Fragments de la memòria.6. El Ramon i la seva mare

*

Hi havia successos dels quals tothom en parlava durant setmanes, sovint d'amagat dels infants. Baralles de veïns, embarassos de noies sense casar, aquell que s'emborratxava tot sovint o l'altre que perseguia la cunyada.

-Surt, puta! Surt al balcó si tens pebrots! Digues-m'ho a la cara si t'atreveixes. -La mare del Ramon feia grans crits, des del carrer, tot mirant al balcó de la veïna.
El Ramon era fill únic. Tothom deia que la seva mare era boja. O que bevia massa. O ambdues coses alhora. Era alta, prima i desmanegada; vestia estrafolàriament i sempre corria amunt i avall a grans gambades. Sovint me la trobava a la bodegueta on m'enviaven a comprar les begudes. I encara que hi hagués cua ella arribava apressada i deia "oi que em deixaran passar? he deixat una paella al foc" i es colava sense vergonya. La gent, com que la coneixia, preferia que passés i se n'anés el més aviat possible. Ara, un cop feta la compra, sovint s'oblidava de la pressa i començava a explicar les seves baralles o com tothom li tenia mania.
-No tenia alguna cosa al foc? -li deien.
-Ara mateix me n'hi vaig. Sap el què em va dir la puta del tercer?
I s'estava una bona estona explicant la història.
S'havia barallat amb tothom: els venedors del mercat, les botigueres, els veïns del carrer, el metge...
Aquell dia s'estava al mig del carrer mirant cap el balcó d'una veïna i cridant: "Surt puta! Surt al balcó! Sé que malparles de mi. Surt!", quan va passar un municipal.
-Senyora, què són aquest crits?
-Escolti, no s'hi fiqui, això no és cosa seva.
-Senyora, parli'm amb respecte. Si no me l'emporto a jefatura.
-A mi no m'amenaci, què s'ha cregut.
Tothom havia baixat al carrer o sortit al balcó per veure què passava. La mare del Ramon feia grans crits:
-No m'amenaci, a mi no m'amenaça ningú! Ja em coneixen a jefatura, què es pensa? El comissari és amic meu!
El municipal semblava desconcertat. La policia en aquella època no estava acostumada a que se li enfrontessin d'aquella manera.
-Senyora, un respecte, si no vol acabar detinguda.
-A mi em detindrà? A mi em detindrà? Pocavergonya, més que pocavergonya!
El municipal marxà i al cap de poc arribà la policia armada, els grisos com se'ls hi deia llavors, i se l'emportaren. Al cap d'un parell d'hores ja tornava a ser al carrer:
-Puta! Ja sóc aquí! Li he explicat al comissari qui ets, vés amb compte que ja et coneixen!
L'obsessió contra algú li durava uns mesos, després se n'oblidava i buscava una altra víctima. Sempre sense cap raó aparent.
El Ramon també tenia rampells llunàtics. Era el més gran de la colla, va complir els 14 aquell estiu. Alt com sa mare però gros i maldestre. Sempre pugnava amb el Jordi per veure qui decidia el que tocava fer. En general se'n sortia millor el Jordi, els altres preferíem seguir-lo a ell abans que no pas al Ramon que era molt pesat amb les seves dèries. Llavors el Ramon s'enfadava i se n'anava cap a casa, assegurant que no s'ajuntaria mai més amb nosaltres. La ràbia, però, li durava només un parell de dies.
-Què li passa a ta mare?
-No li passa res, per què ho preguntes?
-Com que sempre crida i es baralla amb tothom.
-És que la gent li té mania. I enveja, tothom li té enveja.
El Ramon sempre volia jugar amb foc, l'hi fascinava.
-Juguem a bombers-incendiaris?
-Fa molta calor, ens hi fregirem.
-Va, només una vegada.
El joc consistia en calar foc als rostolls o a les bardisses seques, esperar que s'estengués, tota la colla preparada al voltant amb branques verdes, i a un senyal llançar-se a apagar-lo. L'estiu del 1970, molt sec i calorós, vam jugar-hi moltes vegades, fins que un dia se'ns va escapar de les mans i el foc s'escampà per les tanques de bardisses que separaven els horts. S'enlairà una fumera tan gran que fins i tot van venir els bombers a veure que passava. No hi van poder fer res perquè les mànegues no hi arribaven, per sort el foc es va apagar tot sol després de cremar bona part de les tanques i alguns horts.
-Ha estat molt fort -deia el Ramon- quina passada!
-No hi podem jugar més a bombers-incendiaris, vindrà la policia i tindrem un problema.
-Ets un cagat, Jordi, jo hi jugaré sempre que vulgui.
Tots pensàvem com el Jordi, no podia tornar a passar. El Ramon continuà amb la fascinació pel foc fins que un dia, jo ja vivia al nou carrer, va calar foc a casa seva.