ficats en un embolic

Un relat de: lluna

Però em vaig trobar que, per vestir-me jo, només tenia aquella armadura tant pesada i gens cómode per tant, per anar pel castell...Suposant, i esperant, que a l'armari de l'habitació on haviem passat la nit, trobaria quelcom per posar-me, el vaig obrir. Gracies a Deu, hi havia uns pantalons de llana i una camisa ampla, masculina, però molt més lleugera que la maleida armadura, que vaig guardar a l'armari, per si mai la tornava a necessitar.
Un cop llesta, i desprès d'amagar-me les orelles puntxegudes, vaig sortir de la cambra. El passadís era un anar i tornar de gent: criats, dames, cavallers- uns amb armadura i altres sense- músics....Tots em miraven, i les dames xiuxiuejaven quan les deixava enrere...Els cavallers em feien una reverencia, que jo tornava amb un cop de cap, però molt espantada, en realitat. perque no hi estava acostumada. A esquerra i a dreta, hi havien portes i finestretes petites,on hi entrava la poca llum que hi podia.
-Perdoneu, missenyora- em va aturar un criat- desitjeu res? Us veig una mica perduda...

Comentaris

  • quin relat més intrigant![Ofensiu]
    llu6na6 | 18-01-2006 | Valoració: 9

    Et faig saber que jo sóc "llu6na6" i per tant que som una mica veïnes...

    El trobo molt suggestiu el teu relat, lluna. T'agrada molt sorprendre, oi?

    ja et llegiré altres relats quan pugui.

    Ara he de marxar però tornaré. Perquè entre veïnes hi ha d'haver bones relacions, no et sembla?

    Si ho vols, m'agradaria molt que em llegissis un poc. u

    Un petó, de lluna a llu6na6!