic.
- Espereu un moment, us vull agrair d’alguna manera haver salvat al meu fill!
Francisca va entrar a casa els pares i va sortir-ne amb una dotzena d’ous que van cedir a les monges.