Fora de cobertura (immòbil)

Em vaig asseure al bar, el Gerard, el Josep, el Gustau i la Laia van col.locar-se rodejant la taula del local on havíem escollit passar la tarda, tot fent un café entre amics.
Estava mirant la decoració del local, era com una imatge molt repetida a la meva visió, no creia que fos lletja però si la trobava massa repetida, com si no importés el lloc que triessis, perqué a cent metres te n'apareixia un altre idèntic.
De totes maneres el negoci els anava bé, això saltava a la vista, el local era força ple, la gent crida la gent, vaig pensar.
Mentre conversava amb en Gustau d'aquest tema, el seu mòbil va a començar a sonar, era la seva xicota que li explicava com li havia anat el dia a l'oficina. Abans, vaig pensar, la il.lusió de veure's se'ls presentava a les vuit del vespre, quant ella sortia del treball, i en canvi ara ja es podia explicar la monotonia laboral dues hores abans amb una monótona trucada des d'aquest telèfon impertinent i maleducat.
La meva conversa amb en Gustau es va acabar quant un èxit de "La oreja de van gogh" va sonar al seu mòbil.
Els meus ulls es van dirigir aleshores cap el Josep. Ell es dedicava al món de la música, organitzava concerts. Vaig pensar que parlar de la música del local era una bona manera d'iniciar una bona conversa. Ens vam anar apassionant de mica en mica però ara va ser la Novena simfonia de Bethoven qui va estruncar la xerrada. Era un promotor que li exigia els diners que li devia des de no sé quant i es van capbussar en una discussió telefònica. Jo em vaig quedar altra vegada sense cobertura sospirant per perdre la segona conversa en tan poc temps.
La Laia em va mirar amb cara de complicitat, vaig entendre que ella havia comprès la meva solitud. Vam començar parlant de qualsevol banalitat, abans que una altra musiqueta fulminés el tercer intent de conversa, que ja es dirigia ferma sobre la necessitat que té l'home de comunicar-nos continuament. La seva mare la va trucar perquè havia de portar urgentment el tall pel sopar d'aquella nit, ja que a ella era impossible anar-hi. Ens vam acomiadar, ningú més va adonar-se que la Laia marxava i jo havia perdut la penúltima oportunitat per portar a terme la idea inicial: pendre un cafè i compartir paraules amb una gent estimada.
La meva ansietat es va girar cap a l'última persona que restava lliure en aquella taula tan plena de paraules sense mirada. Era en Gerard.
Estava mirant una revista, embaladit en una plana on proporcionaven la fàcil possibilitat d'adquirir un mòbil, no li donaven cap opció, o ho feia o era simplement un inútil.
Vaig desistir d'iniciar un altre intent de conversa, ja que els seus ulls brillaven davant la presència del meu gran enemic, seduits pel preu que li oferien per aquell estri de comunicació entre humans.
Arribat aquell moment, on tanta gent compartia aquell cafè, em vaig descordar els pantalons i em vaig començar a sacsejar, diria que amb ràbia, el meu inmòbil membre. Sí, me la vaig pelar.
Ningú de la taula va prendre atenció al meu acte però segur que alguna persona al bar se´n va adonar , i a més d'un li vaig donar una idea.
Em vaig córrer sobre la taula, alguna goteta va caure al cafè amb llet d'en Gustau, que totalment abstret per la conversa telefònica, se'l va veure amb tota normalitat.
Vaig dirigir-me al telèfon públic del bar i vaig trucar al Francesc. Ell segur que no li faria res prendre un cafetó amb mi i prou.
La seva mare em va dir que no hi era i que no sabia on podia trobar-lo.
Quina llàstima!, vaig pensar. I a sobre el Francesc no té mòbil per poder-lo localitzar.