ficats en un embolic

Capitol 1

12 de desembre de 2002


No sé com començarè aquesta carta, per si no tornem , que algú sàpiga on hem estat i que estem bé... El principi es una mica estrany de descriure, perque tot va començar massa ràpid, gairebé sense preparació.
Era el moment i el lloc. NO ENS PODÍEM FER ENRERE.
-Esteu a punt i segurs de que ho voleu fer?- ens va preguntar el Danni, al meu xicot i a mí.
-Va!- va xisclar el Gerard, agafant-me la mà i mirant-me, potser per ultim cop- saltem!!!
El nostre voltant va començar a difuminar-se en milers de colors, a fer-se borrós i, finalment, va desapareixer.
Estavem com a dins d'aquells tornados que es veuen a les pel'licules tipus "viatge al centre de la terra" i "twister" però més bèstia encara.
El pànic, a mi, em va fer tancar els ulls, apart de que temía per la sort del Gerard, que m'havia deixat feia estona la mà i vagava ves a saber on....Al Danni, no el veiem desde feia massa estona....
De cop, va apareixer un color blanc i ens vam adonar de que estavem passant entre núvols. LA BATACADA QUE ENS ANAVEM A FÚMER SERÍA HISTÒRICA!!!
Vaig tancar els ulls amb més força encara, esperant de no trencar-me els ossos, mentre maleïa els del Gerard, però no ens vam fer tant mal com creia. Va ser com si haguessim caigut d'un tercer pis.
Abans de quedar-me inconscient, vaig mirar si hi havia el Gerard i si estava bé...
No hi era...
On havia anat a parar????

No sé quin dia ni quin any


Amb un mal de cap increíble, i enlluernada per un Sol
enorme, vaig intentar obrir els ulls , disposada a esbrinar on carai haviem anat a parar i com estaven el Gerard i el Danni. Aquest ùltim, més li valdría estar mort, perque si no, ja el matava jo!
Em vaig quedar petrificada de la bellesa del lloc on erem. Era un prat que es perdía en l'horitzó, verd com mai ho havia vist, amb una herba frondosa, que m'arribava per la cintura, com els camps de blat que el meu oncle conreava i que semblava un mar onejant...La brisa hi portava l'olor a herba fresca, acompanyada d'un subtil aroma a aire net, sense contaminar.
Amb aquella vista em van passar tots els mals...Però havia de trobar el meu xicot i el seu amic.
Just quan em girava, va apareixer el seu cap. Vaig quedar-me mirant-lo fixament. Li havien crescut els cabells fins a les espatlles i tenia una mirada com més ferotge.
-Que mires?- em va preguntar, passant-se la má pels cabells.
-T'han crescut els cabells, i no sembles tu-li vaig dir.
-Tu tampoc sembles tú- em va respondre ell- bonica armadura... Et queda molt bé.
Vaig correr a mirar-me . Era cert! Portava una armadura a peces, que em cobria les cames com si fossin unes botes molt altes, fins molt amunt dels genolls, uns pantalons de ferro tipus cultote i una mena de top, també de ferro, amb unes mànigues que seguien fins les meves mans, com uns guants. Tot anava treballat molt finament amb una forja d'or vell. Les botes eren d'un taló finisim...EM MATARIA CAMINANT-HI!!!
Mentre em mirava, el Danni s'havia aixecat i em vaig adonar de que ell també portava una armadura com la meva, però tota d'una peça.
-Em sembla que aixó es teu- em va dir, llançant-me un bastó amb un garbuix a dalt de tot, lleuger i molt bonic.- i aquesta espasa deu ser meva...
I, com va poder, la va alçar. Era una espasa preciosa, amb l'empunyadura platejada i la fulla, afiladísima, amb uns escrits molt rars.
Amb aquells cabells deixats anar, tant llargs, amb aquella mirada tant cambiada, i amb aquella armadura, el Danni semblava talment un cavaller d'aquells dels temps medievals...
-El Gerard!!! -vaig cridar, de sobte- on és?
Vam mirar al nostres voltants, caminar una bona estona, el vam cridar, vam continuar caminant fins que l'estomac ens va fer soroll....però nosaltres allà, buscant-lo, fins que no vam poder més, del mal del cop i de la gana.
-Hem de trobar una granja o algun lloc on comprar menjar- va dir el Danni.-anirem cap al nord, a veure que trobem...
Vam estar dues hores caminant en línia recta fins que vam trobar un camí per seguir a algun lloc habitat. Per la posició del sol, devía ser molt tard per la tarda. Gairebé al vespre, quan començava a fer-se fosc, vam trobar una granjeta on hi vivía una humild familia de pagesos amb deu fills. El primer que ens va veure arrivar i que va anar a donar la veu de posible perill, va ser una de les filles, una nena d'uns set anyets, que, així que ens va veure treure el cap per la tanca de la granja va correr cap a dins de casa seva, xisclant com una boja.
Al poc, va sortir el cap de familia, un home panxut, que en la seva vida havia vist una banyera, armat amb una forquilla d' estendre el blat per l'era.
- Qui sou i que voleu?- ens va cridar- ja hem pagat els impostos, ja ens heu pres els cavalls i els porcs i ja heu provat una de les meves filles grans...MARXEU!!!
Com que era evident que a mí no m'havia vist bé, i s'havia pensat que era un home, vaig donar un pas endavant, just on arribava la llum de la seva espelma i, amb la educació sincera i precissa, li vaig dir qui erem i que volíem...deixant ben clar que només buscavem on refurgiar-nos per aquella nit.
-Ara plá- va dir el pagés- una dona cavaller! Es el primer cop que en veig una, i ben bonica, per cert... No tenim gaire cosa a oferir, ni tant sols un trist jaç, però passeu a casa i veurem que hi podem fer...
Agraint la hospitalitat, vam seguir-lo. La casa era una ruina infestada de puces, dels gozos sarnosos que roncaven aprop d'una llar de foc sense sortida de fum, amb tot de canalla bruta estirada per qualsevol lloc.
-Shania!-va bramar el pagés- porto convidats! Treu quelcom per mejar!
Una dona grassa fins als limits i tant bruta com el seu marit, va sortit d'una mena de coveta, on hi grunyien uns porcs. A la ma hi duia una petita escombra i una mena de recollidor, ple de merda de porc, que de tant ple que anava, tocava els dits grassos de la dona, que,sense mirar-s'hi gaire, va ficar-los en una olla per tal de posar-hi més carn.
El Danni, pobre, estava pal'lid, com si anés a vomitar...a mi., amb prou feines.
Al cap d'una estona , i desprès de fer l'esforç per no vomitar davant dels que tant amablament ens acollíen, vam decidit de caminar un tros més per tal de trobar el nostre company.
Quan el pagés va assabentar-se dels nostres plans, va correr a dir-nos que ni pensaments, que era molt perillós anar de nit per aquells camins.
-Hi ha bandits que no tenen cap mena de mirament quan ataquen., tant fa que sigueu bon espadatxí...ells son assasin despietats i molt ràpids...
-Estem disposats a còrrer els risc, bon home- li va dir el Danni- però hem de trobar un company abans no sigui massa tard.
El pagés va arronsar-se d'espatlles, com dient-nos allà vostés, i, per un miserable ral, ens va vendre un parell de cavalls, per anar una mica més de pressa en la nit.
-A dues milles cap al nord trobareu un poble, hi ha una posada amb habitacions- ens va dir el pagés- suposo que hi hauran, de lliures...
- Moltes gracies, bon home- li vaig idr, que Deu li pagui.
Per la manera com ens van mirar, semblava que Dèu feia temps que els havia abandonat a la seva sort.
-Anem- va dir el Danni, pujant al seu cavall- es fa tard.
A mi els cavalls m'han fet sempre molt de respecte, per no dir que en la meva vida havia pujat en un, i, molt menys, cavalcat, però en aquell temps semblava que ho portès fent tota la vida. Era una sensació tant agradable! El cavall també acompanyva, perque era una euga blanca amb una crinera rossa molt llarga i uns ulls blaus preciosos...
-Estigues atenta- em va dir el Danni..
Jo, la veritat, no tenia ganes de saber res, ni de bandits, ni d'ell. Estava cabrejada amb ell, perque si ens haguessim quedat a casa seva, com sempre, jugant als videojocs, en comptes d'haver de buscar el meu xicot en un temps desconegut, tot sería diferent.
-Sé que estàs emprenyada amb mí- em va dir.
- Vaja! Tant se'm nota?- li vaig dir jo.
-Em pensava que tot sortiria bé i que ens ho podriem passar d'alló més , disfrutant d'una dimensió paralela, un altre món...
-Doncs per alguna raó, no estic disfrutant gens- li vaig contestar- seria més feliç si el Gerard no hagués desaparegut....
El Danni em va mirar, com volguent dir-me alguna cosa que em fes confiar en ell, però sabía prou bé com era jo per ni tant sols intentar-ho. Va esperonar suaument el seu cavall i es va posar davan t meu.




CAPITOL 2


La nit era freda, i la Mar sabía que amb la capa que li cobria les espatlles no en tindria prou per la resta de les cames. L'armadura, al ser de ferro, era molt feixuga i estava gelada. El seu company cavalcava davant seu en un silenci dens, sentint-se una mica culpable del que havia passat, però, alhora, se sentía fascinat: estava vivint un dels seus somnis!!!
-Em sembla que veig el poble!- li va dir a la Mar, parant-se.
Mar es va parar al seu costat i, mentre es bufava les mans per donar-se calor, va mirar on assenyalava el Danni.
No molt lluny d'allà, es veien uns llums, indicant clarament una població.
-Potser el Gerard hi és- va dir, esperançada ella.
-Anem a esbrinar-ho- va dir el Danni.
Tant ràpid com van poder, van arrivar a la porta principal del poble, on un parell de guàrdies mig dormíen en comptes de vigilar qui venía.
-Bona nit, nobles guàrdies- els va despertar el Danni, fent-li un copet a un d'ells amb la bota- busquem lloc on passar la nit...
-Heu de venir de molt lluny per les hores que son- els va respondre el guàrdia que havia rebut el coet, arrufant les celles i mostrant l'espasa que duia al cinturó- El lloc més presentable per passar la nit es a dues canrçtonades d'aquí, es diu "L'Anec Borratxo"...forasters....
I els van deixar passar. Mentre ho feien, Mar va poder sentir com l'altre guàrdia li deia
al primer "has vist? Al cavaller l'acompanya una elfa!" i que el guàrdia que amablement els havia indicat la direcció de l'hostal li contestava "mare de Deu, alguna cosa grossa ha de passar.
La Mar es va mirar el Danni, que li va fer un senyal per fer-li entendre que havia sentit al conversació. Desprès, es va tocar les orelles. Les tenía puntxegudes...era un elfa.
-M'hauríes d'explicar moltes coses- li va dir al Danni-.
-Quan arribem a la posada t'ho explicaré tot- li va dir ell.
Se sentia malament per ella i per l'amic perdut. Potser calía fer una visita al rei per veure que passava i si havien sentit parlar d'algun desconegut que rondés per allà. "Demá al matí" va pensar.
"L'Anec borratxo" pretenía ser un hostalet , però era un cau de lladres , borratxos i dones de mala reputació que, quan van veure entrar el Danni, se li van tirar corrents al damunt, mostrant-li uns pits llardosos de bruticía i unes boques gairebé sense dents, al temps que li deien barbaritats.
-Busquem l'amo- va cridar ell, treient-se-les del damunt violentament- volem una cambra i sopar.
Un home gras, brut i mig borratxo va apareixer de darrere d'una porta amagada al terra, d¡on es sentien rialles i insults. Era tant alt quasi com un gegant però lent a causa de la obesitat.
-Qui em demana?-va preguntar, amb una veuarra que feia por.
-Nosaltres.- va dir el Danni, mostrant l'espasa- volem la millor habitació que tingueu i que ens hi serviu el sopar...ARA.
-Son docentes monedes de plata pel sopar i vint monedes d'or per l'habitació- va dir l'amo, somrient- al comptat..,
-Quan veiem l'habitació li pagarem,senyor- va dir ell, somrient.
-Com volgueu- va somriure l'homenot- però si no em pagueu, els meus amics disfrutarant esbudelllant-los.
La Mar i el Danni van mirar al seu voltant. Tots els que eren allá van començar a treure espases, dagues, ganivets de quatre pams alhora que somreien burlons.
-No busquem problemes- va dir el Danni, mostrant per sota la capa la seva arma- només allotjament per aquesta nit...Demá hem de continuar el nostre camí.
Finalment, es van posar d'acord amb l'amo de la posada. L'habitació no era gran cosa, el llit no era més que un jaç de palla bruta, però, per passar la nit, ja faríen. Van pagar la quantitat que l'amo els havía exigit i van quedar-se sols.
-Suposo que ara m'explicarás tot el que passa- li va demanar la Mar al seu amic.
-Es clar- li va dir ell, traient-se l'armadura per estar més còmode- el que ha passat es ben clar: Som en un món paral.lel, però dins del joc. Tu ets un personartge, igual que jo, el que passa es que no hem pogut decidir qui ser...ha vingut com ha vingut. Al castell preguntarem pel mag, se suposa que el mag ens ajudará.
-A trobar el Gerard també? Quí serà ell?
-No ho sé, Mar- va dir el Danni, mirant per la finestra, trist.
La Mar sentía que ploraría, que necesitaba saber del noi que estimava, si era viu, mort, qui era...El Danni la va veure seure la jaç de palla i enfonsar la cara entre les mans.
-No estiguis trista- li va demanar- al Gerard no li agradaría veure't així...
Va acostar-se a ella i la va abraçar. Estaven sols en un món que només coneixien dels llibres i les pelicules, els havía dut allí per amor al joc, per la curiositat, i potser havía perdut l'amic de tota la vida.
Va mirar la seva amiga, que s'havía quedat adormida i la va recostar al llit. Ell va seure al terra, va tapar-se com va poder amb la seva capa i va decidir vigilar. No es fiava de la gentuza que hi havia en aquell lloc.
S'estava adormint, baixant la guàrdia, quan va sentir que trucaven suaument a la porta. Va anar a obrir i es va trobar amb un cavaller d'una altura considerable.
-Qui sou?-va demanar, mostrant l'espasa.
-Guardeu l'espasa, cavaller- va demanar el gegant- soc amic...Em deixeu entrar, el que he de dir potser us interessa.
El Danni el va deixar entrar. El cavaller gegant va mirar el llit i la Mar adormida i va somriure.
-He estat buscant-vos incansablement, Danni!- va exclamar el gegant- sóc jo, el Gerard!
El Danni es va quedar de pedra, astorat, i la Mar, en sentir la veu del seu xicot es va aixecar de cop. El tenien allá, de peu, fent dos metres d'altura i dos d'amplada, amb el cabell molt curt, moré de pell.
-Em pensava que no et trobariem mai més- li va dir la Mar, abraçant-lo.
El Danni estava tant sorprés que no sabía que dir. Finalment, va abraçar també el seu millor amic, i li va preguntar on havia estat.
-Al castell- li va dir el Gerard- vaig aterrar allá, i molt bé si no fos per les circunstancies...Nano, s'está coent una cosa molt fosca, i el rei ens vol veure inmediatament...
-Com vas saber on erem?- li va demanar la Mar.
-Un dels guardies en veure que anava una elfa amb el Danni, va correr a donar la noticia a palau i el rei va considerar la meva petició de buscar-vos per la missió que he de fer.
Tant la Mar com el Danni van aceptar de seguida anar a palau...i fins i tot van recuperar el diners que havien pagat per un jaç de palla i brut..La Mar estava contenta de tornar a veure el seu novio, però alhora tenía por. La seva apariencia havia cnviat, com la d'ell...i els sentiments?
Van arrivar a la porta del castell, on l'esperaven un parell de cavallers per acompanyar-los en presencia del rei. Tots tres estaven impressionats, però el Danni i la Mar encara més.
-Quina passada!- va exclamar el Danni.
-Per dins es encara més al.lucinant- va dir el Gerard, baixant del cavall- ja hem arrivat...el rei ens espera!
El vestibul del castell era una enorme sala tota decorada de catifes brodades d'or i plata, amb armadures antigues, espases i molt de caps de senglars i altres animals, caçats segurament pel rei. Les dames treien el cap per darrere d'unes catifes penjades de les parets, encuriosides per veure una elfa en persona. El Danni en va veure una de molt bonica, amb uns ulls verds grandiosos que el va somriure timidament.
-Per aquí- va dir un escuder- el rei us espera...
Van pujar per una escala de pedra imponent, i desprès van caminar per un passadís il.luminat només per unes torxes. Cada dues o tres pases hi havia una finestra estreta, per on podien contemplar el poble i una maravella de vista.
Per fí, van arrivar a la sala del tron. Era un gran sala, amb una finestra grandiosa, on es podía veure el cel estrellat. Davant de la finestra, el rei, un home d'uns quaranta anys, músculos, imponent.
-Cavaller Gerard- el va cridar- veig que ha trobat els seus companys...
-Així és- va respondre ell, agenollant-se- us presento Sir Danni i la meva promesa Mar.
Tots dos es van agenollar, en senyal de reverencia i respecte. El rei els va manar aixecar i va demanar la Mar que s'hi acostés.
-Us presento els meus respectes, altesa- li va dir, fent-li una reverencia a ella- sou sens dubte digne de ser la princesa del seu pais.
La Mar es va quedar parada...com el Gerard i el Danni. El personatge de la Mar era una princesa...
La mirada del monarca es va fixar en la vara que portava la noia, i va somriure al reconeixer l'arma. La Mar es va tornar a quedar parada quan el rei li va explicar que portava a les mans una arma poderosa.