Fragments de la memòria.8. Testimonis de Jehova

*

Quan la família del Mateu es van fer testimonis de Jehovà al carrer tot van ser murmuracions. La gent es va assabentar perquè el pare molt ben entrajat i amb una cartera començà a repartir una revisteta i uns fulls entre els veïns. Per aquella època no es coneixia massa què era això dels testimonis de Jehovà i el fet va provocar curiositat i desconfiança. Després es van anar sabent coses i tot el que se sabia generava més i més desconfiança. Que era una religió que venia del Estats Units, que estudiaven la Bíblia però que no parlaven de Jesús, que no es podien casar amb els d'altres religions, que consideraven pecat rebre o donar sang... Nosaltres escoltàvem les converses i ens fèiem una idea estranya i distorsionada del que significava tot allò. No sabíem què pensar de tot plegat fins que ens vam assabentar que no celebraven el Nadal i que les famílies no regalaven joguines als nens per Reis. Vam concloure que una religió així no podia ser bona.
La gent del vell carrer no era particularment creient. La majoria tenien la religió catòlica com un costum, un ritus útil que calia complir en certs moments -casaments, enterraments...- però amb poca incidència en la resta de la vida. Alguns, però, eren menjacapellans i quan hi havia alguna celebració familiar que requeria anar a l'església es quedaven fora. Recordo la discussió entre el meu oncle Manel i la nora quan es va casar la néta:
-No entrarà ni per la seva néta? -Li deia disgustada la nora a la porta de l'església, amb la núvia a punt d'arribar.
-Ni per ella. Aquí no hi entro pel meu propi peu. Si quan em mori m'hi voleu portar, allà vosaltres -Responia tossut l'oncle.
-I tant que l'hi portarem. I després farem que diguin misses per la seva ànima!
La nora era de poble i molt creient. Sempre se les tenien amb l'oncle pel tema religiós. Ella li assegurava que dirien misses fins que tinguessin la seguretat que sortia del purgatori i anava al cel. Ho deia per fer-lo enrabiar però la veritat és que quan va morir li van fer una gran missa. Ell responia que durant la guerra havia cremat més d'una església i que encara en cremaria alguna altra abans de morir. L'avi m'explicà que no era veritat i que fins i tot havia protegit algun sagristà que els milicians tenien en el punt de mira. Sempre es barallaven per aquest tema però en el fons n'estaven molt l'un de l'altre.

Com que la majoria de la gent tenia la religió com un ritus útil en certs moments de la vida però no com un compromís o una creença important els resultava sorprenent que algú volgués canviar-la.
Al principi el Mateu s'avergonyia del que havia fet el seu pare i no en volia parlar. Després, a poc a poc, ell també començà a canviar i a parlar de la Bíblia, del pecat, de la fi del món. Primer li fèiem cas, l'escoltàvem i discutíem amb ell, però era molt intransigent i no admetia que poguessin haver diverses opinions d'un fet. I si fèiem broma s'enfadava i ens etzibava un: "esteu ofenent la meva religió". Al final vam optar per no escoltar-lo quan ens parlava de Déu o del manaments o qualsevol d'aquestes qüestions i, sobretot, vam aprendre que el millor era no discutir mai amb ell.
Al cap dels anys em va semblar veure'l anant en parella pel carrer amb la típica cartereta. Ell va fer com si no em conegués i jo tampoc el vaig voler saludar.