Fragments de la memòria. 7. Camí de l'escola

*

-Vés amb compte amb el semàfor!
Cada matí la mare em deia el mateix:
-Compte amb el semàfor! Vigila! Mira a les dues bandes abans de creuar!
De casa a l'escola hi havia uns quinze minuts a pas de nen i un únic semàfor. A vegades la mare baixava fins al carrer i, encara que estigués envoltat pels de la colla, deixava anar la seva frase:
-Vigila amb el semàfor!
Jo em moria de vergonya. Els altres, ja de camí, se'n fotien:
-Lluïset, vigila amb el semàfor!
-Compte amb els cotxes!
-Mira a les dues bandes abans de passar!
Quan tornava a casa li feia veure:
-No em diguis tot això quan hi ha els amics, ja sóc gran. Em fas avergonyir.
-¿Et penses que als altres les seves mares no els diuen el mateix?
-Jo no he sentit cap mare que digui aquestes coses a un fill d'onze anys.
-Ja m'agradaria veure-ho.
Camí de l'escola hi havia un encreuament on s'havien produït uns quants accidents, per això la mare de petit no em deixava anar sol. M'acompanyaven ella o l'avi, anar i tornar, quatre viatges al dia.

Recordo una vegada, tindria uns nou anys, que caminava al costat de l'avi tornant de l'escola. Em vaig adonar que cada lloc per on passàvem tenia una olor peculiar. Les flors del jardí de l'alcalde, el polsim del magatzem de marbres, el ferro i l'oli d'un taller mecànic. Cada fita del camí estava marcada per la seva pròpia olor.
Vaig tancar els ulls mentre seguia caminant. Les essències variades del colmado, la flaire de la barberia, la sentor a paper de diari del quiosc.
Vaig avançar així, a cegues, uns vint metres. Sense adonar-me'n em devia anar desviant perquè de sobte vaig topar de cara amb el costat d'un portal. La patacada em va tirar per terra, atordit. L'avi va venir corrents:
-Què t'ha passat?
-No ho sé. He xocat sense adonar-me.
-Aquest noi!
En arribar a casa la mare em van posar gel al gran nyanyo que m'havia sortit al mig del front. També tenia el nas tot masegat. El mal de cap em va durar unes quantes hores:
-I encara vols anar sol a l'escola? Si no ets capaç ni tan sols de caminar recte. Sempre estàs als núvols.

Fins després de complir 10 anys i quan ja havien posat un semàfor a l'encreuament conflictiu no em van deixar anar sol. Ara, cada matí la mare em deia el mateix:
-Vés amb compte amb el semàfor! No et refiïs, mira a les dues bandes abans de creuar!
Un dia que devia estar molt enfeinada o capficada per alguna cosa no em va dir res quan sortia. Pel camí, en adonar-me de l'omissió, vaig començar a patir. Em semblava que sense l'admonició de la mare estava desprotegit, exposat a tota mena de perills. A l'encreuament del semàfor vaig vacil·lar, es va posar verd diverses vegades però no m'hi veia amb cor de passar. Fins que no es va acumular prou gent a la vorera no em vaig atrevir a creuar, barrejat amb tots els altres. Després vaig haver de córrer per arribar a temps a l'escola.
A partir d'aquell dia esperava amb ànsia que la mare digués:
-Compte amb el semàfor! Vigila els cotxes!