Una Bomba de Nata (tercera i última part)

Un relat de: Galàxia
La següent fase de la investigació que m'havia proposat dur a terme, era la d'esbrinar la identitat de l'amant gran i mudat. No era gens fàcil seguir-lo ja que sempre arribava en un taxi i se n'anava en un altre. Vaig decidir un dia arribar-me al carrer Capdevila 80 en cotxe i intentar seguir el taxi. Era arriscat ja que a les onze de la nit ja hi ha molt poc trànsit pels carrers i un cop t'atures un parell de vegades darrere d'un vehicle en un semàfor, el conductor s'adona que el segueixes tot mirant pel retrovisor. Per tal d'evitar córrer riscos vaig pensar en fer el seguiment en unes quantes vegades. Una nit el seguiria uns cents de metres i quan em semblés que ja corria risc de ser reconegut, tocaria el dos. El següent dia reprendria el seguiment a partir del punt on l'havia seguit la nit anterior i així successivament, però no em va caldre acabar aquesta investigació ja que al tercer dia, al matí, tot just quan esperava veure com la Pilar tan arreglada com sempre, acudia a la fleca a comprar la bomba de nata, vaig veure que davant de l'entrada de l'edifici de la notaria s'aplegava una gernació de persones. M'hi vaig acostar i tot sentint les converses d'uns i altres vaig assabentar-me que hi havia hagut un atemptat i que com a resultat de l'acció havien matat un parell de persones de l'edifici. Ningú sabia de cert de si eren clients o empleats de la notaria. En aquells moments tota la vorera i bona part de la calçada estava plena de policies, badocs i de vehicles dels mossos d'esquadra. A la poca estona sortí un home ben vestit que devia treballar o viure a la casa, i explicà a la corrua que de seguida l'encerclà, que el jutge i d'altres funcionaris s'havien fet càrrec de la investigació i es trobaven al pis del notari. Al cap d'una mitja hora comparegueren amb una gran furgoneta els empleats de l'institut anatòmic i forense i pujaren escales amunt amb unes civeres. Poc després sortiren amb els dos cadàvers; cadascun d'ells estès a la llitera, envoltat tot el cos amb unes gruixudes lones de plàstic de color gris brut. Mitjançant un gran nombre de corretges cordades amb sivella, les lones restaven ben assegurades al cos i a la base de la llitera. No em va ser possible veure absolutament res dels cossos, ni tan sols les puntes de les sabates. En aquell estat no es podia esbrinar de cap de les maneres, si pertanyien a un home o dona. De seguida els obriren des de dins les portes de darrere de la furgoneta i introduïren amb rapidesa els dos cadàvers. Era un vehicle llarg, especialment preparat per encabir i traslladar cossos. Un cop entrats els cadàvers, tancaren les portes i se n'anaren a tota velocitat. Tot seguit els mossos d'esquadra ens invitaren a desallotjar la zona.

A partir d'aquell moment vaig sentir una frisança pregona. Estava totalment convençut que una de les persones assassinades era la Pilar. Sens dubte l'interès que sentia per aquella noia tan gemada i ben feta, i tan fora del meu abast, em conduïa a témer per la seva pèrdua i per la desaparició completa de la meva vida.... Gairebé corrents vaig recórrer la curta distància que separa la notaria de casa meva i només entrar-hi vaig engegar la ràdio per si donaven alguna informació sobre els terribles assassinats comesos a la notaria...però vaig haver d'esperar unes bones hores per assabentar-me del que havia passat. Pel que sembla, els mossos d'esquadra decidiren a gratcient retardar la comunicació dels fets als mitjans per no posar en risc les recerques dutes a terme arran de les primeres troballes al lloc del crim. A més a més, les notícies que donaren els mitjans de comunicació foren inicialment molt pobres, limitant-se a informar que una persona, a la que no s'havia encara pogut identificar, havia entrat a la notaria amb una pistola equipada amb silenciador, amagada dins d'una cartera. Sembla que en el curs d'una entrevista amb el notari, tragué l'arma i disparà a boca de canó un bon nombre de trets matant el notari i una empleada de l'oficina. Les notícies confirmaren que un dels morts era el Sr. Puigmartí i que hi havia una segona persona assassinada, empleada de la oficina. En aquest cas, de la segona víctima només donaren les inicials: P.M. Malgrat la pobresa de dades, aquesta informació fou per a mi suficient ja que les inicials coincidien amb les del nom Pilar. Després, segons la nota de la policia emesa per tots els serveis informatius, l'assassí, aprofitant que els trets no havien estat sentits, sortí de l'oficina sense que els altres empleats i persones que es trobaven al vestíbul de la notaria s'adonessin del que havia succeït al despatx del Sr Notari. Hagueren de passar uns minuts fins que un altre empleat s'adonés de la tragèdia. S'esdevingué quan l'empleat intentà passar al Sr. Notari una trucada externa sense que rebés cap contesta, fet que l'obligà a acostar-se al despatx del Sr. Puigmartí descobrint el macabre espectacle.

Poques notícies sobre la marxa de les investigacions dels assassinats aparegueren els següents dies en els mitjans de comunicació. Els diaris confirmaren que l'empleada assassinada era la Pilar i fins i tot publicaren una foto d'ella, al costat de la del notari. També informaren que la policia tenia prou pistes per arribar a detenir l'assassí, tot i que es reconeixia que s'ignoraven els mòbils que el portaren a cometre aquelles accions tan esfereïdores. Com que els dies anaven passant sense que es publiqués cap notícia de la detenció de l'autor de la massacre, em vaig plantejar seriosament acudir a la policia per tal d'informar-los del que havia conegut en el seguiment de la Pilar. Potser el tema de les relacions sentimentals existents de forma amagada entre la Pilar i el senyor notari no eren conegudes per la policia i l'escorcoll del pis on es veien cada nit, podria aportar llum sobre els motius d'aquell doble assassinat. En el meu interior s'esdevenia una autèntica lluita. D'una part sentia la necessitat de fer el possible per aconseguir, com més aviat millor, la detenció de l'assassí de la Pilar, però d'una altra banda sentia tenia molta por de complicar-me la vida i d'aparèixer fins i tot com a sospitós, ja que resultava difícil d'explicar i sobretot de justificar, les meves accions de seguiment d'aquelles dues persones durant tants i tants dies. Al capdavall, com que els diaris no informaven de cap progrés en la investigació dels fets, vaig pensar que si la policia podia escorcollar el niu d'amor de la Pilar i el notari, al número 80 del carrer Capmany, potser foren capaços de treure'n l'entrellat del misteriós assassinat. Després d'estar dubtant encara un parell de dies més, vaig fer un pensament i em vaig arribar a la comissaria a explicar tot el que coneixia. Tot va resultar molt més senzill del que me imaginava. Vaig presentar-me a la que tenia més a prop de casa i després d'explicar molt per sobre el que coneixia dels fets, el policia que m'escoltava es va posar d'immediat en contacte telefònic amb l'inspector responsable de la investigació i en un vehicle policial em traslladaren tot seguit a la comissaria central on portaven endavant la recerca del cas. El tema el degueren considerar tan important que a l'entrada de la comissaria sortí a rebre'm el comissari en cap, el senyor Robert Martines, el qual després d'oferir-me un cafè amb llet d'una de las màquines expenedores situada en una de les passadissos de la comissaria, m'invità a entrar al seu despatx.

Un cop ens asseguérem còmodament davant per davant de la seva taula de treball, el comissari Martines m'explicà que ells ja tenien clar, per les opinions dels empleats de la notaria, que la Pilar i el Notari estaven amistançats. Un dels mòbils que investigaven era la possibilitat de que la dona de Sr. Notari hagués decidit d'intervenir castigant la parella d'amants infidels que li estaven destrossant el matrimoni, però fins ara no havien estat capaços d'avançar en aquesta línia d'investigació ja que la imatge que donava la muller i els fills del Sr. Notari era que les relacions familiars dins del matrimoni i amb els fills eren una bassa d'oli. Arribats a aquest punt el comissari se m'atansà i mirant-me de fit a fit em preguntà directament:
-Li importaria, si no li fa res, senyor Puntí, explicar-me les raons d'haver dut a terme totes aquestes tasques de seguiment del notari i de la seva empleada, la Pilar?.
Jo, veient per on anava, vaig tractar d'aturar-li els peus de seguida i abans d'explicar-li res em vaig veure obligat a dir-li:

-No es pensarà que he estat jo qui els ha mort?. Quina necessitat tenia de venir aquí a explicar-li el que sé, sinó? Miri. Aquesta noia m'agradava força. Molt sovint me la trobava a la fleca, quan ella baixava a comprar una pasta a mig matí. Jo com pot veure al meu carnet, visc ben a prop de la notaria. La Pilar era jove, molt maca, i em resultava molt atractiva. Malauradament per la diferència d'edat i la meva situació econòmica, era evident que estava totalment fora del meu abast.. Però tot i així no m'estava de pensar en ella. Sentia molt d'interès per ella i com que no tinc feina, em distreia de vegades seguint-la. De seguida em vaig adonar que a la sortida de la feina s'estava dues o tres hores al pis del carrer Capdevila i un dia vaig descobrir que hi estava amb un home força més gran que ella. Jo no sabia llavors que ell era el cap de la notaria. No ho vaig saber fins que ho vaig llegir als diaris. Me'n vaig assabentar per la premsa. És precisament aquest interès per la Pilar la que m'ha portat a donar-li aquesta informació amb la intenció de fer possible la detenció de l'assassí de la Pilar
El comissari Martines era una mica més jove que jo. Vaig calcular que en tindria uns 45. El cabell se li anava emblanquinant, sobretot als costats, just damunt de les orelles, Tenia unes dents enormes i molt sortides. Eren perfectes, encara que en l'aspecte eren una mica de cavall. Vaig pensar que devien pertànyer a un aparell artificial subjectat probablement amb implants. No sé perquè, però ja he vist diferents casos de dentadures perfectes i molt sortides d'aquest tipus. Destaquen molt ja que ningú ni de ben jove té una distribució tan perfecta i amb un color de les dents tan indefinit i fins i tot un xic artificial. Ara el comissari s'aixecà, se m'acostà i m'agraí la informació, tot afegint:

-No es preocupi. A mi també m'agraden molt algunes noietes jovenetes i m'agradaria si tingués temps, saber-ne més d'elles. Ens passa als homes quan ens anem fent grans. Bé, li estem molt agraïts. Escorcollarem el pis i tant de bo puguem trobar pistes que ens condueixen a esclarir ben aviat el doble assassinat. Ja li ho comunicarem si som capaços d'escatir el que va passar.
M'acompanyà fins a la porta de la comissaria, just quan entraven una colla de pispes emmanillats conduïts per un grup de mossos. El comissari Martines va obrir un cop mes la seva boca de cavall ensenyant les seves dents magnífiques i em desitjà un molt bon dia.
Tots els següents dies vaig viure pendent de les notícies. Escoltava totes les emissores de ràdio i de televisió. I anava tots els dies a la biblioteca pública per tal de llegir tot el que deien els diaris. Malgrat tots els meus esforços, no em fou possible constatar cap avenç en les investigacions. Els diaris no deien res. Només una vegada vaig llegir en una editorial de la informació local d'un diari, que es queixaven de la poca eficàcia de la policia davant d'un fet tan greu com aquest que havia commocionat i esporuguit el barri. Per fi un dia, a mig matí, va sonar el telèfon de casa. Era el comissari Martínes que m'assegurà que el cas estava ja resolt i que em volia informar en persona del que havien esclarit abans que es fes pública la notícia a través dels mitjans de comunicació. Em pregà doncs que hi acudís aquell mateix matí si podia, ja que tenien previst donar a la premsa totes les dades sobre la investigació, aquella mateixa tarda. Com que seguia sense feina, vaig dir-li que no tenia cap problema en ser al seu despatx en uns minuts.
Quan vaig arribar a la comissaria central, el Sr. Martínes, cofoi i més content que un gínjol, sortí a saludar-me al vestíbul i sense esperar a asseure'ns m'etzibà:

-Hem tingut molta sort en aquest cas. Hem pogut solucionar totes les incògnites en només unes setmanes. Tant de bo ens passés això en la majoria de casos.-Un cop feta aquesta introducció, em portà al seu despatx i em lliurà una còpia del comunicat que havia preparat per a la premsa. Tot seguit em digué, obrint de bat a bat aquella gran boca de peix depredador :

-Vam escorcollar el sisè pis, el niuet d'amor que vostè ens va suggerir. En principi no vam trobar res d'especial que ens cridés l'atenció, però per sort entre els papers que hi havia dins d'una jaqueta en un armari, va sortir l’esborrany d’una carta que el Sr. Notari havia escrit als fills anunciant-los la seva ferma intenció de divorciar-se i d'iniciar una nova vida amb aquella malaurada noia. Aquesta carta ens va permetre tornar a insistir a la muller i als fills. També vam seguir l'evolució del compte corrent de la muller del notari per si hi havia algun canvi notable. De seguida vam veure que hi havia hagut dues sortides importants de diners, una abans de l'assassinat i una altra posterior. Era una prova més, sobre el possible pagament a una tercera persona encarregada de l'assassinat. Al final, davant d'aquestes proves tan contundents, la serenor de la dona del notari s'esfondrà i acabà confessant que havia estat ella qui havia contractat un sicari. Cap dels fills havia intervingut en l'afer. L'assassí havia fet la feina amb rapidesa i sense deixar cap empremta enlloc, ni cap pista. Segons els empleats de la notaria, havia encarregat per telèfon l'entrevista amb el notari, el Sr. Puigmarti i a penes si havia estat un minut a dos al vestíbul de la notaria esperant ser rebut. Els empleats no recordaven gairebé els trets de la fesomia de la persona ja que la sala d'espera està un xic apartada. La dona del notari ens digué que el contacte del sicari l'havia obtingut a través d'una minyona estrangera que havia tingut, connectada amb bandes de traficants de drogues, però fins ara no hem estat capaços de localitzar la minyona. La immensa sort per a nosaltres ha estat que fa uns dies el sicari es veié involucrat en una baralla en un bar de Reus, probablement una revenja entre malfactors. Per tal de defensar-se, el sicari es va veure obligat a disparar i ferir, encara que sense gravetat, els que l'atacaven, utilitzant la mateixa arma que va matar el Sr.Notari i la seva amiga Pilar. L'estudi balístic de les bales disparades ens va permetre connectar els dos fets. Vam detenir aquesta persona i després d'interrogar-lo vam descobrir que no tenia cap coartada per explicar el que havia fet aquell dia. A més a més un dels empleats de la notaria ja l'ha reconegut. És probable que aquest subjecte hagi mort moltes més persones en els darrers temps, ja que encara que originari d'un país estranger portava ja uns anys entre nosaltres dedicat a negocis d'extorsió, drogues i coses semblants.

-Sr. Martínes- el vaig interrompre-. El tema del sicari està clar, es tracta d'un assassí a sou que mata per diners. Però el que no entenc és l'actitud de la muller del notari. Aquesta reacció tan violenta contra el seu marit...i contra aquesta pobra noia...De segur que el divorci no l'haguera deixat amb una mà davant ì una altra darrere... El Sr. Notari portava ja anys exercint i segur que tenia molt mitjans i la podia deixar ben arreglada de per vida...Sens dubte amb tants de diners fins i tot podria refer la seva vida...

-Té molta raó. - em contestà el comissari,- però la vida té aquestes coses, Hi ha persones que no se'n saben avenir de perdre un amor o una família i es toquen del cap, essent incapaces de superar la separació. La reacció a vegades esdevé enfurismada i fora de tota lògica. I fins i tot de vegades decideixen acabar amb la vida de les persones que els hi han provocat el mal o a vegades se suïciden.
Un cop dit això afegí que aquell dia tenia molta feina ja que havia de parlar amb els periodistes. Es posà dret i em convidà a anar-me'n. Quan vaig sortir al carrer em vaig adonar que es respirava un aire pur. Feia poc que havia plogut i tot semblava net i perfumat. La primavera avançava i els arbres començaven a deixar anar les seves llavors... Aviat els caminois a redós de les pollancredes es tenyirien de blanc. De sobte, ben a prop de mi vaig descobrir una noia molt maca que em recordà la Pilar. Caminava com ella movent les anques de forma cadenciosa i màgica. I com la Pilar les tenia esplèndides i molt ben fetes....Sense poder evitar-ho vaig començar a seguir-la...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Galàxia

39 Relats

10 Comentaris

27577 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Potser perquè he viscut gairebé tota la meva vida fora de Catalunya, sóc un enamorat de la nostra llengua catalana.
Vaig néixer a Sabadell (Vallès Occidental),, però des que tenia 12 anys he viscut a Madrid. Ara en tinc 63. Hi va haver una època en que vaig estar a punt de perdre la meva llengua de naixença, però me'n vaig adonar i vaig ser capaç de recuperar-la.

El llibre complet que recull tots els contes sobre la vida del Miquel ha estat editat amb el títol de: Retrats de la vida d'en Miquel Casamitjana.
Pot trobar-se a la pàgina web
www.amazon.es/libros
A la 1ª línia de Buscar cal escriure Miquel Casamitjana i clicar el botó IR.

He iniciat la publicació del llibre Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. 75 anys després de l'acabament de la guerra civil, crec que és un bon moment per retre homenatge a les persones que visqueren i patiren aquella horrorosa guerra.

Galàxia