Fragments de la memòria. 3. El pas del temps

*

Recordo que érem com pagesos, el calendari, les estacions marcaven inexorablement la nostra vida quotidiana.

Els hiverns eren freds i avorrits, els dies es feien molt curts i quan sortíem de l'escola ja era fosc i havíem de tornar a casa sense entretenir-nos. Si més no això és el que ens manaven. Època de problemes de matemàtiques, làmines de dibuix i els afluents de l'Ebre; de moltes hores d'escola, de dissabtes a la tarda viatjant al fons del mar i diumenges d'àpats familiars i de lliga de futbol.
Quan no érem a escola i feia mal temps no podíem sortir a jugar al carrer i a casa les hores es feien llargues, molt llargues. Només podíem jugar amb les joguines o mirar la tele. Un cop cansats de les dues coses remenàvem els llibres i tebeos per veure què podíem llegir.
A casa hi teníem molt per llegir. Sobretot comparat amb els altres de la colla. El TBO i el Pulgarcito. El Capitan Trueno i El Jabato. Cavall Fort amb el Jan i el Trencapins o el Jep i el Fidel. De sobte era el Miguel Strogoff, el correu del tsar, portant una transcendental missiva o el Tintin passejant per la Lluna. Amb el Jules Verne viatjava al fons del mar o al centre de la terra o a l'illa misteriosa.
Però malgrat que el temps passava molt a poc a poc, amb aquell arrossegar de les hores i els dies de la infància, finalment arribava la primavera i, de seguida, l'estiu. I quan arribava l'estiu tots els de la colla fèiem vida al carrer.
Aquell últim estiu al vell carrer va estar ple de novetats, de perills i de descobertes. La primera novetat va arribar abans de sant Joan. Algú va portar una ballesta de fabricació casolana -unes fustes, uns claus, una pinça de la roba i una goma- que ens va admirar i que ens vam afanyar a copiar. Era una feina d'artesania, primer havies de construir amb dues fustes planes una mena de creu. Als dos braços de la creu hi clavaves uns claus i hi lligaves els extrems d'una goma, el més gruixuda i dura possible. A la part més llarga de la creu, amb l'ajut de dos clauets, hi fixaves una pinça de la roba i a la part de dalt de la pinça un altre clauet que sobresortís just al punt on la pinça subjecta habitualment la roba. Quedava, doncs, després del fi treball d'artesans que hi esmerçàvem una pinça que semblava un cocodril amb una única dent a la mandíbula de dalt.
Els projectils també eren enginyosos. Déu n'hi do l'habilitat que es necessitava per fabricar-los! Primer calia un filferro d'uns 5 o 6 dits de llarg i una mica gruixut, es doblegava en forma d'U i es posava un llapis a la part més fonda de la U. Llavors es trenava, es retirava el llapis i quedava com una soga d'aquelles del Far West americà. Només restava doblar-la en forma d'L i ja estava. Havíem creat tota una terminologia per a aquesta arma i els projectils: la pinça era el gallet, els projectils gafets i al llaç que quedava quan retiràvem el llapis li dèiem baga. L'arma en sí era una ballesta. I quan estava preparada per disparar dèiem que estava armada.
Per armar-la només calia posar el gafet sobre la goma, tibar-lo amb una mà fins que arribava al gallet, aixecar-lo, pitjant la pinça amb l'altra mà, i fer coincidir el clauet amb la baga. Deixàvem que la pinça es tanqués i ja teníem la ballesta armada i a punt de disparar.
Si s'havia aconseguit una goma prou dura i elàstica l'invent podia disparar els gafets de filferro a 20 o 30 metres de distància, o fer un bon blau a les cames de qui patís un tret de prop.
Les batalles eren tots contra tots, barrejades la nostra colla i la de les cases noves, i apuntant a les cames. Quan ja havies disparat havies de fugir corrent, sovint perseguit pels que encara no ho havien fet, tot buscant un refugi per tornar a armar la ballesta i reincorporar-te a la batalla. El joc durava hores i s'acabava quan ja no podíem més dels blaus que teníem a les cames o quan se'ns acabaven els gafets.
La diversió va durar unes setmanes i tots ens vam afanyar a fer ballestes cada cop més perfeccionades. Fins que un dia un dels gafets va anar a clavar-se a la parpella d'un noi de les cases noves i van haver de portar-lo a l'hospital per treure-li. Durant unes setmanes va portar l'ull tapat, recordo que li dèiem el pirata. Les famílies ens van requisar totes les ballestes i van prohibir-ne la fabricació de noves sota les més severes amenaces .

Les noies jugaven apart, sempre al tros de carrer on hi havia les escales, de la cantonada a la font, on les mares les podien vigilar des dels balcons. Elles jugaven a les seves coses: a cordes, a gomes, a penyores... Gairebé mai ens hi barrejàvem però de tant en tant, vés a saber com i per què, acabàvem jugant tots junts. Recordo un dia d'aquell estiu en què elles jugaven a gomes i ens van desafiar. Els nois vam convertir aquell joc d'habilitat en una mena de joc acrobàtic posant les gomes a una altura impossible, saltant com bojos i caient per terra amb grans rialles. Altres vegades ens embolicaven i ens feien jugar a penyores. La cosa acabava amb penyores absurdes com ara ballar amb aquella nena o fer un petó a l'altra.
Al Jordi, el més gran i el més decidit de la colla, hi havia una nena que li anava al darrere. Un dia d'aquests que jugàvem a penyores li va tocar fer-li un petó. La noia, fent-se la desmenjada, va voler que fos a les fosques, dins d'una de les escales, que com totes les del carrer era estreta i amb poca llum. Tots esperàvem fora quan, de sobte, es va sentir una bufetada i la nena va sortir plorant i arrencà a córrer cap a casa seva. Aparegué després el Jordi amb la galta tota marcada de dits. Ens va explicar que la noia havia pres la iniciativa, s'havien fet un petó als llavis, i que quan estaven més acaramel·lats ell li havia volgut tocar un pit, ja que estava molt desenvolupada, i l'altra havia reaccionat indignada amb la bufetada. Durant les setmanes següents les noies no ens van dirigir la paraula. Els de la colla no enteníem res. Què havíem fet els altres perquè se sentissin ofeses? Finalment, en consell, vam decidir no fer-los mai més cas i així poder gaudir dels nostres jocs de nois tranquil·lament.
L'any següent quan vaig tornar per sant Joan, quan ja m'havia traslladat al nou pis i ja havia mort el Paquillo, m'explicaren que ella l'havia perdonat encara que el Jordi jurava i perjurava que en cap moment li havia demanat disculpes o que el perdonés. Ella, doncs, generosament l'havia perdonat, li havia fet prometre que es comportaria com un cavaller -segons sembla amb aquesta mateixa expressió: "comportar-se com un cavaller"- i va accedir a què fossin nòvios. El Jordi, doncs, es va trobar amb 14 anys, ennoviat i sense saber ben bé com havia anat la cosa.