Fil musical intel·ligent

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

Quan vaig prémer el botó del timbre, no m'esperava que em rebrien d'aquella manera. Suposava que m'obriria la porta el meu cosí Robert, o algun dels seus estrafolaris amics amb qui compartia pis que jo ja havia conegut els cops que l'havia visitat per veure si m'interessava llogar aquell apartament mentre estudiés a Bellaterra. En comptes d'un d'aquells bojos per l'electrònica, pels quals tot en la vida es basa en instal·lar microxips i connexions, em va rebre una noia d'aspecte juvenil, d'uns escassos divuit anys, i només portava una samarreta curta que no arribava ni al melic i unes delicades calces blanques. Malgrat anar tan curta de roba, vaig ser jo qui va quedar més tallat per la situació, i no vaig dir res fins que la mossa em va preguntar què volia.

-Sóc el David, el cosí del Robert -vaig disposar-me a explicar, amb la mirada clavada a les rajoles que trepitjava-. Que hi és, ell?

La noia va moure el cap, assentit a aquella darrera qüestió de forma indiferent i va girar cua per, suposo, anar a avisar el meu cosí. La meva sorpresa es va agreujar en veure que la peça de roba interior amb què la jove m'havia donat la benvinguda no era més que un reduït tanga, pràcticament invisible ara que les galtes del cul l'empresonaven en la seva càlida vall. No vaig tenir cap més remei -sóc un home, al cap i a la fi-, que seguir amb la mirada el balanceig constant de les seves natges fins que va tombar pel passadís.

He de confessar que no m'esperava trobar-me una noia en el terreny del Robert. Compartia el pis amb dos companys de classe, i el més femení que es podia veure en ells era potser les grenyes del Ricard. I tot i això eren llardoses i descuidades, res comparat amb aquella joveneta.

-Ei, cosinet! -la veu greu i familiar del Robert em va despertar d'aquell moment d'encantament-. Ja era hora que arribessis! T'estava esperant. Eh? No ha sonat la música! És clar! Encara no està el sistema connectat. Quina badada! -semblava que no callaria mai, i la noia, al seu costat, el mirava embadalida i somrient-. Em sap greu, però haurem de fer com si encara no haguessis arribat. Et sembla bé? Espera un moment, res!, trenta segons, i torna a trucar. És un moment. Truca, eh?

I em van tancar la porta als nassos sense que jo pogués entendre res del que passava en aquell pis de bojos. Només havia estat en contacte amb el meu cosí un minut i ja m'havia atabalat. Vaig sentir corredisses a l'altra banda de la porta i llavors vaig sospitar que tramaven alguna cosa rara. Potser els feia vergonya les condicions en les quals es trobava el pis, així que vaig pensar que es posarien a endreçar tot el que poguessin en trenta segons, que és el temps que trigaria jo a prémer el timbre per segona vegada. Ni un segon més.

Vaig polsar el botó molest per la reacció del meu cosí i es va notar perquè el so escandalós del timbre va durar més que el primer cop. De cop i volta, la porta es va obrir automàticament i des d'un altaveu situat sobre el marc de fusta, va començar a sonar una coneguda cançó.
«…benvinguts, passeu, passeu! -era la melodia que ressonava al rebedor davant la meva estupefacció-. Casa meva és casa vostra si és que hi ha…»

-Cases d'algú! -van acabar a duet el Robert i la seva amiga, apareixent de cop en aquella sala-. Ha estat bé, no?
-Sí, sí.

La meva resposta no va ser del tot sincera però, què espereu d'algú que es troba desconcertat davant d'aquella benvinguda? Els dos amfitrions es van mirar i es van somriure, comentat l'èxit que havia suposat per a ells que per algun motiu sonés la cançoneta durant l'arribada d'algú.

-Aquest sistema de fil musical intel·ligent és una passada! -va celebrar la noia, que no s'havia pres la molèstia de vestir-se amb una mica més de decència. Tan se li'n feia passejar per davant meu gairebé com la seva mare l'havia dut al món.
-T'ha agradat, David? És el meu projecte de final de carrera. Me'l prendran de les mans quan estigui del tot enllestit. Sóc un geni -xerrava sense parar ni per respirar-. Ah! I a més em donaran una beca per anar a fer post-grau al Silicon Valley!
-Sí, sí! És molt interessant. Puc passar? -vaig voler saber, per si recordaven que encara érem a la porta.
Vam entrar fins al menjador i vaig poder deixar les maletes en un lloc més segur que el replà de l'escala d'un bloc de pisos on hi havia com a mínim vint-i-cinc habitatges. El Robert no va trigar a explicar-me les qualitats d'aquell invent seu, el Fil Musical Intel·ligent, que és com l'havia batejat. Per demostrar-m'ho va fer una nova prova, deixant ja enrere el capítol de la benvinguda.
-Per exemple, ara estem nosaltres tres xerrant aquí, tranquil·lament, i dius: «Collons! Falta… música!». però, és clar, t'has d'alçar del sofà, buscar un CD que agradi més o menys a tothom, col·locar-lo a l'equip de música… tot un show -la facilitat de paraula del Robert era realment espectacular. Si no fos inventor d'aparells inútils com el que m'estava presentant, podria ser polític. Així que vaig crear, per solucionar tots aquests petits problemes del dia a dia, el Fil Musical Intel·ligent -polític o venedor de tele-botiga.
El meu cosí es va asseure còmodament al sofà i va passar el braç per l'espatlla de la noia que ni tan sols m'havia presentat. Acabava de descobrir, o ho vaig suposar, que era la seva xicota.
-Tertúlia! -va pronunciar clar i català.

Una música suau i relaxant va començar a envoltar-nos en aquell menjador equipat d'altaveus pels quatre costats. La mirada de complicitat i satisfacció de la parella es va repetir de forma gens dissimulada. Fins i tot es van fer un petó.

-Ara dóna gust conversar! I què t'expliques, cosinet? -va preguntar-me ni que fos per demostrar que aquella insípida música tenia efectes comunicatius entre les visites i els amfitrions. Però com era d'esperar, ni tan sols em va deixar obrir la boca-. En principi no cal donar ordres al Fil Musical Intel·ligent perquè posi cançons, però està en fase de proves. Ja m'entens, no? Però no pateixis que quan marxi te'l deixaré llest perquè no hagis ni moure un dit per escoltar música. No cal que em donis les gràcies, cosinet!

El Robert es va aixecar sense escoltar les meves queixes. Havia disfressat el meu refús a aquell invent amb paraules més dolces que no l'ofenguessin. Però ell va insistir, interessat també en utilitzar-me com a conillet d'índies.

-Sí, home, sí! A més, necessito que algú el provi. Algú de confiança, com ara tu! -i va sortir del menjador, des d'on va continuar amb el seu monòleg-. Gràcies, cosinet. Me'n vaig a la dutxa!

I es va tancar al lavabo, deixant-me sol al sofà amb les meves maletes i la seva xicota; unes plenes de roba i l'altra pràcticament sense. Ens vam quedar en silenci, mirant-nos, sense saber què dir. Per això vam poder percebre la veu grossa del Robert pronunciant «dutxa», i de cop i volta, per sobre de la melodia que feia pràcticament del menjador un lloc soporífer, es va sentir, a tot volum, "It's raining men". La noia va somriure i per fi va dir alguna cosa, fet que vaig agrair perquè aquell silenci començava a ser insofrible.

-Li agrada dutxar-se amb aquesta cançó -va informar-me apropant-se una mica a la meva posició.
-Ah! -vaig fer jo, mantenint-me distant tan en la distància que ens separava com en la conversa.
-Primer havia instal·lat la banda sonora de Psicosis -va explicar davant la meva sorpresa aquella mossa-, però li vaig clavar una esbroncada tan gran que de seguida la va canviar per aquesta. Em va espantar d'una manera amb la musiqueta.
-Ah! -vaig repetir jo, sorprenent-me de les jugades del meu cosí.
-Perdona, però em sembla que encara no m'he presentat -va recordar per fi, donant-se un copet al front com a mostra d'oblit involuntari-. Em dic Paula.

En veure que, malgrat l'important pas endavant que havia fet la nostra relació, jo no em mostrava pas massa eloqüent o emocionat, la noia va tornar al seu espai originari de sofà i va prémer un dels botons del comandament a distància del televisor.

-Vols mirar la tele? -va preguntar quan l'aparell ja funcionava des de feia uns segons.

Vaig acceptar. Potser amb l'ajuda d'aquell mitjà podríem establir una conversa una mica més dinàmica. A la pantalla, el presentador del telenotícies informava a la seva manera sobre una manifestació de treballadors enfadats al nord d'Espanya.

«Los astilleros vuelven a estar en huelga de nuevo. -anava comentant el periodista amb les imatges dels obrers incendiant un contenidor d'escombraries-. Pese a sus quejas, no pueden salvar un negocio que parece tocado pero que no acaba de hundirse».

La Paula va començar a riure pel comentari, cargolant-se per sobre el sofà com si acabessin d'explicar el millor acudit del món. Jo, que aquest curs faria segons de periodisme, vaig trobar que les paraules de l'home havien estat desafortunades, però vaig voler saber perquè feien tanta gràcia a la xicota del meu cosí.

-És boníssim -va fer ella, calmant-se una mica per poder-m'ho explicar-. Com a mínim fa que les notícies no siguin avorrides.
-Però les notícies són una cosa seriosa -vaig defensar jo, i no serveixen per fer riure. Imagina't que, jo que sé, el gremi de prostitutes es declara en vaga i el presentador aquest diu: «Las putas en huelga. Qué les jodan». S'ha de vigilar una mica amb les paraules que s'utilitzen o es pot ferir els sentiments…

Les riallades de la Paula van interrompre els meus arguments i exemples. Semblava que era de riure fàcil i no podia ni tan sols evitar que les llàgrimes li brollessin dels ulls talment com una font.

-Sí, sí! És com si digués: «Los basureros en huelga porqué tienen una porquería de trabajo. ¡Qué se vayan a la mierda!».

Després de demostrar-me que ho havia entès amb aquell darrer exemple més exagerat, la Paula es va alçar d'un bot i va marxar cap a la cuina oferint-me de nou aquell espectacle d'oscil·lació càrnica que em va tornar a captivar per uns moments.

-Vols prendre alguna cosa?

Vaig assentir, assedegat pel viatge e
n tren que m'havia dut fins allà, i en breus minuts la Paula es va presentar una altra vegada al menjador amb dues cerveses i vam estar xerrant una estona de forma animada, ja sense vergonya. El Robert va sortir de la dutxa i va venir cap al menjador amb una tovallola a la cintura. La música dins la cambra de bany s'havia aturat i podíem tornar a sentir la melodia que el tècnic de so -el meu cosí- havia escollit per conversar. En veure'ns xerrar tan amistosament es va asseure enmig sense miraments, però demostrant amb el somriure que ho feia de broma.

-Ho sento, cosinet, però la Paula no està inclosa en l'oferta de lloguer -i li va tornar a passar el braç per l'espatlla a la noia-. Però no et podràs queixar, perquè et deixo amb el Fil Musical Intel·ligent. Ets molt afortunat, saps?

El Robert havia tornat a mostrar la seva faceta de venedor que el feia tan insuportable.

Vaig prendre possessió d'una de les habitacions que ja estava buida. El Ricard, el grenyut de la trepa, havia marxat ja feia uns dies cap al seu poble, així que em vaig instal·lar en el que havia estat el seu santuari de porqueria i alhora, de devoció envers l'Angelina Jolie. Encara en quedaven un parell de pòsters a les parets. No era una cambra gaire gran ni massa il·luminada, però era tot el que podia desitjar un jove que es preparava per viure la seva primera experiència lluny dels pares.
Em va costar adormir-me. Potser era el llit, incòmode i amb un matalàs massa estovat pels anys que feia que descansava en el mateix somier. També va influir en el meu insomni els sorolls pràcticament inoïbles però constants i molestos que provenien de la sala on el Robert feia els seus invents. Finalment, el cansament em va poder vèncer i vaig caure en un son profund.

No sé quina hora era, i fins i tot em va costar de situar-me, quan algú em va despertar sobtadament amb un sacseig important. Vaig obrir amb dificultats els ulls i vaig poder veure el meu cosí somrient com de costum, desitjant-me un bon matí.

-Bon dia, cosinet. La Paula i jo marxem. T'he deixat les claus del pis a la taula del menjador i tota una llista de persones, tu ja m'entens, interessants, al costat del telèfon. Ah! I el Fil Musical Intel·ligent està connectat, així que aprofita aquest privilegi i, sobretot, no me'l facis malbé -em va explicar mentre jo provava d'incorporar-me una mica-. Veuràs que he fet uns retocs. M'he passat la nit treballant-hi. Ara ja no cal dir «dutxa», o «sexe». Sí, hi ha música per a ocasions especials. M'ho agrairàs! Apa, cosinet, que t'ho passis bé.

Per sort, el Robert va sortir de la meva habitació i em vaig poder deixar caure de nou sobre el matalàs. Em vaig adormir altra vegada.

«Bon dia! Ningú ho ha demanat però fa bon dia!».

No, no podia ser possible! Vaig obrir els ulls esglaiat i vaig comprovar si al meu voltant hi havia algú. Però estava completament sol. La llum que entrava pels forats de la persiana deixaven entrar poca llum, però suficient per deixar clar que allà no hi havia ningú. El meu cosí. Segur que aquell ensurt era cosa del Robert, que havia programat el Fil Musical Intel·ligent a model de despertador. Vaig saltar del llit amb la banda sonora dels Pets com a fons i va ser com si el propi Lluís Gavaldà m'acompanyés al lavabo.

Malauradament, el concert de rock va acabar quan vaig obrir l'aixeta de la dutxa i el ja conegut "It's raining men" va substituir l'anterior cançó. Seria cada dia igual? Llevar-se amb els Pets ja m'estava bé, però dutxar-me amb aquell himne gay cada matí, podria arribar a ser desesperant. Per sort, el so eixordador de l'aigua en va afeblir els compassos i vaig poder-me oblidar per una estona d'aquell sistema acústic tan peculiar.

Quin seria el següent acompanyament musical a les meves activitats diàries? Quan vaig sortir de la dutxa, la molesta cançó va desaparèixer. Per fi hi havia uns moments de silenci. Potser no estava programat el cent per cent de les hores, i entre una cosa i l'altra, el sistema quedava aturat, pendent d'una nova acció que musicar.
Em vaig passar el matí desfent les maletes i endreçant els continguts a ritme de jazz. No sabia que li agradés al Robert aquell estil de música, però he de reconèixer que em va estimular en posar ordre a totes les meves pertinences. Quan faltaven pocs minuts per a les dotze, algú va trucar a la porta. Em va entrar un atac de pànic en imaginar-me obrint la porta amb la cantarella d'en Sisa com a rera fons. Però em vaig carregat de valor, i vaig anar a rebre qui fos.

-…si és que hi ha… -cantava el noi quan vaig obrir la porta-… cases d'algú.

De seguida vaig reconèixer el Manel, l'altre company de pis del meu cosí, que va entrar ràpidament al rebedor i va tancar la porta.

-Els veïns se'ns enfoten -va reconèixer mentre la versió original de la cançó de benvinguda sonava per l'altaveu de sobre el marc de la porta.
-No m'estranya.
-Veig que el Fil Musical Intel·ligent del teu cosí funciona molt bé -va observar, suposant que jo era incapaç d'haver-lo posat en funcionament tot sol-. És un geni!
Vam entrar cap al menjador, però la nostra interacció va durar ben poc. El Manel també marxaria de l'apartament abans del setembre, però em va dir que li quedaven un parell d'assumptes pendents i que per això no marxava de la ciutat. Després es va tancar a la seva habitació i va començar a sonar la banda sonora de Rocky. M'havia dit, abans d'entrar-hi, que tenia per costum, abans de dinar, fer unes quantes abdominals. Jo vaig preferir el jazz que sonava a la meva estança i vaig acabar de col·locar la roba a l'armari.

Cadascú va dinar quan li va semblar bé -jo em vaig fer un parell d'hamburgueses a la planxa i malauradament em va acompanyar "La Barbacoa" de Georgie Dan-, i va tornar a les seves activitats. A mitja tarda però, el puny del Manel va repicar a la fusta de la meva porta. Sense esperar cap mena de consentiment, la va obrir i va entrar mentre jo llegia "Pandora al Congo" estirat al llit amb un fons de Wagner que feia la novel·la més excitant encara.

-Ei, David! Una cosa -va anunciar amb cert misteri mentre s'asseia a la cadira del meu escriptori-. He convidat uns quants amics aquest vespre. Aquí, al pis. Farem una festeta! No t'importa, oi?
-Home, podries haver avisat.
-Va, home! T'hi pots apuntar, eh? -em va oferir fent-se el simpàtic després de veure la meva reacció a la defensiva-. Vindran unes noies…

Instantàniament, les Valquíries van desaparèixer del nostre entorn i la sensual banda sonora de "Nou setmanes i mitja" es va sentir entre les quatre parets de l'habitació.

-Collons! Aquest Fil Musical Intel·ligent és una passada -va declarar sorprès el Manel davant d'aquell canvi de música-. Ho capta tot.

Quan el meu company de pis va deixar la meva estança, l'obra de Wagner va tornar a envoltar-me amb la seva solemnitat. Ben pensat, no era tan mal invent, el Fil Musical Intel·ligent. Si he de ser franc, començava a agradar-me i tot. Semblava viure constantment en una pel·lícula, on les melodies van canviant segons les experiències en què et vas trobant.

Havia acceptat la proposta del Manel. M'aniria bé conèixer gent nova amb qui conviure en aquella nova etapa que se'm presentava. Potser fins i tot una noia interessant es creuaria en el meu camí a partir d'aquell vespre.
El Manel va sortir a comprar begudes i menjar per la celebració i jo em vaig quedar una estona més llegint al llit.

El timbre de la porta va sonar de nou. No tenia ni idea de qui podia ser. El meu company de pis tenia claus, i no hagués trucat a no ser que se les hagués deixat. Vaig mirar el rellotge i em va sorprendre la velocitat amb la que la tarda havia passat. Eren les nou del vespre i potser es tractava d'algun dels convidats a la festa.
Sense vergonya per haver de mostrar l'invent del Robert, vaig anar cap al rebedor amb certa inquietud. Tenia ganes de veure quina mena de gent assistiria a la festa. Abans d'obrir la porta vaig prendre la precaució de guaitar per l'espiell. Darrera la fusta hi havia com a mínim cinc persones, no les veia bé, però eren joves i d'aspecte desenfadat.

«…benvinguts, passeu, passeu!».

Els membres de la colla van somriure i em van felicitar per l'originalitat de la rebuda i, malgrat fer-me una mica de mandra, els vaig explicar tot allò de l'invent del Fil Musical Intel·ligent. Amb una mica d'orgull, fins i tot els vaig donar dades acadèmiques del meu cosí, que van escoltar atentament i amb curiositat. La música soporífera ens acompanyava dins del menjador, on fèiem petar la xerrada, bo i esperant l'arribada del Manel.
Un altre cop el timbre. Vaig demanar permís als invitats per anar a obrir la porta.

«…benvinguts, passeu, passeu!».

Tres noies maquillades i arreglades per assistir a la festa van entrar al rebedor sorprenent-se pel singular mètode de rebudes que utilitzàvem en aquell apartament. Les vaig fer passar encantat de tenir-les al meu pis cap al menjador, i vaig treure cadires plegables d'un armari per poder abastar el gran nombre de culs que s'havien encabit a la sala. La música es va animar una mica a mesura que els nostres comentaris també ho feien, i fins i tot, en honor a aquestes darreres incorporacions festives, el Fil Musical Intel·ligent va punxar-nos "Pretty Woman". Però quan va arribar el Manel, amb les cerveses i les pizzes, i va llançar aquell crit d'entusiasme, la música va canviar completament. Primer, els receptors de l'aparell, d'allò més sensibles, van notar la nostra alegria després de mitja hora d'espera.

«Al·leluia! -sonava per l'altaveu-. Al·leluia!»

Els ritmes més ballats a les discoteques van començar a fer-nos moure a tots. Era com tenir el millor DJ a casa, i sense haver de suportar les aglomeracions de les sales de festa ni els preus abusius de les seves barres.
Estava assedegat i vaig anar cap a la cuina a buscar una de les cerveses que semblaven esperar-me a la nevera. La seva frescor feia delir-me els moments abans d'obrir la llauna i poder per fi fer
-la lliscar gola avall. No vaig ser l'únic en tenir aquella idea, i una de les tres mosses que havia arribat més tard va obrir la nevera amb la mateixa intenció.

-Ve de gust, eh? -vaig fer jo, amb un clàssic estil de lligar ja una mica desfasat.

La noia va fer un llarg glop de cervesa i després em va mirar i em va somriure amb complicitat. De sobte, per sobre de la música que venia del menjador, a la cuina es va sentir una altra melodia ben explícita.

«Voulez vous couché avec moi, ce soir».

Em vaig mirar la noia amb atenció, intentant descobrir si allò no era més que una al·lucinació auditiva provocada per l'excés d'alcohol; o si, per culpa del Fil Musical Intel·ligent començava a sentir cançons allà on no n'hi havia. El seu somriure es mantenia intacte, fins i tot més ampli i sensual. Vaig entendre que la sensibilitat de l'invent del meu cosí era tan gran, que em començaven a espantar les seves extraordinàries prestacions.
La meva habitació era buida. Sense pensar-nos-ho gaire ens hi vam tancar i, de nou, la música de "Nou setmanes i mitja" va ressonar mentre la noia es treia la roba. Devia ser una tradició d'aquell apartament, però no ens vam presentar, de moment. La música parlaria per nosaltres.

-Un moment! -vaig fer jo, tapant-li la boca amb la mà com a recurs per demanar silenci.

Aquell brusc acte va tallar en sec la sensualitat del moment, així com la música que ens acompanyava. M'havia semblat sentir una melodia coneguda provenint del menjador. Em vaig apujar els pantalons, vaig obrir la porta de la meva cambra i vaig parar orella.

Se'm va posar la pell de gallina. A la meva nova amiga també. Era, sense cap mena de dubte, el ritme pausat i solemne de la marxa fúnebre. I si sonava al menjador és que havia passat quelcom realment greu.

Vaig córrer a veure què passava, i en arribar a la gran sala on havia deixat la resta de la gent ballant i passant-s'ho bé, vaig veure un home d'avançada edat amb un rifle a les mans i visiblement enfadat. No sabia qui era, però com a llogater del pis em vaig veure obligat a preguntar-li.

-Que qui collons sóc? -va qüestionar apuntant-me amb el canó de l'arma-. Ja n'estic fart de vosaltres, colla de sonats! En aquest coi de bloc no es pot estar tranquil!

Llavors vaig entendre que era un dels veïns de l'edifici, i que probablement estava molest pel xivarri que teníem i no el deixava dormir. Probablement duia mesos aguantant les proves del meu cosí, i aquella era la gota que feia vessar el vas. Hi havia vingut amb ganes de prendre's la justícia pel seu compte. La tètrica banda sonora ens donava una idea de les seves intencions.

-Tranquil, tranquil -vaig demanar-li jo, apropant-me lentament al rifle. Em va semblar per un moment que sentia la música d'un western però, com que no sóc massa aficionat a aquest gènere, no sabria dir de quin film provenia-. Ara mateix pleguem i el deixem descansar. D'acord?

El veí, en veure'm molt més responsable que la resta de la colla, es va calmar i per fi va abaixar el canó de l'arma. Però el sistema musical ens va trair, i en relaxar-nos ens va envair una eufòria col·lectiva, talment com si haguéssim guanyat una dura batalla.

«We are the champions -va musicar el l'invent del meu cosí pels altaveus del menjador-. We are the champions».
«Bang!». Els nervis de l'home no van poder més i van explotar en forma de tret. La bala em va penetrar entre les costelles i va anar d'un pèl que no em perfora el cor. Gairebé no ho explico, i tot per culpa de l'inoportú Fil Musical Intel·ligent, que a partir d'aquell mateix moment va deixar de fer-me gràcia.

El veí, veient tot el sangfluix que anava esquitxant el menjador, va decidir marxar a corre-cuita, segurament a amagar-se dins del seu pis. Es van viure moments de pànic, i de fons l'acompanyament que ens imposava l'invent del Robert, que encara ens posava més nerviosos.

Vaig perdre el coneixement, suposo que per culpa de l'hemorràgia, però recordo que després va arribar l'ambulància i els metges i em van despertar. L'últim que recordo d'aquell maleït pis posseït per un equip de música foll va ser la música de la capçalera de la sèrie "A cor obert", que recordo des que era un marrec. Va ser com si el Fil Musical Intel·ligent es mofés de mi per darrera vegada.

Silenci. Només les constants vitals del meu cor, reproduïdes per un "bip" a la màquina d'aquella habitació d'hospital, se sentien al meu voltant. Estava viu, però baldat i no tenia ni forces per moure un dit de la mà. Vaig obrir els ulls i es va crear una remor de «gràcies a Déu» i algun «per fi!» que ben aviat es va apaivagar. Els meus pares, la meva germana, l'avi i el seu bastó i, fins i tot l'oncle Ramon, m'envoltaven amb rostres de preocupació i interès. També, en un racó, el Robert i la Paula, amb cara d'amoïnats.

El meu cosí es va apropar en veure que jo obria els ulls i la resta de familiars començaven a preguntar-me com em trobava. Estava totalment desconcertat i no em va servir de gaire fer memòria per mirar de respondre les qüestions. El Robert es va fer un lloc entre la meva germana i el seu pare i em va fer un cop d'ull amb remordiments. Si estava en aquella situació era per culpa del seu fabulós Fil Musical Intel·ligent.

-Ei, cosinet. Com estàs? -va dir breument.
No vaig respondre, però la meva cara de ferit en un hospital ho deia tot.

-Ei, que em sap greu tot el que ha passat -va tornar amb les seves paraules-. Em sembla que el Fil Musical Intel·ligent t'ha jugat una mala passada, oi? No pateixis, que el tindré al cent per cent per quan comencis a estudiar el setembre. La Paula i jo ens hi posarem de seguida per…

Amb totes les forces que vaig trobar en el meu interior, li vaig apropar la mà a la cara i li vaig tapar la boca perquè callés d'una vegada.

-No cal -vaig fer amb una vegada rugosa que no semblava la meva.

Vaig mirar els meus pares. La seva cara de preocupació em va fer venir, curiosament, una cançó al cap. «Vuelve, a casa, vuelve…».

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

58301 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.