Gaia i el foc

Un relat de: ROSASP

L'esguard del drac no es pot ignorar. Aquella mirada penetrant que despulla les febleses més amagades arriba a tots els indrets, fins i tot als més llunyans i recòndits.
Queden al descobert les il·lusions escapçades, les ombres dels somnis i els camps erms d'esperances fins on penetra l'influx dels seus ulls que creuen misteriosament les distàncies.
Sento les escates fregar els meus pensaments i els ullals propers al meu coll nu. L'alè càlid de la seva respiració que fumeja entre les cendres humiteja els meus cabells.
M'observa des de dalt del cim i profana aquells secrets que ni jo mateixa goso mostrar-me. Les meves visions, els meus presagis, tot allò que em fan diferent, estranya, extremadament sensible i vulnerable.
I tot i això, el deixo endinsar-se en la profunditat del meu món, allí on jo resto mig perduda des de sempre, amb el perill de ser calcinada o estripada pel seu poder ferotge.
Les punxes afilades esquincen el meu vel de recels i el moviment gairebé letàrgic de la seva respiració extremadament lenta em commou. El sento molt a prop, em mantinc silenciosa i expectant; aquella imatge temuda i estranyament desitjada de la seva majestuosa presència és un repte pels meus sentits que es retorcen amb rampellades de por i emoció alhora.

Des de la vella cabanya de fusta que és la meva llar, la solitud i jo ens alimentem l'una de l'altra.
La natura és pell i abric, força i flexibilitat, aliment i suport. El vent, l'aigua, la pluja, el sol, els arbres, les flors i els petits animalons són la meva única companyia i he après a parlar amb ells sense necessitat de paraules. Escolto totes les seves remors i també tot allò que s'amaga entre els seus silencis.
És molt més que una comunicació, sento que tots plegats som una mateixa cosa...
Ignoro els meus orígens, no tinc cap record concret d'infantesa. Semblo haver sorgit del no res, d'un llac molt fons, de l'espurna d'un estel, de l'interior de la terra...
No vull llegir-ho en les empremtes del meu cor, em fa recança saber qui sóc i també tinc por d'allò que he de ser en realitat.
Veig contínuament els ulls del drac espurnejant en la foscor, allí es creuen les nostres mirades solitàries.
Res el podria aturar si ell volgués, però roman aïllat en el seu món de penombres.
Sento que una part humana habita dins del seu cos de fera i la veu del meu cor, que mai m'enganya, em diu que he d'intentar apropar-me al seu món envoltat d'ombres, foc i silenci.
Seré jo qui viatgi fins a la cova que li dona refugi; si entro al seu territori i sobrevisc, una mena de pacte quedarà segellat entre nosaltres. Necessito fer aquest pas, un apropament que fusioni dues ànimes distintes i misterioses en molt més del que ara som.
M'enduc al sarró poques provisions i una bota d'aigua que aniré omplint pel camí. Són terres muntanyoses que ploren permanents rius de les neus que es desgelen.
Només l'instint em guia pel camí abrupte i escarpat que em durà molt amunt, però reconec senyals per anar fent drecera. Tinc les forces de la natura que em xiuxiuegen melodies a cau d'orella, sospirs de calma i coratge.
L'aire fred em dóna forces i alleugereix el panteix continu del meu cor. Els núvols dibuixen missatges i he arribat al llac que ja assenyala el darrer tram de la pujada.
No vull tornar endarrera; ell em crida amb els seus ulls penetrants i he d'esbrinar què vol.
Tinc les mans esgarrinxades i els peus plens de butllofes, però estic arribant al llindar de les terres del drac i al final de les meves forces.
Escolto la seva respiració ofegada i ronca que es barreja amb la meva, accelerada i feixuga.
Ha arribat el moment i estranyament no tinc por d'allò que m'espera...
Entro dins la cova i entre la penombra veig el seu cos enorme ajagut al terra, els seus ulls penetrants, amb la lluïssor taronjada de les flames es claven en els meus.
Ens mirem llargament fins que les imatges dels seus pensaments entren dins del meu cap; jo conscientment li mostro els meus.
Volo poderosa dins del seu cos, tallo el vent amb les ales i se m'escalfen les entranyes. Veig el poder de la destrucció i el pes de l'odi que ha anat engendrant, la incomprensió de la seva pròpia naturalesa i la tibada força de l'equilibri que no ha volgut trencar, però tampoc ha pogut vèncer.
Sento la llosa d'haver tingut durant gairebé una eternitat el moviment fluctuant del magma de la terra dins la seva gola, brollant per les escletxes, intentant controlar la fúria d'aquells volcans bullents que no es poden contenir, ni les tremolors de les embranzides desfermades.
Es barregen les nostres febleses, rancúnies, dolors i tristeses amb l'estigma dels poders que ens han convertits en monstres, en éssers diferents dels que tothom s'allunya.

Apropo la meva mà que sembla immensament petita i perduda en la seva enorme faç i acarono suaument la pell rasposa propera als seus ulls, aquells que ara reconec com si fossin una prolongació dels meus.
Són enormes i fers; no perden aquell esguard indomable, però al fons hi veig una inexplicable tendresa.
Està gairebé fred, no sé si està morint d'inanició, de tristesa, d'esgotament o d'impotència...
És hora de tornar al meu món igualment solitari. No sé si aquest és el nostre destí.
Una estranya escalfor envaeix tot el meu cos; és com cremar-se però sense sentir dolor.
Em recorre una energia i una força que mai havia gosat ni imaginar.
Començo a baixar la muntanya mentre els seus ulls traspassen la meva esquena, abans de tancar-se molt lentament.
Un soroll que eixorda m'arriba molt proper, és com una gran explosió que fa bellugar el terra. Miro cap a dalt i una pluja de flames comença a desfer les pedres que baixen regalimant fins als meus peus. Foc que sento com a meu i em pregunto si pot viure l'esperit d'un drac dins d'aquell cos menut que llisca pel riu bullent.
No sé cap a on vaig, em queda molt per aprendre...
Segles de contemplació i saviesa, de mirar el món des de la més alta i aguda solitud, controlant la força del poder.
El meu cor que sembla tenir ales, creua els límits que es veuen i s'enfonsa en aquella massa fluida que recorre el gran ventre de la terra.
Sóc com una llavor gestant dins del foc, com un dia ho va estar fa milers d'anys l'esguard valent del drac des de una bombolla ardent que va esclatar amb la llum de molts sols i moltes llunes.
Estic sola dins d'aquest espai vermell que batega i la unió de tots els elements nien dins meu l'extracte de la seva essència. Tinc el cor de drac i per la pell em regalimen llàgrimes de rosada. La metamorfosis és immensament captivadora; vaig assolint cada canvi amb una estimació calmosa i vital.
Seré un dia la vostra mare amb la matriu plena de vida i de tots vosaltres junts naixerà el fruit fort i tendre d'una nova terra...






Comentaris

  • La Primera Edat de Gaia[Ofensiu]
    Jofre | 04-04-2006 | Valoració: 10

    Un relat amb molt de simbolisme i una elaborada força poètica.
    Fantàstic com dius tu mateixa i molt ben gestat.

    Escrit de manera intensa i apassionada des de la perspectiva dels qui vivim damunt la pell del drac, en notem els batecs, la respiració i veiem les llàgrimes de rosada.

    Lluny de fer servir una terminologia pròpia d'una hipotètica geo-fisiologia de J. Lovelock, realment amb els teus escrits ens ensenyes a prendre el pols a la Terra, a interpretar-ne els senyals en una excel·lent homeostasi o equilibri literari i també ens convides a reflexionar.

    Veritablement, quan escrius tens en compte totes les variables necessàries, però sobretot el component emocional: únic, inaudit, captivador i sempre sorprenent -a frec de l'essència i molt a prop del cor.

    Preciós Rosa. Enhorabona!

    Jofre

  • Encisador com recordava[Ofensiu]
    Unaquimera | 19-02-2006 | Valoració: 9

    Tan encisador com ho recordava...
    He buscat, fins i tot, ionformació sobre el planeta que dius que deien Gaia!
    Poques vegades un relat et queda tan present quan ja és llegit.
    Una abraçada nova,
    Una quimera

  • D'una tirada![Ofensiu]
    Quimera | 04-02-2006

    He llegit aquest text d'una tirada ( on aturar-se?) i després l'he tornat a llegit ( on no aturar-se?) gaudint del ritme dels mots, de cada paraula i del seu conjunt, paladejant alguna frase que m'ha atret com la llum a la papallona...
    "em fa recança saber qui sóc i també tinc por d'allò que he de ser en realitat"
    Rosa, xapó!
    M'agrada el teu relat; si m'ho permets, et deixo fins una altra vegada per tornar-m'ho a llegir...
    Una quimera

  • apassionant[Ofensiu]
    blaumar | 04-02-2006

    una història humana en la passió i sagrada en la épica.
    La Mare Terra

  • La Banyeta del badiu | 14-12-2005 | Valoració: 10

    Dos essers,diferents,contradictoris, però a les hores, és nesesiten. La seva fusió, la seva amalgama, amb el temps ,produirà... una terra nova, amb sentiments i coratge.
    M'ha agradat molt. Un petonet. Pilar

  • ña vida...[Ofensiu]
    Capdelin | 02-12-2005

    és foc i el foc necessita combustió i quan estimem ens destruïm una mica...
    i malgrat la terra es cobreixi de neu sota hi ha calor latent... perquè el fred és un espai entre focs i el foc és una flama sota zero...
    després de llegir-te, m`has fet pensar en Jordi i el drac... potser no calia matar-lo per encendre la terra de roses vermelles, potser calia comprendre els seus ulls de foc de desig...
    una abraçada.

  • El somni...,[Ofensiu]
    rnbonet | 29-11-2005 | Valoració: 10

    ...la fantasia, l'aventura, l'esperança, l'amor... són els motors on rau el bategar etern de la vida.
    En aquest escrit no has utilitzat el poema, però la poesia hi és latent... L'ànima de poeta sensible s'hi desplaça pels sons, pels mots, per les construccions sintàctiques... No pots amagar-la, xicota!

Valoració mitja: 9.75

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1612 Comentaris

643274 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")