Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. Marxa i presa de Codo.

Malgrat la pluja i que el cel estava molt tapat, ja era ple dia. L’Albert seguia dormint. Plovia molt poc ara: un plugim ben minso. Estaven dins d’una roureda molt atapeïda. Les fulles dentades dels roures començaven a enfosquir-se perdent el seu verd fosc de l’estiu. L’Andreu recordava molt bé l’aspecte dels roures a l’hivern, curulls de fulles de color marró intens. Moltes d’elles es mantenen a les branques sense arribar a caure, fins que surten les noves a la primavera. Per terra estava tot ple d’ aglans de roure. Se sentí un brunzit sord i ronc d’avions. Devien anar cap a la batalla de l’Ebre. Volaven molt baix per sota dels núvols. Amb la fressa dels avions l’Albert es despertà i veié que gairebé ja no plovia. El cel estava molt menys fosc i els núvols esdevenien més clars. De seguida l’Albert començà a desvetllar-se. S’aixecà del terra, sortí fora de la balma i tot mirant el cel digué a l’Andreu:

-Potser pararà aviat de ploure i s’obriran clarianes. No et sembla, Andreu?- i després d'una petita pausa prosseguí-. Ens vindria molt bé que obrís. Espero que aquesta darrera nit sigui l’última de patir i... que puguem travessar per fi la frontera. Tant de bo s’obrin clarianes i la lluna ens pugui indicar la ruta !.

L’Albert l’encertà. D’en mica en mica el cel anà restant cada vegada menys tapat fins que es començaren a obrir grans clarianes. Va consultar el rellotge. Eren ja les dotze del migdia. Per sort el temps de primers d’octubre encara no és massa dolent. I les maltempsades duren poc. Res a veure amb el reguitzell de dies i més dies ennuvolats i plujosos de novembre i desembre. Com que ja era migdia quan sortí el sol, decidiren celebrar-ho tot dinant. L’Andreu cercà els queviures que romanien dins de les motxilles, i després de comprovar que restaven ja ben buides digué:

-Ep, nano, Això s’acaba !. Ens queda menjar per avui només. Ens cal travessar la frontera aquesta nit sens falta, ja que ja no tenim res més per omplir el pap demà.

Es repartiren un dels dos entrepans que els hi quedaven i en deixaren un altre per al vespre. Per sort encara els hi quedaven per postres unes castanyes i tres pomes. Se les menjarien per sopar i per fer un petit mos a la nit en alguna de les parades finals abans de creuar la frontera. Amb la navalla plegable que duia l’Albert partí l’entrepà de botifarra blanca en dues meitats idèntiques. Com que la barra era força llarg, constituïa un bon àpat. El vi de la bóta també anava acabant-se. Encara pogueren fer un parell de xerricades. Després d’això quedà pràcticament buida. Després es partiren una poma ben grossa. Havent dinat, l’Andreu s’ajagué i amanyagat pel sol, s’adormí un parell d’hores. Mentre descansava, l’Albert estengué la roba encara força humida sobre unes pedres al sol. Com que només duien una muda, era important que s’assequés bé la roba perquè estigués altre cop disponible per a la marxa nocturna. Amb la sortida del Sol la temperatura havia pujat força. No feia gens de fred i la roba sota el cel de migdia, s’eixugà de seguida. A la poca estona, quan comprovà que ja estava ben seca, la plegà i la posà dins de cada motxilla. S’estava d’allò més bé sota el cel de primers d’octubre, encara que es notava que l’aire que venia era cada vegada més fred. El vent bufava del nord. Segurament a la banda de l’Empordà hi havia forta tramuntana, però a l’alta vall del Ter, no es notava gaire. Es posà dempeus i caminà fins a una clariana del bosc per mirar el paisatge de la zona per on tenien que trescar la propera nit. El cel estava clar i es veia amb tot detall molts quilòmetres enllà. La ratlla del Pirineu estava tanmateix ben ennuvolada. El vent del nord devia mantenir enganxats una línia de núvols, però aquests no passaven gaire de la serralada més alta. Això complicava les coses, ja que si a la nit trobaven boira a dalt es podrien perdre amb facilitat. Ells no portaven brúixola i un cop immersos de ple dins de la boira resulta gairebé impossible esbrinar cap on vas. Per sort, la línia d’alta tensió era un bon indicador i encara que els filats deixin de veure’s, sempre queden les pilastres separades no massa unes de les altres, per orientar-se. Tornà fins a on estava l’Andreu. El despertà per tal de rellevar-lo i poder dormir ell ara. Encara que no era massa probable, podien veure’s sorpresos per una persona qualsevol o fins i tot per un carrabiner. I com més a prop de la frontera més risc corrien. Havien sentit dir que cada vegada hi havia més vigilància per evitar les desercions i les fugides a França. Estan almenys un dels dos despert, i trobant-se dins d’un bosc, podien sentir de lluny les passes de qualsevol persona o escamot atansant-se. El silenci dins del bosc es tan absolut que es poden sentir passes d’una persona de molt lluny estant.

-Em trobo força bé- digué tot desensonyant-se l’Andreu. -He dormit profundament. Fixa’t. Ni tan sols m’he adonat que estava damunt d’aquesta rel. –i senyalà una tros de fusta que eixia del terreny cobert de fullaraca.-I continuà:

- Fa molt bo. Tindrem sort aquesta nit. Ahir quan vaig veure que començava a ploure vaig pensar que ho passaríem ben malament. A més a més no tenim roba per a la pluja i de cara al Pirineu és el pitjor que et pot passar. Jo crec que per sort, el mal temps s’ha esbargit. Som a primers d’octubre i molt sovint el bon temps dura almenys fins a mitjans de mes.
L’Albert li pregà d’aixecar-se i anar amb ell fins a la clariana gran del bosc per veure la serralada fronterera i mostrar-li com el vent amuntegava núvols a la cara nord, però que baixaven una mica cap a la vall del Ter. Després de mirar-s’ho tos dos una estona l’Andreu comentà:

-La part que veiem és la zona de la serralada pirinenca que ultrapassa els 2000 metres, però la línia elèctrica va molt més a la dreta, ben a prop del Coll d’Ares de només 1500 metres d’alçària, ja que la línia d’alta tensió va girant cap a l’est per tal d’evitar la part alta dels Pirineus. Com que és molt més baixa que la que veiem, penso que potser no tindrà núvols enganxats a les muntanyes o almenys si n’hi ha no estaran tan desenvolupats. Però la part que ens interessa veure està tapada pels serrats d’aquí davant. No s’albira prou bé.

Tornaren on havien deixat les motxilles i veieren que tota la zona on havien dinat estava plena de mallerengues carboneres a la recerca de les engrunes de pa que havien deixat caure. Potser n’hi havia 5 o 6. Eren inconfusibles amb el seu pit groc intens i la taca negra a la barballera, com si fos una corbata. Els ocells en veure’ls atansar-se alçaren el vol i es refugiaren a les branques de les capçades del arbres propers. L’Albert s’ajagué altre cop, recolzà el cap a la motxilla cada vegada més buida i agafà el son de seguida. L’Andreu s’assegué. Repenjà l’esquena a la soca d’un roure bren gruixut. Inclinà el cap enrere. Aclucà el sulls i de seguida li vingueren altre cop al cap, escenes de la seva vida tan moguda d’aquells darrers anys.

Ara recordava quan el 26 ó 27 d’agost de l’any 37, a cuita-corrents reuniren el seu batalló que seguia a les trinxeres de Siétamo, intercanviant de tant en tant trets amb l’exèrcit nacional, i ben uniformats i equipats els pujaren de bon matí dalt de camions i els dugueren cap al front de Belchite, uns vuitanta quilòmetres al sud.. Exactament fins al poble de Pina de Ebro. Allí a ple sol els feren formar i davant d’un petit cadafal escoltaren l’arenga abrandada del tinent coronel de la divisió. L’Andreu encara se’n recordava d’aquell encès discurs d’un militar menut com una mala cosa i que parlava amb molt d’accent andalús i baladrejant contínuament.. Segons el manaire de la divisió, des del moment que havia començat a arribar armament de gran qualitat procedent de la Unió Soviètica, l’exèrcit feixista havia begut oli i no parava d’anar de mal borràs. Fet que s’ampliaria encara més com a resultat de l’ofensiva que iniciaven en aquells moments amb l’objectiu de prendre’ls Saragossa. Per donar més força a les seves paraules, el militar petitó, es posà de puntetes i baladrejant i fent voleiar el braços amb energia, ressaltà que a més a més l’Exèrcit popular de la República comptava ara amb les valentes brigades internacionals formades per milers de valerosos soldats vinguts d’arreu del món a lluitar contra el feixisme. Segons la seva abrandada intervenció, aquestes tropes eren tan expertes i decisives que els feixistes havien hagut de recular a Guadalajara davant l’empenta de les brigades internacionals comandades pel General Walter.....En l’ofensiva que anaven a escometre, la divisió de l’Andreu i l’Albert anirien darrere de les divisions 45ena i 35ena pertanyents a les brigades que serien les que portarien el pòndol de l’atac. Per tal d’assegurar la victòria, un nombrós grup d’esquadrilles d’avions aplanaria el camí d’avançada i deixaria clavats els feixistes en els seus caus sense poder-se ni moure. El capitost militar acabà assegurant que sens dubte, davant la potència de foc de les tropes de la República, la caiguda de Saragossa es produiria ben aviat, en només unes poques hores. Seria el resultat d’anar-se tancant la tenalla que les tropes de l’exèrcit de la República anirien obrint al voltant de Saragossa... I mentre deia això, ensenyava la seva ma dreta alçada i mostrava com el dit polze s’anava ajuntant lentament amb el dit índex com si es tractés d’una pinça.

Per finalitzar el discurs, el capitost petitó demanà els presents lliurar-se en cos i ànima a l’ofensiva de l’exèrcit popular i tot seguit acabà la seva intervenció amb crits a favor de la República i victorejant el valerós exèrcit popular que estava deslliurant el país de les urpes del feixisme. Les seves darreres paraules foren:

-Y ahora soldados. Gritad todos conmigo :Viva el Ejército Popular de la República !!. ¡¡Viva la República !!. ¡¡Abajo el fascismo !!.

I una massa enorme de soldats contestà cadascuna de les consignes del comandament de la divisió cridant també: ¡¡Viva el Ejèrcito Popular de la República. !! ¡¡Viva la República !!. ¡¡Abajo el fascismo !

Un cop acabats els discursos els hi donaren abundant munició i els desplegaren en camp obert. L’ordre era d’avançar en direcció cap els pobles de Codo i Medina de Aragón. Era una penetració de 20 quilòmetres a ple sol de finals d’Agost. Sortosament en tot el recorregut no trobaren ni un escamot de l’exèrcit nacional que fins feia poc ocupava aquests pobles. Com que les tropes franquistes eren molt més febles en armament i en nombre de soldats, en veure la gran ofensiva dels republicans, havien reculat a cuita-corrents per tal de no caure encerclats. Malgrat i no trobar-se amb cap enemic davant, l’avenç de la divisió de l’Andreu fou contínuament obstaculitzat per les esquadrilles d’avions feixistes que els metrallaven des de l’aire a cor que vols, sense ser defensats mai, ben al contrari del que els hi havia dit el tinent coronel de la divisió, pels avions “xatos” de la República. Va haver-hi moltes baixes ja que en una planura sense arbres ni obstacles de cap mena, no era possible protegir-se dels atacs de l’aviació. La permanent debilitat aèria de la República davant de les esquadrilles d’avions feixistes, sota el directe control dels aviadors alemanys i italians, fou sens dubte una de les causes fonamentals de la pèrdua de la majoria de batalles de la guerra. A més a més, els avions de la República, d’origen rus, eren molt inferiors tècnicament als acabats de construir pels nous exèrcits alemany i italià.

Però el pitjor entrebanc de tota la marxa de la divisió de l’Andreu fou haver d’aguantar la calor extrema d’aquella tarda de finals d’agost, ja que l’avenç es produí precisament a primeres hores de la tarda. Amb l’esforç de la marxa, la tropa carregada fins dalt de tot, caminava assedegada i ben aviat esgotaren l’aigua que duien a les cantimplores. Malauradament el comandament no havia previst la possibilitat d’avituallament... cosa inexplicable en una marxa en plena calda de l’estiu aragonès. Morts de set, molts dels soldats acabaren bevent l’ampolleta d’alcohol, que portaven reglamentàriament a la barjola per utilitzar en cas de rebre alguna ferida. Per sort, al final, la divisió arribà a ocupar els objectius previstos pel comandament per a aquell dia: els pobles de Codo i Mediana de Aragón. Havien caminat uns 20 quilometres des del punt de partida a Pina de Ebro. Quan entraren a Codo, lassats per la calor i l’esforç, tot estava desert, desenes de cadàvers produïts en la batalla que s’havia esdevingut el dia anterior, s’estenien arreu dels carrers i sobre les runes. L’exèrcit nacional en inferioritat, havia abandonat el poble deixant darrere molts morts. L’avançada de l’exèrcit popular havia prosseguit i les seves tropes d’avantguarda ja començaven a envoltar Belchite, la ciutat més gran de la zona, defensada amb abraonament pels franquistes; però al capdavall, després d’una lluita molt intensa, l’exèrcit republicà conquerí la ciutat el 6 de setembre.

Sortosament per a l’Andreu, dos mesos després de la Batalla de Belchite, la seva divisió fou retornada al front de Siétamo, on la tranquil•litat, llevat d’algun intercanvi ocasional de trets, seguia regnant. La divisió havia sofert nombroses baixes i necessitava no sols un merescut descans després de dos mesos d’intensos enfrontaments, sinó de temps per cobrir les baixes que s’havien produït en els combats i recompondre la unitat per tal de fer-la altre cop operativa.

L’Andreu tenia clar tot repassant aquells dos mesos de patiment i sofriment, que aquella estada al front de Belchite era el que més havia contribuït a prendre la decisió de desertar de l’exèrcit de la República, i quan començà a estendre’s entre la tropa els rumors d’una immediata ofensiva de l’exèrcit nacional contra el front d’Aragó després de la caiguda de Terol, va prendre la decisió de fugir i passar a l’Espanya nacional. En els quatre mesos de tranquil•litat que gaudí a Siétamo, pogué amb molt de compte dissenyar un pla per poder desertar sense córrer riscos amb l’ajut d’altres companys que havien pres la mateixa decisió. Entre ells estava l’Albert.