ficats en un embolic

Un relat de: lluna

El rei li va tornar a la Mar el bastó i es va mirar el Danni, de dalt a baix, abans de preguntar-li al Gerard si havia trobat els guerrers que l'havien d'ajudar en la seva missió i si ells dos eren qui buscava. El Gerard va assentir amb un cop de cap i el rei va picar dues vegades de mans. Al cap d'uns segons, va apareixer per la gran porta de la sala del tron un patge, que es va agenollar un cop va arrivar als peus del seu senyor, esperant que aquest li ordenés quelcom.
-Es tard i necessiteu descansar, cavallers- va dir el monarca, aixecant-se- com jo, retireu-vos a les estances que us hem preparat...hauran de perdonar la sencillesa dels dormitoris, però tot ha estat preparat de correcuita...Bona nit...demá parlarem del que us está esperant...
Tots tres li van fer una reverencia i, quan el rei va desapareixer per la porta, el patge es va posar dret i els va demanar que el seguissin.
- La senyora voldrá compartir dormitori amb el cavaller Gerard?- va preguntar el patge, fluixet, a la parella que anava un a costat de l'altre, en silenci.
La Mar es va enrojolar, i el Gerard li va preguntar que volia fer. Ella va dir que si, i el patge va somriure.
En Danni, però, no estava gaire content.
Van caminar per un passadís ple de catifes penjades a la paret, i les poques finestres que van veure, eren tant primes que gairebé no deixaven entrar la llum. El patge es va parar davant d'una porta.
-Aquí dormireu vos, senyor- li va dir al Danni, obrint-li la porta.
-Que passeu una bona nit- va dir ell, entrant-hi.
- Igualment- li va desitjar el Gerard.
El patge els va dir que havien de seguir i el Danni va tancar la porta del seu dormitori. Un cop a soles, va deixar l'espasa al costat del capçal del llit, per si la necessitava, no se sabia mai qui podia entrar-hi ni les intencions que podria tenir...La habitació, "senzilla" com havia dit el rei, era tal i com havia vist a les pelis i als llibres de rol com el que els havia dut allá...Les parets eren de pedra grisa, irregular, i una gran finestra li oferia una extensa vista del regne del monarca que havia acollit tant bé al seu millor amic, pel que tant havia patit.
Al costat esquerre de la finestra, entre una cadira per deixar-hi la roba i un moble amb una palangana i una gerra plena d'aigua, hi havia un mirall, en el qual es va mirar.
Es veia estrany, amb els cabells llargs, amb aquella tonalitat blavosa que hi tenia segons li donés la llum, i aquells ulls, freds, que no eren els seus, però que tant li feia de qui eren, perque ara els tenia ell...
No havien escollit personatge...no havien escollit escenari per jugar la partida...Era com si el llibre els hagués escollit a ells...i no per jugar, precisament, si no per quelcom més important.
Tot ell, almenys fisicament, havia canviat, no en tenia dubte, i també ho havien fet els seus amics...El Gerard imponia un respecte enorme, amb aquella altura i aquella força que irradiava per cadascún dels seus poros...i la Mar...Li feia vergonya reconeixer que, quan la va veure per primer cop amb l'armadura, la capa, el bastó, els cabells al vent, havia fet realitat un somni...Sentia una mica de gelos del seu amic, que ara la tenia per ell sol...Mentre havien estat a la posada, ells dos sols, tant a prop, havia desitjat que el Gerard hagués patit una mort horrible per tal d'estar amb ella, i que ella fos només d'ell.
Fortament avergonyit per pensar alló, va allunyar-se del mirall, es va treure l'armadura i va estirar-se al llit, desprès de bufar les espelmes que il.luminaven l'estança.



















Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer