Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. Recordant els fets de Prats de Molló

7 d’octubre de 1938. Recordant els fets de Prats de Molló
Estigueren fent temps ajaguts, mirant el cel. Cap al nord-oest, en la nit serena, brillaven les estrelles del triangle de l’estiu: Vega, Altaïr i Deneb, que lentament anaven acostant-se cap a ponent. Capella, l’estrella més important de l’Auriga, el cotxer, resplendia al nord-est anunciant la propera arribada del cel de l’hivern. Però no s’embadaliren massa observant l’Univers. Quan veieren en el rellotge, sota la llum de la lluna, que la busca passava de la una, s’aixecaren i iniciaren la marxa. Per por a que els veiés algú, s’estaren de passar per davant del mas. Anaren trescant per dins del bosc, sempre vers el nord. De seguida començaren a pujar per la vessant est de la serralada que baixa del pic de Montfalgars. Amb poca estona de pujar, arribaren ben a prop del Coll Prugent. Per seguretat evitaren passar per ell, no fos cas que hi hagués algun soldat del cos de carrabiners que fes el recorregut més planer que uneix el Coll D’Ares amb el de Vernedell, envoltant el Turó de Montfalgars i passant pel Coll Prugent. Per evitar córrer riscos es mantingueren sempre uns centenars de metres per sota del coll i fent per manera d’avançar sempre dins del bosc. Des d’algun punt més obert, pogueren veure brillar, sota la lluna plena, els fils de la línia elèctrica que passa pel mateix coll de 1323 metres d’alçària. Trescaven ara per un bosquet no massa dens, fet que no els impedia poder veure el relleu que tenien davant. El con majestuós del Pic de Montfalgars es dreçava davant seu sota la llum de la lluna i de la celístia. Era el punt més alt de la serralada a l’est de la carretera de Coll d’Ares. La idea era ara envoltar-lo per sota, a mitja altura, i pujant una mica, travessar la línia fronterera mantenint sempre un cert desnivell per sobre del Coll de Vernedell. Poc a poquet guanyaren altitud. L’Albert pujava molt millor que no pas baixava. En qualsevol cas podia trescar molt més bé que la nit anterior i encara que portaven un pas molt lent, com que no feien cap parada, anaven avançant força, acostant-se a la línia fronterera.

Sobre el coll de Vernedell no es veia cap senyal que fes pensar en una parada o instal•lació permanent dels carrabiners. Era possible que els escamots de control de la frontera pugessin tots els dies a certes hores, el Pic de Montfalgars des del coll d’Ares que es per on passa la carretera que uneix Molló amb Prats de Molló ja a França. Ja que només hi ha 100 metres de desnivell carena amunt, fins a assolir el turó. Després la baixada es més pronunciada fins al coll, ja que són gairebé 300 metres de desnivell.

L’Andreu albirà la línia de l’horitzó, il•luminada per la llum de la lluna. Tot estava quiet i en silenci. Enlloc es veia ningú a aquelles hores de la matinada. Sense fer cap tipus de fressa, i procurant posar els peus amb cura, sense relliscar ni deixar rodolar cap pedra rost avall, seguiren avançant. Com que ja havien agafat una bona altura sobre el coll, ara es tractava de mantenir l’alçada i suportar una estona més d’esforç...I un parell d’hores després d’haver iniciat la marxa arribaren per fi a la línia fronterera. La vall del Tec s’obria al nord-est, amb un desnivell molt més pronunciat que l’existent cap a la banda sud.

-Ja som a França !-li digué en veu baixa l’Andreu a l’Albert.-Però no ens aturem fins que estiguem més endins i en un lloc molt més segur. Anem baixant a poc a poc.

I així ho feren per espai de 20 minuts fins que entraren en un bosc. Un cop allí, i després d’assegurar-se que no se sentia res enlloc, s’assegueren i descansaren un bona estona. Menjaren uns grans de blat de moro dels que portaven embolicats i begueren aigua de les cantimplores. Eren 2/4 de 5 de la matinada i ja no trigaria a fer-se clar.

-Hauríem de trobar un mas i demanar una mica de menjar. No portem res a la motxilla i segur que ens queda encara una bona estona de caminar abans no arribem al primer poble. A més a més els plànols que portem només arriben fins a la frontera, i no sé cap on anar ara. Sé que el poble més important baixant per la carretera des del Coll d’Ares és Prats de Molló, però em sembla que estem lluny de la carretera.

-A Prats és on tenia el quarter general l’avi Macià el 1926 per entrar a Catalunya amb els seus escamots armats de l’Estat Català, -li explicà l’Albert- però els van enxampar abans que poguessin passar la frontera i ocupar Olot. Va resultar que a les files d’Estat Català hi havia un confident de la gendarmeria francesa. Per sort, la dictadura del Primo de Rivera només va durar fins el 1930, i al 31, 5 anys després de la caiguda i detenció de Macià i dels seus companys aquí mateix, esdevenia President de la Generalitat de Catalunya.

L’Albert estava molt més al dia del temes catalanistes que no pas l’Andreu. I continuà:

-M’imagino que Prats de Molló deu ser un poble important. Espero que hi hagi algun metge que em pugui fer una ullada al canell.

Restaren en silenci i deixaren passar estona perquè es fes més clar i el sol comencés a escalfar tots els voltants. L’Andreu tot sentint l’explicació sobre el fets de Prats de Molló de 1926, li vingué al cap el tema del catalanisme i recordà la darrera conversa amb la Roser quan tot just acabat de desertar del front, l’anà a veure i li anuncià la seva intenció de passar a la zona nacional. Ella després de remarcar-li el gran risc que en la seva opinió corria travessant la frontera, li recordà que els feixistes tenien la intenció d’acabar amb l’autogovern català. La Roser venia d’una família de menestrals molt catalanista. El seu pare que era ferrer, havia estat regidor de Caldes de Montbui per la Lliga Regionalista de Cambó i de Prat de la Riba. El partit nacionalista més important a Catalunya durant els anys de la monarquia d’Alfons XIII. L’any 1917 hi hagué un gran moviment per demanar més autonomia per a Catalunya, ampliant l’escarransida capacitat de govern de la Mancomunitat. Llavors molts regidors van signar cartes adreçades al govern central amb aquesta demanda. L’acte reivindicatiu amb més força fou l’assemblea de parlamentaris reunida a l’Ajuntament de Barcelona, el 5 de juliol. Poc temps després, el 19 de juliol, es reuní altre cop a l’edifici del Parc de la Ciutadella, en el que més tard esdevindria Parlament de Catalunya.. El capità general emprengué accions contra el moviment catalanista i els regidors que no fugiren aleshores, els detingueren i acabaren tancats durant uns mesos al Castell de Monjuïc. Per acabar d’adobar la situació, al mes d’agost, concretament, el dia 13, esclatà una vaga general revolucionària, declarada pels sindicats obrers. Fet que comportà encara més repressió per part de l’exèrcit. Davant de la revolta obrera les autoritats declararen l’estat de guerra a Barcelona, el qual s’estengué des de l’agost fins a l’octubre. Però davant la por d’un aixecament revolucionari de les forces obreres, imitant la revolució bolxevic que havia triomfat al novembre d’aquell mateix any a Russia, s’aplegaren totes les forces conservadores espanyoles, entre elles la Lliga; i Cambó com a representant del partit catalanista, entrà a formar part del govern de la nació. Aquesta participació en el Govern d’Espanya continuà després de les eleccions de febrer de 1918. El pare de la Roser estigué doncs a la presó, durant els pitjors mesos d’aquell trasbalsat 1917, mentre la seva dona estava embarassada de la Roser. Quan les coses s’aclariren, i s’abolí l’estat de guerra, l’alliberaren, però als pocs mesos de sortir, sembla que de resultes d’una malaltia nefrítica que agafà a la presó, traspassà. El pare de la Roser tenia 45 anys quan va morir. Com que a casa tot eren dones, van haver de vendre la ferreria i anar a raure a Sabadell on hi havia molta feina per a dones en el tèxtil. La germana gran es col•locà de cosidora de peces i les dues germanes següents entraren en un taller de bijuteria. Ja en temps de la República, la Roser començà a aprendre a cosir peces, però a la nit assistia també a classes de català.

L’Andreu pensava ara que sens dubte les paraules de la Roser l’influïren per no passar aleshores a França i per romandre amagat al Montseny 7 mesos....fins que davant la possibilitat de ser descobert i sent més evident el final de la guerra, decidí saltar a l’altra banda.

Després de recordar una bona estona la seva estimada Roser tornà a la realitat. El dia ja s’aixecava. Com que ja havien descansat una bona estona i la proximitat de finalitzar la fugida a França el posava neguitós, s’aixecà de cop i li digué a l’Albert:

--Bé. Albert. Som-hi, intentem trobar un mas a prop.

Es posaren altre cop en marxa i prosseguiren el descens cap a la vall del Tec. De seguida trobaren un rierol que baixava por la vessant nord-est del pic de Montfalgars i el seguiren rost avall. Ja feia estona que havia començat a clarejar i com que el contrafort per on davallaven donava a l’est, immediatament s’hi van veure bé per seguir descendint. L’Andreu, mentre anava baixant cap a la vall del Tec, tornà a recordar els fets de l’esclat revolucionari de l’agost de 1917. Ell era molt petit, només tenia 2 anys i escaig i no recordava res del que s’esdevingué llavors, però sí els seus germans i els pares que sovint en parlaven a casa. Va resultar que en aquella època la seva família vivia molt a prop de la seu dels sindicats a Sabadell. La ciutat amb motiu de la vaga revolucionària s’omplí de barricades que duraren gairebé tota la setmana de revolta obrera. L’exèrcit intervingué i les seves unitats anaren avançant, enderrocant les barricades a trets de fusells, cops de sabre i fins i tot de canonades. Els sindicalistes anaren reculant fins que es tancaren a la seva seu. Aleshores les tropes militars els envoltaren i els hi donaren l’ultimàtum perquè es rendissin; però els responsables de la revolta refusaren retre’s a l’exèrcit. Davant d’aquest fet, el comandament militar començà a bombardejar l’edifici on s’aplegaven els vaguistes, amb les peces d’artilleria que duien. La família de l’Andreu, encerclada per la batalla als carrers, hagué de refugiar-se i no pogué sortir de casa seva. Per indicació del pare, tota la família s’arrecerà sota l’escala de baixada al soterrani, ja que segons tots els tractats de construcció, aquesta era la part més resistent d’un edifici per suportar la caiguda de runa en cas d’impactar a casa seva algun obús d’artilleria. Per sort, després d’unes poques canonades, els vaguistes de Sabadell es reteren i es lliuraren a l’exèrcit. El balanç de baixes de la vaga revolucionària del 13 d’agost i dies següents assolí la xifra de 80 morts i 150 ferits, escaiguts a l’àrea de Barcelona, Madrid i Astúries..

L’Andreu tornà a centrar-se en la marxa cap a la vall del Tec. De seguida s’adonà que a uns cents de metres per sota d’on estaven, hi havia una planell amb un petit mas envoltat de pletes amb bestiar. Tot seguit distingiren que dins hi havia ovelles, cabres i vaques. Era evident que el mas estava habitat. Amb precaució, no fos que s’haguessin equivocat i no haguessin passat en realitat la frontera, s’amagaren a un bosc proper i guaitaren tots els encontorns. Al mas no semblava haver-hi ningú. Però el més important és que no hi havia cap rastre ni de carrabiners, ni de gendarmes. Sens dubte era massa d’hora per poder trucar a la porta demanant ajut. Havien d’esperar a que es fes ben bé de dia. Decidiren romandre al llindar del bosc, per poder vigilar des d’allí el mas. S’assegueren i deixaren passar l’estona fins que acabà eixint el sol per l’est. Els galls ja feia estona que cantaven i les gallines corrien pel corral escatinyant pel terra. Començà a sortir fum de la xemeneia i poc després veieren eixir del mas un home gran amb un plat curull de pa mullat. Anava a péixer les gallines. Amb precaució sortiren dels bosc, s’acostaren i encara des d’una mica lluny, l’Andreu li demanà.

-Bon home, som ja a França?.

-Bien sur,-contestà el vell- Heu arribat al primer poble del Vallespir: La Menera, però en francès es diu La Manére. Sou fugitius de la guerra, n’est pas?. De tant en tant se’n veu algun, per aquí.

L’Andreu li demanà si els hi podia donar alguna petita cosa per menjar, ja que amb l’accident del canell de l’Albert, li ensenyà el cabestrell i l’embenat precari que li havia fet, s’havien endarrerit molt i se’ls hi havia acabat el menjar..

-Només us puc donar un bol de brou calent. Però el preneu ràpid i us n’aneu, ja que aquest lloc no és del tot segur per a vosaltres, doncs a vegades els carrabiners espanyols arriben fins aquí. No ho haurien de fer ja que estem ja a França, però en temps de guerra passen aquestes coses. El poble de La Menera és 5 quilòmetres riu avall. El poble es petit però hi ha gendarmeria. Suposo que quan s’acabi la guerra la treuran. Allí podreu demanar ajut.

Tot seguit els demanà d’entrar. A dins de la casa no hi havia ningú, però no gosaren preguntar al vell si tenia família. S’assegueren a un escó prop de la llar de foc on cremaven uns tions de roure que aixecaven unes gran flamarades. En un dels costats, arrambat a la paret renegrida i plena de sutge de la llar de foc, hi havia una gran olla tapada de terrissa. L’avi, agafà amb la ma dreta uns esmolls que estaven penjats d’un clau a la paret i amb la mà esquerra despenjà d’una fusta amb ganxos, dos bols de fang cuit. Els col•locà a terra prop de l’escalfapanxes Tot seguit amb força traça, pinçà amb els esmolls la nansa de la tapa de l’olla, i l’aixecà. Després prengué un colleró de la paret i l’enfonsà en el brou bullent. L’extragué ben curull de brou, el qual anà abocant dins del parell de bols rodons. Quan els hagué omplert fins dalt de tot, agafà els bols de terrissa amb un eixugamà i els col•locà a la taula davant de l’Andreu i l’Albert i els hi digué:

-S’il vou plait- És ben calent- Preneu-lo que això revifa un mort.

Tot i cremant, l’Albert i l’Andreu anaren xuclant el brou en petits glopets. Era de gallina.

-Molt bo-s’exclamà l’Albert. Té molt gust de gallina.

-Ah ! Sí. De gallina, de poule.-li contestà el vell del mas..Merci, merci bien.

Un cop finit el menjar. Es prepararen per anar-se’n. El vell els acompanyà fins a l’entrada, però abans de que els hi obrís la porta, els deturà i mirant-los als ulls de fit a fit, primer a l’Albert i després a l’Andreu els hi digué angoixat:

-La guerre, la guerra. La terrible guerra. El meu fill estimat est mort a la Gran Guerre, Fa ja d’això poc més de 20 anys. Fou a la Bataille del Marne, a l’estiu de 1918. Les guerres no resolen re, només valen per matar joves i destrossar els cors dels pares. I els hi ensenyà la imatge del seu fill jove, somrient, en una foto emmarcada i penjada a la paret. El vell continuà parlant:

-El meu fill Laurent. ..Va morir a les trinxeres del Marne..Una bomba de mà llançada pels alemmandes, esclatà a prop i l’agafà de ple...Tres mesos després de morir, la guerra acabà. Està enterrat al cementiri de Prats de Molló... Des de llavors he viscut sol en aquest mas ja que la seva mare va morir molt jove, poc després de conèixer la pèrdua del nostre Laurent..

Es tragué un gran mocador de la butxaca i s’eixugà les llàgrimes que li omplien els ulls a vessar. Després respirà una parell de vegades pregonament en un intent de refer-se de la intensa emoció viscuda recordant la mort del seu fill. De seguida, feu un gir i s’adreçà cap a a la porta del cancell, l’obri i i invitant-los a sortir els acomiadà amb aquestes paraules:

- Je vous souhaite un bon séjour en France!. Tingueu una bona estada a França ! . Prenez el camí a la dreta i tot avall fins al poble. Hi ha bon cami. Pas de problème. Bona sort. I que s’acabi ben aviat la guerra i no n’esclati cap més...

Ja quan sortiren, el sol començava a banyar els arbres i part del camí de baixada. Amb molta alegria i reconfortats per l’escalfor del brou intens d’aviram, anaren molt més de pressa que abans i en una mica més d’una hora arribaren al petit poblet de La Menera, de poc més de cent habitants. De seguida veieren voleiar al carrer principal una gran bandera tricolor francesa. Estava col•locada a la façana del petit ajuntament i al seu costat es dreçava una petita gendarmeria. S’hi arribaren.