Fragments de la memòria. 1. La colla

La memòria, si més no la meva, és com un àlbum de fotos, incomplet i fragmentari. Puc recordar una foto, una situació, una escena amb detalls molt concrets, però abans i després tot és buit, no hi puc afegir cap contingut. Un àlbum de fotos que si es vol explicar com una història cal completar amb la imaginació. La meva història, aquesta que rememoro avui mentre busco records al vell carrer, té com a fragments principals de la memòria, com a instantànies de l'àlbum, un carrer, un barri i una colla d'amics.

Els de la colla érem el Jordi, el Mateu, el Lluís gran, el Ramon, jo -el Lluís petit, em deien- i alguns més. I d'aquests alguns més, per molt que hi penso no arribo a recordar-ne el nom. Hi havia un noi afectat per la pólio que vivia al primer pis de la meva mateixa escala amb la seva mare i un vell. El noi de la pólio li deia avi però no era el seu avi. El vell, vidu, havia ofert compartir la casa amb la mare i el fill a canvi que el cuidessin. El noi de la polio havia nascut en un poblet d'Andalusia i allà havia emmalaltit; havia vingut a Barcelona per poder ser atès pels metges.
Hi havia un altre noi a la mateixa escala, al segon pis, amb el qui jugava sovint que tenia la meva edat i del qual no aconsegueixo recordar de cap manera el nom. El que més recordo d'ell és que tenia un joc de construcció de castells Exin i que hi jugàvem durant hores. També tenia un joc de cartes de famílies i em ve a la memòria la imatge de tres o quatre nens jugant a cartes a la sala de casa seva.
El noi de la pólio tenia una mà esguerrada que gairebé no podia moure i amb els dits arronsats que no li servien per a res. Amb aquella mà aguantava els objectes contra el cos i amb la mà bona podia manipular-los: obrir un pot o fer el que fos. A una cama portava un aparell de metall i cuir i unes sabates ortopèdiques; caminava tentinejant i amb gran xerricar de metall. Quan jo ja no vivia al vell carrer va caure, segons em van explicar, es va trencar la cama i se li va complicar l'esguerrament; malgrat unes quantes operacions, va acabar en una cadira de rodes.

La majoria de la gent vella del vell carrer era d'uns pobles de València, arribats a Barcelona a principi del segle. Per això a aquell tros del carrer li deien pejorativament el barri del tomàquet. De petit sempre havia pensat que era pels molts horts amb tomaqueres que hi havia i que escampaven pertot arreu la flaire de tomàquet, però després em vaig assabentar que era perquè veníem de València i que ens deien així per burlar-se de nosaltres. Barri del tomàquet! Barri del tomàquet!, ens cridaven les colles de la resta del Poble Nou. Barri del pebrot!, contestàvem nosaltres, i acabàvem a pedrades La gent del barri del tomàquet parlava català, els més grans amb accent i girs valencians. El noi de la pólio no, ell parlava castellà amb accent andalús.
A l'altra banda de la carretera -li dèiem així, la carretera, a l'espai per on ara passa la Diagonal- van construir uns blocs d'edificis que de seguida vam batejar com les cases noves. Allà tots venien de fora i parlaven castellà. La majoria dels nois del carrer antic érem del Barça, els de les cases noves eren del Madrid. També hi havia algun noi, el Mateu crec recordar, de l'Espanyol perquè el seu pare també ho era, però en aquella família tots eren molt especials.
De seguida els nois de les cases noves es van convertir en els altres, els contraris. Hi havia certa pugna entre les colles però al final sempre acabàvem jugant junts. Els dies de màxima tensió eren els que precedien la nit de Sant Joan. Els dos bàndols ens disputàvem a veure qui recollia més llenya i muntava la foguera més gran. Els de la colla érem sis, pocs per muntar una gran foguera. El noi de la pólio no comptava, no ens podia ajudar. Les cases noves eren blocs alts amb ascensor, de molts pisos per replà, i amb moltes escales, eren molts per recollir llenya i els darrers anys les seves fogueres havien estat més grans que les nostres.
Els de la colla no ens dèiem de cap manera: ni el vell carrer, ni el barri del tomàquet. Nosaltres érem nosaltres i el carrer era el nostre carrer. Eren els altres els que tenien un nom, els de les cases noves per una banda, els del barri del pebrot per l'altra, així els anomenàvem. Nosaltres érem el centre del món i els altres es definien a partir de nosaltres. I si he oblidat, de la meva colla, el nom d'alguns, dels de les cases noves, tots. Bé, el nom de tots excepte el del malaguanyat Paquillo.
El vell carrer era el carrer Llacuna, al barri del Poble Nou, prop de la fàbrica Hispano Olivetti. Vaig començar a anomenar-lo així, tots els de casa vam començar a anomenar-lo així, el vell carrer, després que ens traslladéssim de casa. El barri era una confusió de fàbriques, magatzems, cases velles de tres o quatre pisos sense ascensor, blocs de pisos nous construïts a corre-cuita per a la immigració recent, patis de fàbriques i horts. Tot caòtic i desendreçat. I aquesta geografia, aquest món era el nostre camp de joc. Els horts ens servien per entrar i robar tomàquets, els tancats de les fàbriques representaven sempre un repte a superar. A un pati, ple de feixos de llenya, li dèiem "la llenya". Un altre ple de pneumàtics eren "les rodes". Altres fàbriques tenien nom: Can Farreró, Can Vidalet, la Llana... Ara, recordant tots aquells llocs, m'adono que mai vaig saber, ni em va interessar, per a què servien totes aquelles fàbriques, què feien a les rodes i per a què servia tot aquell munt de pneumàtics o bé on anaven a parar tots aquelles piles de feixos de llenya.
Hi havia horts una mica pertot arreu: a qualsevol descampat o espai entre fàbriques els vells del barri hi plantaven un hort. Nosaltres, la meva família, també en teníem un, el portava l'avi i es passava tot el dia fangant, sembrant, emparrant les mongeteres o collint coliflors. O fumant d'amagat, el metge i la mare li ho tenien totalment prohibit.
N'hi havia un d'hort, entre la fàbrica de les rodes i el magatzem de la llenya, al qual era molt fàcil entrar. Et ficaves primer al pati de la llenya i, des de dalt d'un munt de feixos, passant per les branques d'una figuera baixaves a l'hort. Allà s'hi feien tomàquets i panotxes de blat de moro. El vell que el portava, el tio Cagumdeu, s'estava hores i hores en una barraqueta al fons de l'hort. Quan s'adonava que hi havíem entrat sortia esperitat insultant-nos i llençant-nos el que tenia a mà: una pedra, una llauna buida o una branca d'arbre. Cridava uns renecs terribles:
-Cagumdéu, recollons els malparits, bords!
Tenia un repertori inacabable d'insults i renecs en valencià: cagumdeu, carallots, fills del diable, recollons, me cagüe'n tota la "resacsà" de putes i molts altres que mai no havíem sentit i que sovint no enteníem. Mai ens va agafar ni ens va tocar, era vell i lent, però l'emoció de robar tomàquets o panotxes en aquell hort venia per la incertesa de si estaria dins la barraqueta o no i si sortiria a perseguir-nos.