FILFERROS

M'havien d'arrencar l'ungla del cinquè dit del peu esquerre per a poder-ho dur a terme. Ho havien de fer de viu en viu per no contaminar-me l'organisme amb l'anestèsia. Per sort ja feia anys que aquest dit romania insensible gràcies a una pota del llit d'una amant el dia que vaig haver de fugir a les fosques. Ara només veia la llum dels focus del quiròfan, enlluernant-me. Amb una xeringa cercaren l'artèria que treia el cap pel lloc que havia quedat buit i hi injectaren un filferro finíssim que m'havia de recórrer tot el sistema circulatori: més de cent-mil quilòmetres de filament provinent d'uns dipòsits penjats del sostre de l'habitació i que corrien per unes mànegues d’alumini flexible fins a endinsar-se pel cul de la xeringa i esperar a ser-me introduïts. El propòsit era aconseguir la immortalitat, no dependre del bombeig de sang d'un òrgan malalt, tan sols una pila AAA cada tres anys i el filament proporcionava l'energia necessària per la vida. El problema vingué als cent dos anys i dos mesos. El dia que s'esgotà la pila que m'havia posat l'últim home viu, mort ara fa tres anys. Els filaments començaren aviat a oxidar-se i a segregar una bava que s’enduria al seu voltant. El gust de sofre em feia vomitar tot allò que menjava i un dia no vaig poder eixir del llit. Em vaig anar posant verd fins que em vaig desfer en un bassal de blau turquesa, amb els ulls rojos que miraven com aterrava la nau. Els alienígenes varen arribar tard. No caldria aclarir-los que jo havia estat l'únic voluntari de l'experiment. Tampoc no ho varen preguntar. Un d’ells descendí de la safata voladora i amb una trompa d’ós formiguer em xuclà, escopint-me un cop dins la nau en un gibrell que posaren a congelar i, en solidificar-me, m’introduïren en un cubell, em prengueren per un cap i m’enfilaren en una mena de teler que, poc a poc em teixí de nou com era abans, amb l’afegitó d’una petita trompa xucladora. Ara vaig per planetes i galàxies rescatant els últims individus de cada un d’ells...