Fragments de la memòria.9. A l'escola.

*

És ben curiosa aquesta incapacitat que tinc per recordar alguns noms. Del barri del tomàquet he oblidat un parell de noms, però de l'escola els he oblidat tots. Tots excepte el del Joan i el de la Montse. Ara, quan la memòria persisteix, allà on la toquis fa mal.

Durant el primer curs del que llavors s'anomenava batxillerat elemental vam ser, amb el Joan, companys de pupitre. El Joan era bon nano encara que una mica talòs. Anava fluix en totes les assignatures però especialment en matemàtiques. Amb les operacions amb prou feines se'n sortia; ara, quan es tractava de problemes, ja era totalment incapaç. El que més recordo, però, és com s'esforçava en complir. El divendres ens posaven uns quants problemes que havíem de fer el cap de setmana. El dilluns ens tocava sortir a la pissarra i cadascú havia de resoldre'n un. A més la mestra agafava un parell o tres de llibretes i les revisava i puntuava. El Joan els feia tots els problemes, molt aplicadament, però sempre malament. Com que jo era el que millor me'n sortia amb les mates molts esperaven al dilluns per veure com havia resolt els problemes més difícils. El Joan no, ell era totalment incapaç de copiar, encara que cada cop que la senyoreta li revisava la llibreta li posés un zero.
Recordo com sovint intentava explicar-li els problemes i com ell era incapaç d'entendre la raó per la qual calia multiplicar o dividir o treure un tant per cent. Jo em desesperava volent fer-li entendre un raonament que em resultava difícil d'explicar de tan evident com era, si més no per a mi.
A més de ser totalment incapaç amb les matemàtiques el Joan tenia una rara habilitat per sentir-se culpable. Hi havia tres o quatres elements a la classe que sovint feien gatzara, es barallaven o molestaven les nenes. Ni el Joan ni jo érem d'aquests, no és que fóssim uns angelets, però no fèiem bretolades. Ara, quan la senyoreta ens renyava, així en plural a tota la classe, per exemple perquè havíem fet molt de soroll mentre estava fora, el Joan se sentia fatal i se li omplien els ulls de llàgrimes encara que ell no hagués obert la boca. Jo per contra, quan tocava renyamenta mirava fixament el primer botó de la brusa de la senyu, aquell botó immediatament per sota del coll, i deixava que passés l'esbroncada, sabent que no m'incumbia per a res.
Una vegada algú va trencar un vidre de l'armari gairebé centenari on es guardaven les figures geomètriques, les mostres de minerals i Don Rodrigo, un esquelet de plàstic que sempre reia. La senyoreta es va enfadar molt. La recordo al costat de la pissarra amb una veu molt seca, exigint que sortís el culpable. Jo, com sempre, li mirava el primer botó de la brusa i esperava que escampés. "No sortirem d'aquí mentre no aparegui el culpable", va dir. Semblava resolta a esbrinar-ho. I va continuar parlant de la responsabilitat, de la maduresa, d'admetre els propis errors, de que tots acabaríem castigats per culpa d'un de sol. I així força estona. De tant en tant es quedava mirant algú fixament, deia el seu nom i preguntava: "has estat tu?" I l'acusat havia de defensar-se i assegurar que no n'era el culpable. La meva tècnica de mirar fixament el primer botó era perfecta per evitar aquestes escomeses. Al cap d'una estona i mentre ens feia una reflexió sobre la necessitat de ser sempre nobles i sincers, de sobte va dir: "No hauràs estat tu, Joan?" El pobre Joan va empal·lidir i va començar a barbotejar. La senyoreta se li apropà a tocar i va tornar a preguntar: "Has estat tu?" El Joan, va començar a plorar i a tremolar i, finalment, va afirmar amb el cap. S'enfonsà, sanglotava sense control i tot ell, de cap a peus, tremolava. La senyoreta es dirigí a la resta de la classe: "Podeu anar recollint per sortir", i després afegí "I amb tu Joan primer parlarem i després portaràs una nota per als teus pares"
L'incident va portar cua per al pobre Joan. Castigat fins a finals de curs sense sortir a jugar al carrer, va perdre la consideració de bon noi, una mica talòs però sempre disposat, i els seus pares van haver de pagar el vidre.
L'últim dia del curs li vaig preguntar:
-Per què vas admetre que havies trencat el vidre?
-Què volies que fes, sinó?
-Doncs callar i aguantar.
-Però ens tenia retinguts, deia que ningú sortiria fins que no aparegués el culpable.
-Ets beneït, què hagués pogut fer? Retenir-nos per sempre a la classe? Es feia tard, molts pares esperaven a la porta, era qüestió de minuts que ens deixés sortir.
-És igual, ho vaig confessar i ja està.
-Això és el que no entenc, qui et manava confessar si no ho havies fet tu?
-Com ho saps que no vaig estar jo?
-Perquè vaig ser jo.
-Tu?
- Va ser sense voler, vaig relliscar i d'un cop de colze el vaig trencar.
-I no vas dir res!
-Sí home, i carregar-me jo tota l'esbroncada.
-I me les vaig carregar jo, per culpa teva me les he carregat jo.
-No, en això no m'emboliquis. Tu vas confessar sense ser culpable, si ets talòs és el teu problema. Jo vaig trencar el vidre, tu vas confessar malgrat que no ho havies fet, una cosa no té a veure amb l'altra.
-Creu-t'ho, tot va ser culpa teva, ho diré a tothom.
-Ara? Al cap de dos mesos? Els diràs als teus pares que tot l'embolic que hi ha hagut ha estat per no res? Que han pagat un vidre que no vas trencar?
-Doncs sí, ho faré.
-No et creuran perquè jo ho negaré tot. Jo sóc un bon noi i no trenco mai res. I tu, a més de brètol, quedaràs com un mentider.
Aquell va ser l'últim dia que ens vam veure. El Joan mai no va dir res. El següent curs va canviar d'escola, ens van dir que entre que havia suspès la majoria de les assignatures i l'incident del vidre els pares havien decidit que deixés el batxillerat i estudiés algun ofici. Suposo que als 14 anys es deuria posar a treballar.