Game Over

Un relat de: intensity

Va ser tot molt fred. Una sala mig buida, ell es va acomiadar i ella li va dir adéu. Res més. Dos anys estant junts i essent feliços per acabar així. Ella no mostrava els seus sentiments, però es va sentir frustrada. Pensava que ell seria més tendre en aquell moment. Però no va ser així. I ella tampoc ho va voler ser de tendre. Potser els dos tenien por de fer-se mal al mostrar els seus sentiments, o potser no. I ell va sortir per aquella porta i ella encara està esperant veure'l entrar altra volta i saludar-lo.

Vides separades durant més d'un any sense haver sabut quasi res l'un de l'altre. Ella encara n'estava d'ell, i sempre hi pensava. Des de que va marxar per aquella porta que el volia recuperar, però no sabia com. Si es trucaven parlaven, però molt fredament. Si s'escrivien un e-mail les paraules semblaven rocs. No hi havia ni una mica de tendresa en la comunicació que establien.

Ella, primer, pensava que al cap d'un temps, 3 o 4 anys tornaria, i tornarien a passar tardes junts. Però com més avançava el temps, més se li esborronava del cap aquella imatge.

Només eren amics, sempre havien volgut creure això. Molt bons amics. Però en el fons, els dos s'estimaven. Sí. I quan ella es va adonar del que realment sentia, ja va ser tard. Massa tard. Estava amb una noia, fent-se un petó. Quan la va veure entrar per la porta li ho va voler explicar tot, però ella no podia escoltar-lo. Estava dolguda, tot i que no tenia motius. Mai li ho havia dit, que l'estimava.

Van passar uns quants dies i ells es tractaven amb molta fredor. I aleshores, al cap d'un parell de mesos va anunciar que se'n anava. I ella, que el seguia estimant va fer-se la forta. I ell, que també l'estimava no li va dir res. I van callar i es van fer més mal que si s'haguessin dit alguna cosa.

Un dia, ella estava escoltant música assentada al sofà i va sonar el telèfon. Va aixecar-se, va parar l'aparell de música i es va dirigir cap al telèfon. El va despenjar:

-Si?
-Anna?
-Sergi?
-Sí, sóc jo. Et truco des de Boston.
-Hola. Com va tot?
-Bé. Com sempre.
-Com és que truques? Volies res?
-Sí. Dijous torno cap a Madrid. A on vivia abans ho tinc llogat. Et voldria demanar si em podria estar a casa teva fins que trobi un lloc on dormir.
-Sí, es clar. Et vinc a buscar a l'aeroport?
-D'acord. El meu vol arriba a les 13:45.
-Fins dijous.
-Espera un moment.
-Digue'm.
-T'estimo.

L'Anna es va quedar amb el telèfon a la mà. No sabia com reaccionar. Va penjar. Estava espantada. Després de tant de temps en Sergi s'havia adonat ara de que estava enamorat de l'Anna? Passava les nits pensant i esperant el dijous.

La una del migdia! S'havia adormit. Corrents es va prendre una torrada amb melmelada i un cafè. Es va vestir, va agafar la bossa i va tancar la porta amb la clau. Corrents, va pujar a la moto i va dirigir-se cap a l'aeroport. Va seure en un banc de l'aeroport i es va treure el llibre que actualment s'estava llegint.

De cop va notar una mà a l'espatlla. Es va girar i va veure en Sergi. Estava igual que feia un any. Els mateixos cabells, la mateixa manera de vestir, inclús la maleta que duia penjada a l'esquena. Es va aixecar del banc i durant un segons es van quedar mirant-se l'un a l'altre. L'Anna no estava segura de que en Sergi l'estimava i en Sergi tampoc estava segur de que ella l'estimés després d'haver-li penjat el telèfon. Es van fer dos petons.

En Sergi en veure la moto de l'Anna li va dir que a ell no li feia gaire gràcia pujar a aquella moto, però va acabar pujant-hi. Eren davant la casa de l'Anna. Van baixar els dos de la moto i van pujar cap al pis de dalt. L'Anna li va ensenyar l'habitació on dormiria. Quatre parets amb uns quants pòsters enganxats. Un escriptori amb un ordinador vell endollat al corrent. I el llit. En Sergi va deixar la bossa sobre d'aquest i va anar amb l'Anna a la cuina. La situació era un pèl tensa.

Van preparar alguna cosa per dinar. Una amanida de primer, de segon un tall a la planxa i de postres una mandarina. Mentre dinaven miraven les notícies. No es deien res, algun: ‘Com està el món, eh?' i poca cosa més. L'Anna tenia el costum de fer la migdiada. Va anar al sofà després de desparar la taula amb en Sergi i s'hi va estirar. De seguida es va adormir.

En Sergi, que estava jugant a un videojoc se la va quedar mirant. Quan dormia l'Anna estava molt maca. Li va fer una carícia als cabells i un petó a la galta i se'n va anar a la seva habitació. Va engegar aquell ordinador que tenia a l'habitació. Volia consultar el seu correu i també algunes pàgines web. Sense voler va obrir ‘El meu PC' i hi va trobar una carpeta que es deia Sergi. Ell, encuriosit, va decidir obrir-la tot i que sabia que no estava bé.

Carta per en Sergi 01.doc. Va obrir el fitxer i hi va aparèixer un escrit:

‘Sergi, fa dies que em ronda una idea pel cap. Últimament passem molt temps junts. Dinem junts, passem la tarda junts. I ens ho passem bé. Crec que els meus sentiments envers a tu han canviat. Ja no et veig com aquell amic que tinc des de que he començat la Universitat. Crec que m'estic enamorant de tu, i ara que marxes m'agradaria que ho sabessis.' La carta seguia, però en Sergi es va aturar a les últimes línies. ‘I ara que em rellegeixo la carta veig que no tindré prou valor per donar-te-la quan marxis per la porta. Tindré por. I així es quedarà, un fitxer .doc en un ordinador vell que només fa que omplir espai'.

En Sergi va quedar bocabadat. No sabia què pensar. Ell havia marxat a Boston per oblidar-se de l'Anna. Perquè ell pensava que el veia com un amic. Tot i haver marxat, mai l'havia pogut oblidar. Es deia a sí mateix que quan una persona ha estimat, per molt que estimés a una altra persona, no podria deixar d'estimar a l'altra persona. I així passava els dies. Intentant oblidar. Fins que va decidir tornar. I ara... Ara sabia que l'Anna l'havia estimat. Però, i ara? El seguia estimant?

Va parar l'ordinador.

Va entrar al menjador i l'Anna estava continuant la partida del videojoc que en Sergi havia deixat. Se'l va mirar. Va posar el botó pausa i sense treure la vista de la pantalla li va dir:

-L'has llegit, oi?
-Sí. I em sap greu haver marxat. Si ho hagués sabut...
-I a mi em sap greu no haver-te-la donat.
-I ara? Si me'n torno a anar, escriuries una altra carta?
-Es clar.

Durant uns moments es va crear un silenci brutal. En Sergi va seure al sofà, va agafar un dels comandaments de la consola. Va convidar a l'Anna a jugar. Els dos, asseguts al sofà, jugant a un videojoc.

‘Game over' posava a la pantalla.

-S'ha acabat el joc, Sergi?
-Sí, que no ho veus?
-No vull dir aquest joc, Sergi, ja ho saps. Vull dir el que estem jugant des de que ens vam conèixer. Prou d'amagar els sentiments. Jo et segueixo estimant. I tu, Sergi, m'estimes?
-I es clar que t'estimo.

I ell no va tornar a Boston, a acabar els estudis que estava cursant allà, i ella no va haver d'escriure més cartes de les que es quedaven a l'ordinador.

Comentaris

  • Enganxa[Ofensiu]
    Menorca | 27-07-2005

    Mira que tenia pressa.... Però l'he hagut d'acabar. Una història molt bonica i que realment t'obliga a saber com acaba. La meva felicitació.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: