Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. Els records de Viladrau de l'Albert

Tornà del viatge al passat acompanyant la Roser.... S’acostà on jeia l’Albert. Va veure que per fi es despertava. Portava dormint potser 7 hores seguides!!.

-Apa nano!,- li cridà l’Andreu en veure’l despertar-se.-Has dormit com un sabatot, talment com si estiguessis al llit de casa teva !.

L’Andreu estirà als braços i badallà dues o tres vegades.

-Sí noi.- contestà.- Estava molt, molt cansat. La veritat és que els set mesos que hem estat, “ empotolits”, sense fer res, al bosc del Montseny, no ens han ajudat gaire per poder afrontar aquesta marxa cap al Pirineu. Necessitava dormir força per refer-me del cansament. Espero que hàgim fet la part més dura del camí, perquè no sé si podré aguantar una altra nit de tant d’esforç com la darrera

-Sí. Jo crec que ha estat la pitjor de tota la marxa-contestà l’Andreu.- Ja que hem fet la part amb més desnivell. A partir d’ara el recorregut és més planer. Queda el tros final per passar la serralada fronterera i la baixada forta cap a Prats de Molló. Però llavors ja serem ben lliures i no correrem riscos de ser enxampats, i a més a més la podrem fer amb tota la claror del dia. I ara- canvià el tema- hauries de menjar una mica. No tens gana?, o potser el canvi d’horari te l’ha feta perdre ?.

Tot seguit l’Andreu tragué un entrepà de la motxilla, el desembolicà i l’hi oferí. Li feu gràcia ja que l’entrepà venia embolicat amb un full de La Vanguardia on en grans titulars s’informava de la conquesta de Terol per part de l’exèrcit de la República i parlava del definitiu canvi de cicle en la guerra contra el feixisme. La data del diari era del 8 de gener de 1938. L’Albert començà a endrapar. El seu entrepà era de pernil serrà. D’en tant en tant agafava la bóta i xerricava una mica. Després la hi oferia a l’Andreu.

-Té. Beu !. Vi negre fa sang, diuen...!-L’Andreu aixecà la bóta i begué un traguet curt. Després prosseguí amb les seves reflexions.

-Haurem de travessar les carreteres que van a Olot encara d’hora. Hem d’anar amb compte que no ens vegi ningú. Totes les carreteres que van cap al Pirineu estan molt vigilades i hi ha moltes unitats de carrabiners. Si ho deixéssim per a la matinada seria recomanable, però perdríem massa temps. Potser haguera estat molt millor haver-les travessat anit abans de clarejar. Però amb el cansament que portàvem damunt...A altes hores de la matinada no corren ni les guilles pels camins...Per sort hi ha bosc arreu.

L’Albert estava acabant l’entrepà. Llavors el seu company escorcollà una de les motxilles i tragué una parell de peres. Se les menjaren sense pelar-les. Eren de les d’aigua i el seu suc dolç els hi regalimà galtes avall. S’hagueren de rentar la cara i les mans amb aigua de la cantimplora.

-Ens estem quedant sense aigua. Podries baixar fins a la riera a omplir-les ?. Així estires una mica les cames. Jo intentaré dormir una estona. Començo a estar molt cansat...-proposà l’Andreu.

Tot seguit l’Albert agafà les cantimplores i inicià la baixada. Eren només uns cents de metres de caminada. No se sentia cap fressa dins del bosc. Passà per una petita clariana sense arbres, i en una zona assolellada, prop d’unes roques que eixien del terra ple de vesc i de molsa, trobà un rodal de bolets.

L’Albert es quedà sorprès davant d’aquell espectacle tan engrescador. La primera idea era agafar-ne uns quants, però després se n’adonà que els havien de coure i això volia dir haver haver de fer un foc a terra. S’ho tragué del cap de seguida. Era massa perillós. Un foc es veu de quilòmetres lluny i no estaven pas per orgues... Prosseguí fins a la riera. Omplí les cantimplores i pujà altre cop al pla on havien deixat les motxilles. L’Andreu dormia intensament. El vent seguia augmentant. Les ratxes eren cada vegada més fortes. Bufaven de ponent. L’Albert el deixà dormint. Al cap d’un parell d’hores l’Andreu es despertà. El sol començava a caure.

-Jo crec que el temps està canviant.-li digué l’Albert.- Això s’espatlla. Hem d’intentar avançar tot el que puguem aquesta nit. Jo crec que encara tindrem una nit serena, però demà vés a saber. Si s’ennuvola del tot ja hem begut oli. El camí se’ns farà molt més difícil sobretot en la zona més compromesa com és el pas de la frontera.

L’Andreu mirà cap a l’oest i pogué veure al fons una línia de núvols prims que avançava cap a ells. No hi havia dubte que s’acostava un front de pluja des de ponent.

–Em sembla que tens raó- li digué l’Andreu- Ja es veu la línia de núvols. L’hem ben fotuda!!.

S’assegueren altre cop i es quedaren una bona estona en silenci. Cadascun amb els seus pensaments. L’Albert recordava la seva estimada Mercè. No l’havia vista des que decidiren amagar-se al bosc. Quina llàstima!. Si no hagués estat per aquesta maleïda guerra, podrien estar ara vivint junts al Mas Lloberas. Els amos els hi havien ofert entrar de masovers, però de seguida de començar la guerra, desaparegueren. Vivien a Barcelona. Al poble ningú coneixia si havien fugit o estaven amagats. Però el cert és que ell s’havia quedat sense feina i sense poder-se casar. Però tanmateix, el mobilitzaren de seguida i després d’una breu fase d’instrucció a Girona, l’enviaren al front a Siétamo, molt a prop d’Osca, on conegué l’Andreu, ja que pertanyien a la mateixa companyia. Poc a poc es feren amics i compartiren les seves intencions de passar a l’altra banda. Més endavant decidiren cercar una oportunitat per desertar i fugir d’aquella ratera que era el front d’Aragó. L’Albert fou el que entrà en contacte amb el Carles, el sanitari que els hi falsificà els papers per anar de permís a la rereguarda.

L’Albert veié que l’Andreu ben ajagut s’havia dormit altre cop. Li convenia. A penes si ho havia fet un parell d’hores. El deixà reposar mentre veié com s’acostava de forma inexorable el front de núvols. El vent semblava que afluixava una mica. Tornà a pensar en la Mercè. L’estimava moltíssim. Es coneixien des de ben petits. Als pobles tota la quitxalla es coneix. Ben aviat es van dir que es casarien. Després la família d’ell, que tenia més mitjans i parents a Vic, la va inscriure a un col•legi de religioses. Llavors només es veien a les vacances i algun diumenge espars quan venia des de Vic. Ara la recordava com era de petita. Duia dues trenes amb un llacet de color verd a cada punta. Feia joc amb els seus cabells marrons clar...i amb els ulls foscos...bruns. Ja quan tenia quinze o setze anys, decidí tallar-se les trenes i deixar-se anar els cabells enrere, però l’Albert sempre servà la imatge de la Mercè saltant i jugant amb les trenes.

La tarda anava caient i el sol estava ja prop de l’horitzó oest, brillant per darrera de la capa de núvols prims que s’acostaven. L’Albert seguia pensant en la Mercè. Recordava com ella es feia sempre l’estreta, La intensa formació religiosa feia que li rebutgés qualsevol contacte físic per petit que fos. Fins i tot un petó als llavis. Quan ja el van mobilitzar i l’enviaren al front d’Osca fou l’única ocasió en que avançaren una mica més. Ara ho recordava intensament. Fou en el cobert dels seus pares, dalt d’una golfa plena de palla. No arribaren a l’acte sexual, però es grapejaren una mica. Va ser la primera vegada que li besà els mugrons i la petonejà intensament. per tot el cos. L’endemà, marxà cap al front d’Osca. La Mercè era molt freda, i sentia una forta repulsió cap al sexe. L’Albert pensava que era el fruit de l’educació religiosa rebuda a Vic. Les següents vegades que es veieren es limitaren a abraçar-se i a fer-se uns petons discrets. Des de l’esclat de la guerra i de la seva mobilització només l’havia pogut veure una parell de vegades. Va ser en els curts permisos que li donaren pel març i el desembre de 1937. També va poder-la veure els primers dies després de la deserció, fins que arribà l’ordre de detenció i cames ajudeu-me, hagué d’amagar-se al bosc. Durant els mesos de viure amagat no es van veure. Corrien massa risc intentant-ho. Mai se sabia en aquests temps de guerra qui podia trair-te. Malgrat tot, estaven decidits a casar-se tan prompte com poguessin; Ho havien parlat en totes les trobades, per fugisseres que fossin; però era evident que calia que s’acabés abans aquella maleïda guerra. Vés a saber el que passaria a partir d’ara, pensava l’Albert. Cada vegada es parlava més d’una conflagració a nivell europeu, fet que podia canviar la marxa victoriosa de l’exèrcit nacional. Immers en aquest pensament no s’adonà que es feia tard. En adonar-se’n va decidir despertar l’Andreu.

-Ep, Andreu!-el sacsejà l’Albert.- El sol es pondrà ja de seguida!. Hem de preparar la partida. Has vist la capa de núvols alts ?.

L’Andreu es desvetllà de seguida. Només havia dormit poc més d’una hora aquesta vegada. Es trobava encara cansat. S’aixecà i s’estirà, aixecant els braços cap al cel. Guaità cap els núvols i li contestà.

-Ens farà la punyeta aquest cel. Sembla que el temps vol empitjorar i això ens pot complicar la fugida moltíssim, ja que sense lluna ens podem veure forçats a continuar l’itinerari i travessar la frontera de dia. I això és el pitjor que podem fer. Moltíssimes expedicions han estat interceptades pels carrabiners, ja que de dia, la taca d’unes persones en moviment pot destriar-se amb uns binocles des de molts quilòmetres de distància. Jo crec que aquesta capa de núvols es fina i encara que ens ho dificultarà no ens impedirà fer la nostra via avui. Però vés a saber si segueix el mal temps-Tot seguit s’assegué, desplegà el mapa i estudià l’itinerari. Després d’uns minuts d’estudi li digué:

-Estem a un quilòmetre i mig de la carretera que va de Ripoll a Olot. –va explicar l’Andreu i prosseguí descrivint el pla de la propera nit:

-És l’obstacle més important d’avui. La carretera discorre d’est a oest, i nosaltres anem cap el nord. La creuarem prop del Coll de Canes, de 1120 metres d’altitud. La línia d’alta tensió passa uns pocs cents de metres més avall del coll, cap a l’est. Hem d’anar amb compte ja que és molt probable que els carrabiners tinguin un control al punt més alt de la carretera i que patrullin amunt i avall de la ruta. Poc després en trobarem una segona. Es la que uneix Olot amb Sant Joan de les Abadesses. Podria ser que hi hagués també algun control, però aquesta vegada passarem lluny del coll de Santigosa que és on és més fàcil que hi sigui. Ja des d’aquest punt veurem els pobles de l’alta vall del Ter: Sant Joan de les Abadesses, Sant Pau de Segúries i ens anirem acostant a Camprodon. La línia passa a prop, a uns dos o tres quilòmetres de la vila, però hi ha tota una sèrie de turons que ens impediran tenir visió directa de la ciutat. A partir d’aquest punt ja ve la pujada cap al Pirineu. Jo crec que ens podríem quedar a passar el dia a l’inici de la pujada, per poder fer demà el pas a França, passant la frontera ja ben de matinada, que és el més segur. Penso que la marxa d’avui poden ser uns 20 quilòmetres, però no hi ha massa desnivell. El primer tram és de baixada fins a la vall del Ter i després ve una lleu pujada, ja acostant-nos al Pirineu. Em sembla que és el dia més fàcil dels tres de marxa. Esperem que els núvols no s’espesseeixin i ens permetin caminar veient el terra. Per sort el camí es més pla avui i hi ha molts menys obstacles de tot tipus.

Tot seguit, canvià el tema i li digué:

-Jo faria un petit mos abans de començar a trescar. Què et sembla si mengem una poma ?. En portem unes poques i són molt bones aquest any.

Obrí la tapa de la motxilla i n’extragué un parell de ben grosses. Les rentaren amb una mica d’aigua i començaren a queixalar-les. Quan acabaren el petit berenar, el sol ja feia estona que s’havia post i la foscor anava augmentant, sobre tot a l’est. Es penjaren les motxilles a l’esquena i començaren a baixar cap a la fondalada de la riera. A la poca estona, veieren que la línia elèctrica abandonava la riera, ja que aquesta girava sobtadament cap a l’esquerra, en direcció al poble de Vallfogona. El traçat es mantenia bastant pla amb unes petites pujades i baixades. Van arribar a una petita carena i a partir d’aquells punt ja venia una baixada una mica més forta fins al coll de Canes. Es trobaven potser a 500 o 700 metres de creuar la carretera d’Olot i des d’on estaven, pogueren veure un llum a la zona del coll. Sens dubte hi havia instal•lat un control de tipus permanent. L’Andreu aturà la marxa, s’ajupí i li digué a l’Albert que s’acostés. Un cop ajuntats li començà a xiuxiuejar a cau d’orella:

-Veus el llum a la carretera ?. Hi ha un control. Hauríem de baixar i travessar la carretera més avall per tal d’evitar que els carrabiners ens puguin veure o sentir. Com que la carretera es plena de revolts podrem passar amb facilitat sense fer una marrada massa gran.

Així ho feren. Sempre amb el llum present, giraren cap a l’est allunyant-se del coll una bona distància. Potser un quilòmetre. Quan perderen de vista el llum, giraren altre cop al nord. Havien deixat la línia d’alta tensió, però la lluna els permetria orientar-se força bé. A més a més, com que sabien que la carretera anava de l’oest a l’est, un cop travessada, era suficient girar a l’esquerra i caminar fins trobar altre cop la línia de conducció elèctrica. Haurien de pujar una mica el que descendien ara per evitar el pas pel coll; però no era gaire. Tot va anar bé i no van tenir problema en descriure una ú sobre el terreny. Primer baixaren a l’est. Després giraren al nord i amb molta precaució travessaren la carretera sense entretenir-se gens, i un cop creuada giraren altre cop a l’esquerra, en direcció a l’oest. Pujaren una mica i de seguida es trobaren en una espècie d’altiplà, ja que era com un continuació del llarg coll de Canes. S’incorporaren sense dificultat al traçat de la línia elèctrica.

La segona carretera es trobava a només un quilòmetre de la primera. Era la que anava a Sant Joan de les Abadesses, però abans d’arribar a travessar-la havien de pujar el contrafort de la carena del Puig Estela i baixar després una forta rampa, d’uns dos-cents metres de desnivell, ja que la carretera estava només a uns 1000 metres d’alçada.. De seguida arribaren a les envistes de la carretera. Quan s’acostaren, sentiren el brogit d’un motor i es quedaren quiets, ben ajupits dins del bosc, darrere d’uns matolls ben espessos. Als pocs segons veieren passar un vehicle de carrabiners en direcció Olot. Deixaren que passés un parell de minuts i travessaren la carretera de pressa, ajupits. Un cop deixada ben enrere la carretera s’aturaren una estona. S’assegueren i tragueren la bóta per beure a galet un bon raig de vi, per tal de celebrar la gesta d’haver passat aquells llocs tan crítics de la seva fugida.

A partir d’aquell punt iniciaren una forta davallada cap a la vall del Ter. El punt més baix del recorregut era el rierol de Santigosa que baixava des del coll del mateix nom. Els núvols que s’anaven congriant eren cada vegada més opacs. S’hi veien molt pitjor per caminar. Si seguia augmentant la gruixària dels núvols haurien d’aturar-se ja que era un risc seguir caminant sense veure gairebé res, fent-ho gairebé a les palpentes. La línia elèctrica tornava a pujar, ara, en direcció a la carena de la Serra de les Cambres. Coronaren a uns 900 metres d’altitud i tornaren a davallar uns dos-cents metres, fins arribar al punt més baix del recorregut d’aquell dia. Decidiren aturar-se, descansar una bona estona i aprofitar per fer un mossec per tal de reprendre forces. Calia decidir el que feien davant de la foscor creixent de la nit