Galí-manies I. Cognoms.

Em dic Galí, Alicia Galí. Els meus amics em diuen Galí. No sé ben bé perquè. Però el que jo sí que sé, i ells no, tot i que m'he acostumat a que em diguin així, és com vaig arribar a odiar el meu cognom.
Primer, de petita em deien Ali, a casa sobretot. Ali, d'Alicia. Un nom, que no m'entusiasma, però és un nom. Un nom, que va acabar degenerant en Galí. El meu cognom.

Sovint, em pregunten si sóc parenta d'aquell famós perruquer. Si home, l'italià. En Giuseppe. En Giuseppe dels collons. Que l'única cosa que ha fet és dotar al meu cognom d'una altre l. Que és Galí, no Galli, osti!
D'altres, em pregunten si sóc família del famós artista de Figueres. Faig cara d'artista? Doncs sí, ho hauria de ser, ja voldria jo tenir el Copyright d'algun dels seu deliris artístics.
I això que sóc una fervent devota del Copyleft. Com la majoria de gent que no té cap dret d'autor sobre una cançó dels Beattles, la Madonna, o d'algun dels deliris artístics del meu admirat Dalí.
I és que jo, l'única cosa que demanava de petita als reis mags, era canviar-me el cognom. Naturalment, només ho vaig demanar dos cops. El primer cop, el meu pare va arrufar el nas en llegir la meva carta als reis. El segon, em va donar una plantofada, i em va deixar anar un discurs de tres quarts d'hora sobre l'orgull que havia de sentir de tenir un cognom de tanta "solera" (paraula que en aquella època relacionava amb caramels de cafè amb llet o amb la paraula soledat), de tants anys, de tant poder…. I llavors jo em preguntava… poder? Quin poder? El poder de fotre un clatellot cada cop que algun dels meus companys de classe em diu "Garrí", enlloc de Galí. El poder d'arribar a casa, any rere any, amb notes de la mestra junt amb les meves avaluacions, que deien "És una bona estudiant, però no s'adapta amb els companys. Hauríem de quedar una tarda per a fer una tutoria amb els pares".
M'hagués agradat més dir-me Sánchez. O Martínez. O potser Fernández. Com tants i tants milers de feliços Sánchez, Martínez o Fernández… Segurament, llavors m'haurien dit pel nom.
Perquè a qui se li acudiria dir-me, per exemple García? Imagineu-vos per un moment. Dissabte a la tarda. Portal de l'Àngel. Deu metres darrere meu, se sent "Garcííííaaaaa"!. Em giro, i jo, i dues-centes mil persones més diem a l'unitó: "Siiiiiiiiiiii??"
O. Posem per cas. Imagineu que surto una nit de copes. Lligo amb el tío més increïble de la discoteca. És un jove executiu (això no ho sé, perquè té un deliciós estil mig bohemi amb classe i "solera", que ara ja sé què vol dir, quan surt de l'oficina, així despentinat, amb barba de dos dies, amb aquestes increïbles espatlles….). Seguim. Lligo amb el tío més increïble d'un bar de copes. És un jove executiu, atractiu, ric, de bona casa, i té un Porche Cayenne aparcat a la porta del bar llest per portar-me a casa seva, per estar tota la nit (sí, sí, tota la nit, perquè a més té un art i una experiència sexual de les que només se somien)… parlant… què us pensàveu, que sóc una fresca? Doncs no, i ell, com que ja s'ha enamorat de mi, i vol iniciar una vida al meu costat, em respecta profundament… ja tindrem temps de fer manetes, ara em vol conèixer a mi.
Doncs bé. Imagineu que toquen les vuit del matí, i l'angelet s'ha adormit. Com el podria despertar?
Però és clar. Jo, com que sóc així de discreta, m'aixeco (del sofà en el que hem estat prenent un cafetet Colombià d'aquests tant aromàtics. Per cert, us he dit que prepara un cafè boníssim?), i li deixo una nota. Sense el meu telèfon, no vull que es senti obligat a trucar-me, ja em buscarà, si vol res! Doncs això. Li deixo una nota, en que li dic que he estat encantada de conèixe'l, i que ja ens veurem, i naturalment, signant amb el meu nom i cognom.
I a l'endemà, es desperta. I no em troba (naturalment, es desespera, perquè com que s'ha enamorat bojament de mi, no concep el no tornar-me a veure mai…). I, hipotèticament, troba la nota, i agafa la guia, i busca pel meu cognom…. García. Cinquanta-dues mil entrades a Barcelona. Deu llargues planes de Garcies, As. I inicia la rutlla de trucades…
Jo, mentre, començo a desesperar, i a anar cada cap de setmana al bar on el baig trobar. Ell no ve. El que no sé, és que està trucant. A tots els Garcies, As. Per això, no surt de casa. I perd la feina. Perquè feia masses trucades. I jo, mentre, començo a anar cada nit al mateix bar. A beure. Cada dia més. I perdo la feina. I em declaren persona no grata al bar. Perquè em bec fins i tot l'aigua dels gerros…..
Bé. Crec, que ha quedat perfectament demostrat, perquè, he escrit "vaig arribar a odiar el meu cognom"… em sembla, que m'ho he pensat millor. I que al cap i a la fi, Galí no sona tant malament. I naturalment, a l'escriure això, acabo de decidir… que el dia que trobi al meu "executiu d'espatlles amples", i marxi de casa seva a les vuit del matí…. Li anotaré el meu telèfon en un post-it. Sí, ho acabo de decidir.