ficats en un embolic

Un relat de: lluna

Només dono una passejada- li vaig respondre.
El criat em va mirar, com si hagués dit quelcom estrany. Potser ningú passejava pel castell...o potser hi havia res en la meva vestimenta que cridés massa l'atenció...Com que estava començant a posar-me nerviosa de que tothom s'em quedés mirant i desprès parlés a la meva esquena, vaig pensar que fòra millor sortir al pati d'armes del castell, on hi havien cavallers entrenant- se amb les espases i escuders que respallaven cavalls. Estava ben plé, i tots els cavallers van parar alhora de lluitar entre ells per quedar-se mirant-me.
-Que?- vaig dir- tinc micos a la cara?
Un d'ells va deixar anar la seva llança a terra i s'em va acostar. Després de fer-me una reverencia, em va fer un salutament en èlfic que em va deixar parada, perque no vaig entendre que volia dir, però, era igual, el vaig respondre amb el mateix que ell m'havia dit...i ho devia fer bé, perque no va mostrar-se gens estranyat.
-Feia molt de temps que no teniem una visita tant agradable, aquí, al pati d'armes- em va dir- em dic Gwidyon.
-Mar- em vaig presentar.
Ell em va presentar a tots els seus companys, i desprès em va fer una petita ruta turistica pel pati, ensenyant-me els cavalls, les armes.
-Serieu capaç de demostrar-nos com lluiten els elfs?- em va demanar.
Ai Deu Meu! Si ni tant sols sabia com es feia servir el bastó que el rei havia dit que era una arma molt poderosa!
Abans que pogués dir qualsevol excusa per escapolir-me d'aquell problema, em vaig trobar amb una espasa a les mans, que pesava un ou, i en Gwydion davant meu, amb una altra espasa, preparat per atacar.
- No es un bon moment, senyor- li vaig dir, esperançada de que se li tregués del cap barallar-se amb mí- encara no he menjat res,i el viatge d'ahir...
- Excuses- va dir ell, rient- els elfs lluiteu encara que hagueu passat tres dies sense menjar...O sou una covarda?
El molt idiota em va començar a provocar, ficat-se amb el Gerard, dient-li de tot, emprenyant-me sense motiu...insultant els elfs, la gent "rara", com ell els deia...
No sé com ho vaig fer, però el vaig atacar, amb tanta rábia...que el vaig ferir , sense haver-li donat temps a preparar-se una defensa.
- Algú més vol dir res sobre la meva gent?- els vaig dir als qui miraven, amb la boca oberta, com el Gwydion queia a terra, sagnant per una cama. Vaig llençar la espasa a terra i vaig marxar, sentint la rabia dins del meu cor. A la meva gent no se li faltava al respecte.

Comentaris

  • SweetInnocence | 02-11-2007 | Valoració: 10

    Escrius uns relats meravellosos, plens de fantasia, i alhora amb una descripció de les emocions tan real... es una llàstima que els hagis deixat sense terminar... espero que almenys no hagis deixat d´escriure, perque ho fas realment be.

    SweetInnocence

  • Fantastic..[Ofensiu]
    MG & AS | 04-12-2004 | Valoració: 7

    Imaginaçio o t'hen falte!. Un relat agradable de lleigir. Felicitats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: