No vam poder canviar el món (III)

Un relat de: Galàxia
No vam poder canviar el món (III)


Després d’una primavera seca i poc freda havia arribat el mes de juny i la intensa calor s’havia estès arreu. Aquest any ho feia una mica abans que de costum. El Miquel, ja ben passats els 60 havia agafat un cop més el tren en direcció a Madrid per reunir-se amb els seus vells camarades del partit. Des que vingué per primera vegada un cop establert el contacte amb el grup de la memòria històrica del Partit del Treball (PTE), havia tornat unes quantes vegades, sempre per assistir a sopars de germanor o a alguna assemblea de la organització celebrada en dissabte. Tanmateix sense saber perquè, aquests tipus d’activitats s’acabaren de sobte 2 o 3 anys abans. La veritat és que el nombre d’assistents havia anat minvant progressivament ja que els records dels fets esdevinguts 40 anys enrere, es revisen de seguida i cadascú té massa coses a la seva vida i un munt de problemes per resoldre. Malgrat tot, en Miquel seguia mantenint contacte per correu electrònic amb el grup encara que en els darrers mesos no havia rebut cap notificació. Fins que un dia a través d’un correu adreçat a una gran quantitat de persones s’assabentà que uns mesos enrere havia traspassat el Matias, un dels organitzadors del grup de la memòria històrica. Sabia que havia estat força delicat d’un temps ençà i que havia superat diverses operacions crítiques després de patir un parell o tres d’ infarts de cor. Per les notícies que va llegir sembla que en una d’aquestes crisis no havia pogut superar l’operació o els tractaments posteriors i se n’havia anat...Malauradament no havia arribat a jubilar-se de la feina de funcionari que exercia en un ministeri de la capital. Tenia 62 anys. Uns mesos després de conèixer aquesta mala notícia rebé un correu d’un altre vell camarada adreçada també a una extensa llista en la que es comunicava la intenció d’organitzar un acte d’homenatge al Matías, la idea era dur-lo a terme un dissabte de mitjans de juny a les 8 del vespre. Després de dubtar força, el Miquel decidí tornar a viatjar a Madrid per tal d’assistir a aquest acte d’homenatge. No era tan sols el record de joventut que l’unia al Matías. De fet mai havia oblidat aquell dia d’octubre de 1976 en el que tots dos sols van anar a l’estació Sud d’autobusos de Madrid, a repartir pamflets convocant una vaga revolucionària per al novembre en demanda de llibertat i amnistia. La policia els va sorprendre en un lloc tan concorregut i detingué el Matías mentre que el Miquel pogué fugir arrencant a córrer entre la gent que omplia els vestíbuls de l’estació fins arribar a escapolir-se. Ja no va saber res més del Matias fins al primer sopar de germanor celebrat 38 anys després dels fets. Va ser en els següents mesos quan mantingué més contactes amb el Matías i amb la seva dona, l’Araceli. En saber de la seva mort, se sentí per tant obligat a tornar a Madrid per tal de retre homenatge al seu antic camarada.

Com que l’acte començava a les 8 del vespre, va tenir temps quan va arribar en tren a Madrid a primera hora de la tarda, d’adreçar-se a l’hotel que havia reservat per passar la nit del dissabte. L’hotel es trobava al carrer Alcalà prop de la plaça de las Ventas. Era per tant fàcil arribar des d’allí a La Elipa tot caminant xano-xano un quart d’hora. També es podia agafar la línia 2 del metro ja que l’estació de L1a Elipa era la següent a la de Ventas. Un cop arreglat sortí de l’hotel amb molt de temps per arribar-s’hi caminant, però com que feia molta calor, malgrat ser les 7 tocades, va preferir agafar el metro. En uns minuts va sortir a l’ Avenida del Marqués de Corbera, la principal avinguda, que discorre pel bell mig del barri. En Miquel recordava que quan s’estava a Madrid d’estudiant, quaranta anys enrere, La Elipa era llavors un barri obrer. Hi vivia molta gent que treballava directa o indirectament al Cementiri de la Almudena situat molt a prop. També hi havia aleshores molts tallers a la zona que feien làpides,
panteons, floristeries i d’altres activitats relacionades amb el cementiri. Gairebé totes havien anat de baixa o havien desaparegut amb el boom actual de la incineració ...
No hi havia pèrdua possible per anar des de la sortida del metro de La Elipa situat en la part alta del barri fins al centre comercial del barri. Havia vist l’itinerari que calia seguir al Google Maps i no li calgué preguntar el camí a ningú. A 2/4 de vuit del vespre era ja davant del centre comercial: un mercat municipal on a aquelles hores, la totalitat de parades romanien tancades i barrades. El Miquel recordà que els mercats municipals no obren els dissabtes a la tarda. Va decidir passejar una estona per tal de fer temps. A aquella hora i per culpa de la calorada intensa, els carrers estaven gairebé deserts. Va arribar fins a una extensa plaça amb una gran font artística al mig. Tenia l’aspecte d’haver estar construïda feia pocs anys. En els anys del boom econòmic. Des d’aquest espai obert era possible veure amb detall la gran torre de comunicacions de Madrid, coneguda com el Pirulí..Va resseguir la torre amb la vista fins dalt de tot. Després va girar cua i es dirigí altre cop cal al centre comercial de La Elipa. Quan va arribar ja eren tres quarts de vuit i com que les tanques d’accés al centre romanien encara tancades decidí envoltar l’edifici per comprovar si existia un altre entrada al centre comercial. Va pujar unes escales desembocant en una plaça de vianants. A l’altre banda de la plaça va veure una colla de persones conversant davant d’un bar. Més a prop d’ell va distingir un cartell enganxat al tronc d’un plataner, amb l’esbós dibuixat del Matías quan era jove. La imatge li recordà la seva cara quan el conegué quaranta anys enrere. . De seguida va reconèixer de lluny estant companys del grup de la memòria històrica del PTE que havia conegut feia pocs anys. Els saludà. L’Araceli, la dona del Matías, tota vestida de negre, se li acostà, el va abraçar i amb llàgrimes als ulls li agraí l’esforç que havia fer per assistir a l’acte d’homenatge. L’Araceli li presentà la filla del Matías.

Cada vegada arribava més gent. Va començar a saludar persones que coneixia dels sopars de germanors dels darrers anys, però n’hi havia d’altres que no recordava qui eren malgrat que la seva fesomia no li era del tot desconeguda. Havien passat molts anys: 40 !! des que no havia vist alguns dels assistents i certament havien canviat molt: La majoria s’havien engreixat, alguns moltíssim, d’altres havien perdut el cabell totalment... la majoria dels assistents havien estat camarades del partit però no recordava el centre universitari al que pertanyien llavors. Preguntant anà resituant camarades: El Carles d’Agrònoms, dos o tres de l’Autònoma, i un de la llavors recent creada universitat d’Alcalà de Henares...Entre tots ells i abans de que comencessin els parlaments de l’acte el Miquel va saludar la majoria de persones que tenia la certesa d’haver militat amb ell 40 anys enrere. Entre ells destacava l’Andreu antic camarada d’ Industrials amb qui va militar dos anys a la mateixa cèl•lula. Havia canviat moltíssim fins al punt que era gairebé impossible reconèixer-lo ara. Estava molt gras i pelat de cap. Res a veure amb el jove superescanyolit i amb una pelussera rossa llarguíssima. El Miquel després de recordar-li coses esdevingudes en aquells anys li digué:
-Compto potser fins a 15 militants de l’organització del partit a la Universitat Politècnica, fet que em sembla increïble. Potser això representa un 25% del que érem llavors. No érem tants quan va morir Franco el novembre del 75... Em sorprèn sobretot veure com de Camins i Arquitectura hi ha quatre o cinc persones de cada escola. Eren les organitzacions més potents que tenia el partit al politècnic llavors i posseïen organització pròpia.
-A mi em sembla normal- li respongué l’Andreu-. Qui pot oblidar aquells anys en els que vam viure d’una forma tan intensa! Sens dubte ens van marcar : Jo no me’n penedeixo de res del que vaig fer durant d’aquells anys. Foren sens dubte increïbles, probablement molts de nosaltres vam donar el millor que teníem....
El Miquel va pensar que potser no tots podrien dir el mateix. Els represaliats, els esguerrats d’ofici que acabaren deixant la carrera, no sabia si pensarien el mateix...però no era lloc ni havia temps per preguntar-ho a tants assistents.
-Jo crec-va afegir el Miquel- que pot influir en que hi hagi tanta gent del partit, que en els anys en que el PTE es feu legal, s’estrenyeren molt els contactes entre militants. Estic parlant dels anys 77,78 i 79. El temps que transcorregué entre les dues eleccions generals a Corts de 1977 i 1979. Però jo ja no la vaig viure aquesta etapa. A l’octubre de 1976 vaig anar a la mili i després vaig tornar a Barcelona integrant-me en el moviment de professionals i en el moviment ciutadà.... Però al 78 tot allò ja anava cap per avall, i ja no restà cap possibilitat de res després del fracàs de les eleccions generals de 1979 i de les municipals d’un mes després. El partit es dissolgué totalment a la primavera de 1980.. Més d’un hi va perdre bous i esquelles ja que als que tenien un pis en propietat se’ls demanà que avancessin al partit l’import d’una hipoteca per tal de tirar endavant les campanyes lectorals...Un desastre...

Es va acostar la Lídia que havia anat a l’acte d’homenatge del Matías amb la seva filla, que ja tenia més de 30 anys. La delegada de l’escola de Camins de 1974 i que va ser represaliada pel règim franquista amb una forta multa, va haver d’estar-se a la presó de Carabanchel un mes fins que els estudiants van poder recollir l’import de la sanció. El Miquel recordava la recapta de diners anant classe per classe...
-Ja n’he fet 65- li digué la Lídia- però encara no em puc jubilar. Amb la nova llei potser l’any que ve podré. Seguia tan prima com llavors i portava el mateix tipus de pentinat. Era impossible no reconèixer-la.

A l'altra banda de la plaça el Miquel reconegué el Dani, un altre dels vells companys de partit. Llavors feia aeronàutics. Quan veié el Miquel s'acostà a abraçar-lo i saludar-lo. Tot bevent una cervesa li digué:
-Quines penques !. No em sé avenir que vingui gent a aquest acte d’homenatge que va permetre amb la seva delació que detinguessin una part important de l’organització.
-Cony Dani, El Miquel protestà- Jo mateix vaig ser detingut per aquella delació, però ja han passat 40anys !! I la persona de la que parles era llavors el responsable de la cèl•lula on militava en Matias. Què menys que acceptar ara la seva presència...
No va contestar.. El Miquel va recordar que el Dani era ja llavors molt radical.. i que va tenir molta sort, ja que mai va haver de passar per un interrogatori a cap comissaria....
Hi havia una altra noia gran i molt prima. Estava sola i portava un vestit tot negre. No havia canviat gens. El Miquel la recordava de quan militava a l’organització d’arquitectura, juntament amb el seu company. Ben aviat acabaren la carrera i se n’anaren a construir xalets a Múrcia d’on eren els dos. Algú em va confirmar que el seu marit, i militant al politècnic havia mort feia uns anys de càncer.

L’acte d’homenatge començà amb diferents intervencions de companys i amics del traspassat explicant fets i accions de la seva vida, lloant la seva bonhomia i explicant els seus actes més heroics i abnegats Tots ressaltaren la seva generositat. Com tanta gent del partit, el Matías es negà a integrar-se en cap altre organització política després de l’ensulsiada del PTE, però seguí com activista en diferents fronts: participà en el moviment ciutadà del seu barri per tal d’aturar un projecte d’urbanització massiva i salvatge. A la feina es feu sindicalista col•laborant amb el sindicat anarquista i darrerament en els últims anys havia participat de forma activa en el grup de la memòria històrica del PTE organitzant diferents actes de record de les víctimes del partit sota el franquisme. Molts dels membres de la junta directiva d’aquest grup estaven en l’acte per retre-li homenatge. També es destacà la passió del Matías per la lectura i la immensa cultura que posseïa. Més endavant un dels participants, cantant aficionat de jove, i acompanyat d’un parell de companys amb els que anys enrere formaren un grup musical, encetaren un concert amb les cançons preferides del Maties. Les més emotives foren les revolucionàries.: Als anys setanta els militants d’esquerra gaudien intensament amb les cançons revolucionàries de Cuba i de Xile. Per damunt de tot als anys 70 sobresortia la música de Victor Jara, cantant xilè assassinat l’any 1973 pels militars colpistes encapçalats per Augusto Pinochet que derrocà el govern d’unitat popular dirigit per Salvador Allende i establí una llarga i negra dictadura en aquell país de llarga tradició democràtica .
Quan el grup inicià el Te Recuerdo Amanda, el silenci més absolut s’apoderà de tots els assistents i en més d’un es pogué veure una llàgrima rodolant galta avall. El Miquel es preguntà pel nombre d’anys que feia que no sentia aquells cançó tan estimada d’aquells anys...
El record del Che , el Comandante Che Guevara, assassinat a la selva boliviana a finals de la dècada dels 60 quan lluitava amb la guerrilla per ampliar la revolució socialista, omplí també una bona estona de l’acte.
Mentre estaven tots emocionats amb aquelles cançons que transportaven els assistents a l’etapa revolucionària dels 70 passà a prop un grup de sud-americans residents en el barri, ja que La Elipa com tants dels antics barris obrers de Madrid està farcit d’emigrants sud-americans. Un parell d’emigrants ja grans s’aturaren a sentir les cançons i en acabar una de les més vibrants que aixecaren un munt d’aplaudiments dels assistents un d’ells li digué al seu companys:
-Yo a estos los mandaba pa los paises de donde venimos nosotros...para que vean.

Es feia tard . El llarguíssim crepuscle del mes de juny s’acabà i s’instal•là la nit ben fosca, sense lluna. El planeta Júpiter, amb el seu blanc pur, s’aixecà al sud, saludant l’acte.
El Miquel estava cansat, havia estat sempre dret, nerviós, anant a trobar un i altre. Fins i tot prengué dret, sense seure, el petit piscolabis ofert en el descans de l’acte. Entre conversa i conversa begué una cervesa i un got de vi negre.
Eren prop de 2/4 de dotze i encara sortia gent a parlar; familiars, vells companys de feina. El Miquel aprofità per apuntar els telèfons i correus electrònics de vells i antics camarades de la universitat. Se li acostà l’Albert de camins i li digué:
-Som uns avis acabats. Aquests homenatges són possibles només quan et mors jove, però d’aquí a uns anys ja no hi haurà possibilitat de retre cap homenatge. Tota la nostra història quedarà perduda en la nit dels temps... Els jubilats ja no tenim futur. Els joves i les persones de mitjana edat projecten la seva vida i esmercen esforços per tal d’aconseguir els objectius marcats o somniats. Nosaltres ja no en tenim d’objectius ni tan sols projectes. Hem de viure cada vegada més del passat, dels bons i intensos moments viscuts i malgrat la distància, ens sentim agermanats a les persones amb les qui vam compartir de forma intensa la nostra vida.
.El Miquel seguí pensant en veu alta:
-M’haguera agradat saber com van acabar tots aquells camarades als que el partit demanà abandonar la carrera que feien per integrar-se al exèrcit com a oficial, un cop aprovades les milícies universitàries i haver assolit el grau d’alferes. Llavors era molt fàcil integrar-se a l’escala d’oficials de l’exèrcit venint de les milícies universitàries. Recordava tres camarades que havien seguit aquest camí: dos de telecomunicacions i un d'arquitectura. Li haguera agradat saber si van seguir en l’exèrcit un cop acabada la transició. El partit en aquells anys estava molt preocupat i intentà per tots els mitjans que l’exèrcit adoptés un paper neutral i democràtic davant la revolta popular que s’esperava Les experiències del cop dels capitans de Portugal en la revolució del clavell l’any 1975 que acabaren amb la dictadura i la guerra colonial i el cop d’estat a Xile del 1973 que significà la caiguda del govern d’unitat popular a Xile forçaren a prendre mesures urgents al partit. La pregunta va quedar a l’aire. Ningú havia sentit res d’aquells camarades tan abnegats que acceptaren renunciar de bon grat a exercir la carrera d’enginyer.

Amb l’acte ja ben començat arribà el Manuel, el vell amic del Miquel que li havia ofert la seva casa un parell de vegades quan havia vingut per assistir a les reunions de germanor celebrades 2 o3 anys enrere.
-Cony. Miquel.- Li digué el Manuel-No sabia que pensaves venir a aquest acte d’homenatge. Tens on dormir avui ?. Jo ja saps que tinc una habitació sempre lliure per a tu. A més a més aquest cap de setmana estic sol. La meva família amb aquesta calor que fa no ha volgut quedar-se a Madrid i se n’ha anat al poble de la meva dona.
El Miquel li respongué:
-Ja he ocupat un habitació en un hotel situat prop de Las Ventas. Moltes gràcies de totes maneres. Em va semblar una mica forçat dir-te alguna cosa. No sabia tampoc si pensaves assistir. A més a més m’he decidit a venir fa només dos o tres dies. A vegades has de fer un esforç per tornar quaranta anys enrere... Per cert. M’ha estranyat no veure la Montserrat. Va ser la meva responsable política a la tardor del 73 i principis del 74. Quan vaig ser aquí fa uns anys vam dinar junts i em va explicar tota la seva història: tres anys i mig passats a la garjola!!. Des de la primavera del 74 fins a l’amnistia d’octubre de 1977...
-El Manuel posà cara de preocupació i li contestà:- No ho saps, doncs?. La Montse va patir un atac de feridura: un ictus en diuen ara i va quedar molt malament. La veritat és que ha perdut de tot el senderi. No és capaç de mantenir una conversa , ni crec que pugui reconèixer gairebé a ningú. És una llàstima. I encara no ha complert els 70.. Està ingressada en una residència al sud de la comunitat de Madrid, molt a prop del límit de Toledo. Jo la visito de tant en tant: un parell de cops al mes. Es troba molt sola ja que es va divorciar i el seu únic fill viu treballa a l’estranger. La que té més cura d’ella és la seva germana petita.. –S’aturà una estona, va rumiar una mica el que anava a dir i prosseguí:
-Quan te’n tornes a Barcelona ? Si agafes un tren a la tarda ens hi podem arribar a veure-la demà al matí. Com que a la residència dinen a la una, podem haver tornat a Madrid primera hora de la tarda.- El Miquel li va aclarir que el seu tren sortia a les 5 i que li agradaria molt tornar-la a veure. Ja més tranquil el Manuel continuà explicant el seu pla:
-Hauríem de sortir a 2/4 de 10 com a molt tard perquè hi ha gairebé una hora de camí. Està força lluny i a més a més hem de travessar tot Madrid.
-Cap problema- li va respondre el Miquel- M’agradaria molt veure la Montserrat abans de tornar a Barcelona.

L’endemà, tal com estava previst, el Manuel va recollir el Miquel a la porta de l’hotel a dos quarts de 10 del matí. Van carregar la seva petita maleta al maleter. Per sort després de la intensa calor del dissabte, el matí s’havia aixecat molt més fresc i un suau ventijol bufava de l’est. Malgrat i tenir aire condicionat a l’habitació, el Miquel havia dormit molt malament. Les emocions de la nit i l’hora tan tardana de ficar-se al llit ja prop de les dues, havien contribuït a fer-li perdre la son.
-Espera’m un moment aquí-li pregà el Manuel abans d’engegar el cotxe- M’arribo a aquest forn de pa a comprar alguna cosa per a la Montse. Està molt prima i tinc la sensació que gairebé no menja a la residència. Ja no és capaç de menjar per ella mateixa i l’han de péixer. Però amb tantes persones dependents no crec que s’empassi més d’un parell de cullerades per àpat. Sempre li duc uns iogurts amb fruita i alguna pasta o peça de brioixeria fàcil d’empassar. A la residència els hi treuen les dents postisses i han de menjar esdentegats ..
El Manuel va sortir del cotxe i va entrar a la fleca. Com que no hi havia gent a aquella hora, de seguida va tornar amb un petit paquetet i obrint la porta del cotxe li digué:
-Apa som-hi ! Cap a la residència. Com que és d’hora travessarem la ciutat. A vegades els diumenges travessar-la és un parany ja que sovint organitzen curses i tallen les principals avingudes, però avui no hi ha cap tipus d’activitat. Me n’he assegurat.-i ja més tranquil va prosseguir:
-Com que a la una els hi donen el dinar a la residència, podem cercar després un restaurant en el trajecte cap a Madrid amb suficient temps per poder-te deixar a l’estació a les quatre, quarts de cinc.
Amb poc més de ¾ d’hora van fer cap a la residència d’avis. Era un edifici modern i nou d’un sol pis situat fora del nucli urbà d’un poble dels del sud de la Comunitat de Madrid. L’entrada del edifici estava molt adornada amb flors de diversos colors i plantes de diferents tonalitats de verd. El Manuel saludà la vigilanta asseguda darrere del taulell de recepció.
-Venim a veure la Montserrat Lledó a la sala de dalt-El Manuel va explicar al Miquel tot seguit que la residència tenia dues zones:
- La de vells no dependents és a la planta baixa. Són les persones que poden menjar per si mateixes i poden moure’s encara que moltes d’elles ho facin ajudades de caminadors i fins i tot de cadires de rodes. Això els hi permet, sobretot ara a l’estiu, sortir a un gran pati, ple d’arbres de diferents espècies amb molts tipus de plantes. Al pis de dalt, tancada sempre amb clau, romanen els dependents que pateixen serioses mancances. La majoria tenen problemes mentals, demència senil o han estat víctimes de severs atacs de feridura. Gairebé tots estan en cadires de rodes.

Van pujar al primer pis i després de recórrer un llarga passadís el Manuel va trucar a la porta del saló per tal que els obrissin. Una noia amb un davantal de ratlles verdes els obrí. Al fons a la dreta hi havia dues o tres assistents més preparant alguna cosa per beure o menjar.
-Hem vingut a veure la Montserrat-digué el Manuel. Ens l’emportarem a fer una passejadeta pel parc del costat. – L’assistenta els va acompanyar fins on s’estava la Montserrat. Al Miquel li va costar molt reconèixer-la. Com havia canviat en poc temps !!. Estava molt prima i amb les galtes molt xuclades. A més a més tenia la mirada totalment perduda, fixa en la paret del davant.
-Hola Montse-va cridar el Manuel -Mira qui et porto avui. Te’n recordes del Miquel de Barcelona ? .-La Montse no va contestar i romangué immòbil sense moure cap múscul de la cara, encara que va aixecar els ulls cap al Miquel. El Manuel feu girar la cadira de rodes envers el passadís de sortida. L’assistent mentre feia la maniobra, s’avançà a la porta per poder-la obrir-la de bat a bat. Ja en el passadís van anar fins a l’ascensor, baixaren a la planta baixa i un cop traspassat el llindar de la residència emprengueren la direcció del parc situat a uns tres-cents metres de distància. Es tractava d’un parc excel•lent, ple d’arbres preciosos: aurons, pollancres, oms i moreres. Al centre, en una petita plaça envoltada de bancs, es dreçava una font de pedra amb un petit brollador d’aigua. A aquella hora del diumenge el parc es trobava totalment desert.. La Montse va començar a dir frases curtes sense solta ni volta. Les frases sovint esmentaven noms de persones i de llocs. El Manuel li aclarí:
-Jo crec que el que resta en el cervell després d’aquests atacs tan forts són les imatges de la primera infantesa i de les persones que envoltaven llavors la Montse: els pares, els germans i els primers amics o coneguts.

El Manuel va començar a péixer la Montserrat. Retirà la tapa d’un del iogurts i començà a donar-li cullerades. La Monte que portava un pitet enorme per evitar tacar-se la brusa, obria la boca i engolia amb gust els iogurts de fruita. Sen dubte li agradava i tenia gana. Un cop acabats els dos iogurts, el Manuel esbocinà un croissant i amb els dits li anà ficant els trossets a la boca. La Montse s’empassava el dolç amb delit...
-Em sembla que et fan passar gana-va dir-li el Miquel en veure-la amb aquella ànsia de menjar. De sobte s’adonà que des que havien entrat a la sala de dependents, la Montse no havia bellugat les mans. Les hi va agafar i sacsejar suaument. Se’n va adonar que la Montse no tenia cap força. Van començar a passejar parc amunt i parc avall sota l’ombra del grans arbres de fulla caduca. Van arribar uns nens amb un gos i van començar a jugar i córrer pel parc. Mentrestant la calor anava pujant, però encara s’estava bé en el parc. Eren ja les 12 del migdia.
-No te’n recordes de mi, Montse??-li digué el Miquel acostant-se a la seva orella.-Vas ser la meva responsable política a la universitat. Llavors formaven les JUR. Les joventuts universitàries revolucionàries, la branca del PCE(i) a la universitat. Vam durar poc amb aquest nom. Després vam passar a ser Partit del Treball i Jove Guàrdia Roja. Te’n recordes que em vas portar a la primera manifestació ?. Va ser a Carabanchel. Al costat nostre un piquet va cremar la seu d’un banc amb còctels Molotov. Te’n recordes de com es van estendre de seguida les flames ?-La Montse seguia sense dir res. La vista la tenia fixada en un punt distant i no movia ni el cap ni les mans malgrat no parar de parlar-li. El Miquel sentí el desig d’abraçar-la i d’omplir-la de petons. Li va sortir del fons del cor fer-ho segurament pel sentiment de dolor i llàstima de sentir-la tan lluny de tot..
Es van fer ¾ d’una i el Manuel li indicà que havien de tornar-la al saló de dependents. Ja devien havien començat a parar les taules per dinar.
-Almenys avui ja ha menjat una mica-digué el Manuel-però la immensa majoria de dies no rep cap visita. Jo des que estic jubilat procuro venir cada quinze dies. A vegades vinc amb algun altra camarada. Hauries de venir d’en tant en tant i vindríem a veure-la els dos plegats. Ja saps que pots dormir a casa meva...-Van entrar a l’edifici de la residència, prengueren altre cop l’ascensor cap al primer pis i la deixaren en el saló de dependents. La Montse seguia amb la mirada fixa i perduda.
-Montse,-li parlà el Miquel a cau d’orella en veu baixal- T’asseguro que et vindré a veure tan aviat com pugui...
El Miquel va sortir amb llàgrimes als ulls, Malgrat tot encara tingué temps abans de que l’assistenta tanqués la porta d’adreçar una darrera mirada envers la Montse. Ella no l’havia pas seguit en la seva marxa, romania com gairebé sempre amb la mirada fixa en la paret del davant.
Van pujar al cotxe i un cop engegat, el Manuel digué:
-Bé Miquel. No hi podem fer res. La vida és així de terrible. Has de venir més sovint. Jo des que estic jubilat tinc força temps lliure. Si vam estar tan units durant aquells anys tan difícils per què no podem estar-hi ara en els darrers anys de la nostra vida ?. Ja veus com tot pot acabar en uns moments...

El Miquel no va tornar gaires vegades a Madrid a veure la seva primera responsable política del partit. La Montse patí un nou atac de feridura i s’hi quedà. L’enterrament fou molt trist. El Manuel li comunica el traspàs al Miquel i els dos juntament amb bona part de l’organització del partit al politècnic es reuniren altre cop gairebé 40 anys després d’haver-se conegut i d’haver lluitat aferrissadament contra la dictadura franquista..
En el camí cap al cementiri passaren pel alguns carrers que encara duen el nom d’alguns dels botxins més importants de l’exèrcit del Franco. En veure-ho el Manuel li digué al Miquel.
-Malgrat tot el nostre esforç no vam poder canviar el món ni tan sols impedir que seguissin al poder els mateixos franquistes o els seus familiars. Quina merda !!


Galàxia

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Galàxia

39 Relats

10 Comentaris

27581 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Potser perquè he viscut gairebé tota la meva vida fora de Catalunya, sóc un enamorat de la nostra llengua catalana.
Vaig néixer a Sabadell (Vallès Occidental),, però des que tenia 12 anys he viscut a Madrid. Ara en tinc 63. Hi va haver una època en que vaig estar a punt de perdre la meva llengua de naixença, però me'n vaig adonar i vaig ser capaç de recuperar-la.

El llibre complet que recull tots els contes sobre la vida del Miquel ha estat editat amb el títol de: Retrats de la vida d'en Miquel Casamitjana.
Pot trobar-se a la pàgina web
www.amazon.es/libros
A la 1ª línia de Buscar cal escriure Miquel Casamitjana i clicar el botó IR.

He iniciat la publicació del llibre Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. 75 anys després de l'acabament de la guerra civil, crec que és un bon moment per retre homenatge a les persones que visqueren i patiren aquella horrorosa guerra.

Galàxia