Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. La deserció del Front d'Osca

3 i 4 d’octubre de 1938 (I). La deserció del Front d’Osca

Ja feia estona que la lluna s’havia post per l’horitzó. Faltaven només dos dies per arribar a la plena. S’anava fent clar ràpidament i els estels desapareixien ofegats per la llum creixent provenint de l’est. L’Andreu Pallerols estava molt cansat. Tota la nit caminant, trescant, muntanya amunt i muntanya avall, seguint el traçat de la línia d’alta tensió que va de Vic a França... Malgrat fer el recorregut de nit, no hi havia cap possibilitat de perdre la ruta, mentre la nit estigués serena.... Sota la lluna gairebé plena els cables resplendien. Malauradament la marxa era molt incòmoda, sense camí i de nit. Quan s’endinsaven en una zona de bosc, atapeïda d’arbres, era difícil veure on posaven els peus, i sovint ensopegaven i acabaven relliscant o patint una revinclada. Sortosament portava unes botes militars que li subjectaven bé els turmells, però en canvi l’Albert Soler, el seu company de marxa, no anava tan ben protegit ja que duia el calçat dels menestrals: unes espardenyes de set vetes.

Van decidir arrecerar-se dins d’un bosc espès, allunyat uns cents de metres de la línia elèctrica. L’Andreu calculava que devien ser ja prop de Vallfogona de Ripollès, ja que havien travessat la carena que separa Osona del Ripollès. Havia estat una pujada molt forta des de la Plana de Vic. Estaven situats ara a la vessant nord de la Serra de Santa Magdalena. Es va treure la motxilla i es va asseure a terra, sobre la pinassa. El seu company Albert féu el mateix. Ben a prop es dreçava un pi amb una soca molt gruixuda; Tant, que pogueren repenjar-se junts al mateix arbre. L’Andreu tragué una cantimplora i un entrepà del fons de la motxilla. El partí pel mig i li’n donà la meitat al seu company. Un cop acabat l’entrepà es menjaren cadascun una poma per postres. Estava força dura ja que era de les primeres de l’any, però a les seves edats la dentadura era forta. Un cop acabat l’àpat s’ajuntaren per no passar massa fred en aquelles primeres hores del dia. L’Andreu oferí a l’Albert ser el primer en dormir. Ja el rellevaria més tard. Malgrat el cansament no era fàcil aconseguir-ho i no tan sols pel lloc i per l’hora, sinó també pel munt de pensaments i preocupacions que duien al cap...

Ja feia set mesos que havien desertat de l’exèrcit popular de la República, de la divisió 35, situada, després de combatre en la batalla de Belchite, fet escaigut a primers de setembre de 1937, al poble de Siétamo ben a prop d’Osca capital. La seva divisió per sort, no havia participat al desembre del 37, a l’atac de Terol, l’única capital de província conquerida per l’exèrcit de la República en tota la guerra. Malgrat la gesta, l’ocupació de la ciutat per part de l’exèrcit popular durà ben poc. Exactament del 7 de gener fins el 22 de febrer de 1938, L’exèrcit nacional, amb molts més mitjans i amb l’ajut de les tropes alemanyes, italianes i mores, contraatacaren i empenyeren enrere l’exèrcit de la República que patí nombroses baixes. Un cop assolida la reconquesta de Terol era evident que les tropes nacionals prosseguirien l’ofensiva que els havia de portar a ocupar, a l’abril del 1938, Fraga i Lleida, traslladant la línia de front des de ben a prop de les tres capitals aragoneses, a la Noguera Pallaresa, ja ben endins de Catalunya.

A finals de febrer de 1938, a la divisió de l’Andreu tothom era conscient que els hi venia a sobre una gran ofensiva enemiga, i davant d’aquesta greu situació, féu un cop de cap i juntament amb un parell de companys, decidí desertar. La manera d’aconseguir-ho fou força fàcil. Un del companys que volia desertar també, treballava a la infermeria i tenia accés a la seva oficina. Un cop allí, va poder falsificar uns informes de baixa i de trasllat a la rereguarda. Ja ho tenien combinat i si sortien a primera hora del matí, podien agafar un transport militar que els portaria directament a la rereguarda, a Barcelona. La idea que tenien els tres desertors que havien decidit sumar esforços, era passar després a França i incorporar-se a l’Espanya de Franco. Ho tenien tot mig lligat ja que un dels companys, el Carles, era d’un poble del Pirineu i coneixia gent que li podien fer de guia per passar-los amb facilitat a l’altra banda de la frontera. Van decidir trobar-se els tres l’endemà, després de tenir temps per visitar i abraçar abans, les seves respectives famílies, de les que havien estat separats molts mesos. La cita per reunir-se altre cop l’endemà, era d’hora, a l’estació de França, per tal de poder agafar un tren que els portés a Ripoll. L’endemà encara tenien temps de moure`s sense problemes ja que estaven convençuts que trigarien dos o tres dies a esbombar arreu l’ordre de recerca i captura per la deserció dels tres companys del front d’Aragó.

Malauradament, el company del poble pirinenc no comparegué a la cita. Mai saberen si el motiu fou que preferia fugir tot sol per tal de córrer menys riscos o bé que li esdevingué alguna cosa imprevista. El cert es que a la cita s’aplegaren només els altres dos companys. L’Albert, el seu amic, era de Viladrau i la seva promesa portava el telèfon públic del poble i feia de secretària de l’ajuntament. Per tant, tots el avisos que arribaven a les autoritats del poble havien de passar sempre per ella. Això volia dir que apart de deturar l’avís o ordre de detenció de forma temporal, els podia avisar de qualsevol problema amb temps suficient per poder fugir. Tot això els hi donava un marge de seguretat que no tenien enlloc. L’Andreu no podia quedar-se a Sabadell, ja que no tenia on amagar-se i l’hagueren agafat de seguida.

Un cop foren a l’estació de França i veieren que el seu amic Carles no havia comparegut, decidiren esperar una bona estona i recórrer tots els indrets de l’estació per si arribava amb retard o bé s’havia confós de lloc. Un cop resultà evident que el Carles no era a l’estació, van haver d’estudiar la nova situació en la que es trobaven. Després de sospesar-ho tot, decidiren pujar a un tren amb destinació Balenyà. Un cop allí pogueren combinar amb una tartana que enllaçava l’estació amb els pobles propers del Montseny: Seva, Viladrau i Espinelves. Durant uns pocs dies l’Andreu s’hostatjà a casa dels pares del seu company, però era evident que no podien seguir així. La situació era compromesa no només per a ells, sinó sobretot per als pares de l’Albert ja que estaven ajudant a més a més del seu fill, un desertor que no tenia res a veure amb la família. L’única solució que veia l'Andreu, era fugir a França travessant els Pirineus. En línia recta no hi ha tant del Montseny a la frontera, i anaven cap al bon temps. L’Andreu coneixia una mica la serralada pirinenca ja que havia estat muntanyenc durant uns anys, i pertanyia al Centre Excursionista de Catalunya, però no havia trescat mai per la contrada del Ripollès. On més havia anat era al Berguedà, a la zona del Pedraforca. També un estiu va estar una setmana a l’Aneto i als Besiberris. Sí sabia que el Pirineu a l’oest del Coll d’Ares, s’aixeca i ultrapassa de seguida els dos mil metres d’alçada, cosa que dificultava estant com estaven a la primavera, el pas a França. Calia no anar més a l’oest de Camprodon. De totes maneres sense cap plànol de la zona era arriscat llançar-se a l’aventura.

Als pocs dies d’ésser a Viladrau, la Mercè, la promesa de l’Albert interceptà un telegrama que avisava a les autoritats locals de la deserció del seu promès i demanava que s’escorcollés la casa dels pares per si s’hi trobava amagat. La nota informava que juntament amb l’Albert hi havia un parell més de desertors, els quals, deia la nota, també podien estar amagats a la zona del Montseny. Fins i tot s’esmentaven els noms i cognoms i s’incloïa una descripció física dels tres fugitius. La Mercè retardà un parell de dies el lliurament del telegrama, per tal de permetre que els dos companys poguessin fer-se escàpols. Al final amb l’ajut de la germana gran de l’Albert, la Neus i el seu marit, Pau, que feien de masovers en un mas allunyat uns quatre quilòmetres del poble, optaren per amagar-se al bosc i fer-se una cabana no massa lluny del mas on s’estaven la Neus i el Pau. Aquests amb gran abundor de menjar, els hi deixarien les provisions de la setmana a uns cents de metres, just al llindar del bosc on estaven amagats. Sense problemes de queviures i amb la protecció de les denses fagedes i pinedes situades a la vessant nord de les Tres Maries del Montseny, pogueren romandre segurs, fora del món civilitzat. A mes a mes el temps era cada vegada més agradable i esplèndid, amb unes temperatures ideals per estar-se al camp. D’aquesta manera passaren tota la primavera i tot l’estiu.

Però tanmateix el govern de la República posà en marxa un pla de recerca i captura de desertors amagats i un control molt més exhaustiu de les fronteres per tal d’evitar la fugida a França de combatents republicans i membres de la cinquena columna. La marxa de la guerra era molt desfavorable per a la República i calia barrar en sec l’avenç de l’ambient derrotista perseguint els franquistes i d’altres elements repatanis a la causa republicana. Totes aquestes operacions de recerca i represàlia anaven a càrrec del cos de carrabiners que amb l’entrada de noves lleves, havia crescut molt el darrer any.

Un dia, el Pau, cunyat del seu amic Albert, anà a cercar-los a la cabana del bosc. No ho feia gairebé mai, per tal d’evitar que el pogués seguir algú fins a l’amagatall que tenien dins del bosc, però era per un motiu molt important. Es tractava d’advertir del perill imminent en què es trobaven ja que la Mercè, la promesa de l’Albert, havia pogut llegir una nota oficial en la que s’informava de l’arribada d’una companyia de carrabiners vinguda expressament des de Barcelona, amb la intenció de fer una completa batuda dels boscos del Montseny propers a Viladrau. Tot això precipità la decisió de fugir caminant cap a França. L’Andreu pregà al Pau que li aconseguís algun plànol de la zona compresa entre Ripoll i Olot fins a la frontera. És a dir de la zona a prop de Camprodon. Probablement en alguna llibreria de Vic o centre excursionista hi hauria alguna guia de muntanya d’aquella zona. L’endemà mateix, el Pau es traslladà a Vic i pogué aconseguir un parell de mapes de l’àrea fronterera tocant Camprodon, que creia que podria ajudar a la partida. Al fer-se fosc els hi passà tota la informació. Quedaren per discutir el pla l’endemà a la mateixa hora, ja que l’opinió de l’Andreu era intentar aprofitar la lluna plena de la primera setmana d’octubre per poder fer la marxa de nit fins a la frontera. Tal com estaven les coses, ell era del parer que de dia podia resultar massa arriscat intentar-ho. Si deixaven escapar la lluna plena d’octubre haurien de fer la marxa de dia o esperar ja a la de novembre, un més després. I tot això volia dir haver de fer-ho amb un temps molt més fred i plujós. Tot aconsellava precipitar la sortida, ja que estaven ja a 2 d’octubre de 1938, i la lluna plena era el 7.

La inspecció acurada dels plànols feta per l’Albert i l’Andreu indicava que des d’on es trobaven, una bona ruta era agafar com a referència la línia d’alta tensió que va des de Vic a França, passant prop de Camprodon i saltant la frontera a l’est del Coll d’Ares, evitant la part més alta del Pirineu. El tema era on iniciaven la marxa. Si el Pau amb el carro els pogués deixar una mica més amunt de Vic, podia representar passar la frontera un dia abans i evitar a més a més la zona conflictiva dels voltants de Vic, on hi ha un munt de masos i gran abundor de camins massa fressats per a uns desertors que es volen fer escàpols.

L’endemà per la tarda, el Pau preparà el carro gran tibat pels quatre cavalls més valents de la quadra. Dins del carro col•locà a una de les bandes, ben tapada per la vela, un gran calaix de fusta, on podien amagar-se a dins, durant el trajecte, els dos amics. El Pau portaria les regnes des del seient de davant i per tal de dissimular que portava els dos fugitius, va omplir una bona part de l’interior del carro amb sacs pesants plens de patates i castanyes, ocultant del tot el calaix on s’amagaven l’Andreu i l’Albert. El recorregut fins a Manlleu era d’uns 25 quilòmetres. Sense cap dubte els cavalls podien fer aquesta distància amb unes dues hores i mitja, ja que anaven gairebé tot el trajecte de baixada. Sortint a primera hora de la tarda, el Pau els podia deixar a punt d’iniciar la primera marxa nocturna, més enllà de Manlleu. Dins del calaix, els dos amics duien dues motxilles ben farcides de menjar, preparat per la Neus. El nombre de queviures era abundant, probablement suficient per a tots els àpats dels tres vinents dies de marxa.

El recorregut fins a Manlleu es féu sense problemes. Hagueren de passar un parell de controls de carrabiners que el Pau pogué superar sense dificultats declarant que portava patates i castanyes al dipòsit de queviures de Vic, cosa que efectivament féu un cop deixats l’Andreu i l’Albert al punt inicial de la marxa.. Aquesta actitud col•laboradora envers la República permeté que no miressin massa la part de dins de carro. Des del punt on els deixà, restaven en línia recta uns 40 quilòmetres fins a la frontera pirinenca, però amb les marrades que haurien de fer per tal d’evitar penya-segats i barrancs, el recorregut podria ultrapassar els 50 quilòmetres. Havien calculat que tres nits serien suficients per arribar a França, deixant per a la darrera etapa la part més compromesa, el pas de la frontera.