Mal

-1-


"Maleïda l'hora en que vam decidir d'anar de vacances a la nit....Encara que la culpa va ser del Lluís, entossudit en que en aquelles hores la gent no sortia tant i no hi hauria tràfic. La Sandra ja li havia dit que no era bona idea, que havia vist el temps per la tele i que havien dit que faria molt mal temps, que podria ploure molt o nevar...però ell, ens va fer cas? No!. Va dir que confiessim en ell, que estava acostumat a viatjar de nit, plogués o nevés...I hi vam caure de quatre potes, potser perque portavem moltes setmanes decidint on anavem de vacances de Nadal i estavem farts de no posar-nos d'acord...
Jo no les tenia totes, alguna cosa em deia que em fes enrere, que no hi anés...però tenia moltes ganes d'anar amb la meva colla, tots junts, de vacances, i, a més, me les mereixía pel fart d'estudiar que m'havia fet per treure'm de sobre totes les assignatures, apart del fart de treballar per tenir els diners necessaris que ells ja tenien sense haver de moure un dit, perque els hi donaven els seus pares...
-Tenies enveja dels teus amics?
No! Ells eren privilegiats, però crec que realment, l'afortunada era jo, perque a mí ningú em llançava indirectes cada vegada que demanava els diners, potser perque jo me'ls guanyava, i n'estava contenta, a més a més, eren molt bon amics i mai em van tirar a la cara que ells eren rics i jo no...No. M'ajudaven quan no podia i mai em van demanar que els tornés res, al contrari, jo era com un regal, per a ells...
-No t'entenc...
Jo tampoc ho entenía, al principi, però a mesura que el curs passava, em vaig adonar que, per ells, ser rics, era una mica una cárrega, perque els pares els pagaven la universitat, però els pressionaven per que demostressin que arribaven als nivells dels demés de la posició social en que vivíen, i, ells, moltes vegades es deprimien, em parlaven i jo els escoltava, encara que no els pogués donar cap consell...integrar-me al seu grup no em va costar gens....
-T'adonaves tú que tenies alguna cosa especial per, ja saps, sentir coses que els demés no sentien, i que sabies coses que ells no sabien?
Jo sentía que cadascú d'ells, tard o d'hora, haurien de lluitar per sortir d'una mena de cercle, que jo em salvaría, que no els podría ajudar...però no sé que va passar...El cercle es va trencar per si sol i estaven lliures. Ells van canviar, però no ho van notar fins que no va arribar el moment de marxar de vacances.
Volien de totes les maneres, fos com fos, amb qui fos...marxar...
-Com si alguna cosa els hagués ordenat?
Si!Jo no sabía que era, de veritat, però a mi també em passava. Feia moltes setmanes que tenía un malson, que tots havien tingut, que em deia que havia de trobar, fer desapareixer i marxar...i tot sería com abans...Tenia molta por, no comprenía...però sabia que era important, que hi havia molt en joc...però no sabía qué.
-Si, si....escolta, deixem-ho per avui, d'acord? Vull que descansis...Fins demá.
Fins demá? On soc?Qui soc? Tornaré a tenir aquell... somni?"



1-4
.

Em vaig voler llevar del llit on estava, però no vaig poder. M'havien lligat pels peus i les mans...No ho entenía, estava...boja?
Era perillosa pels demés?
Quina tontería¡ Si ni tant sols sabía on era...
Al meu cap, però, hi tenia una imatge...No sabía ben bé que era, potser una il-lusió, o potser alló m ‘era conegut...Em sentía bé, amb aquell record, molt bé, desitjant de saber, però, que era...Estava tant cansada.
-Tu ens has matat- va dir una veu dintre del meu cap, molt esgarrifosa, acusadora.
Vaig obrir els ulls, espantada. Acabava de somniar amb els meus amics, tots mutilats, escampats per una mena de cripta,rodejats de foc i de pudor de mort!!!


3-4

El doctor em va donar permís perque els pares em poguessin venir a veure. Em va fer molta pena la cara de la mare quan va entrar, es notava que havia plorat molt, i, el pare, no gosava ni mirar-me als ulls, com si hagués fet quelcom de dolent...com si ja no fos la seva filla...
Van acostar les cadires al llit i hi van seure, en silenci.
-M'agradaría...-vaig començar, però vaig notar que em costava, de parlar, segurament pels tranquilitzants- que m'expliquessiu un parell de coses....
-El que has de fer es descansar i recuperar-te- em va dir la mare, acariciant-me la má que tenia davant seu- ho has passat molt malament...
-Si sabés que va passar- la vaig tallar,sentint dins meu una angoixa desconeguda- mare...no recordo res...
-El metge diu que tens una mena d'amnesia temporal, que de moment, només recordes coses "sueltas"-va dir el pare- et pots recuperar en dos díes, com en dos anys...encara que potser seria millor que no recordessis res ...
La mare li va agafar la má i a mí em va mirar, molt trista.
Jo, només volía saber!!!
-No et preovupis- va dir la mare- dintre de dos dies podrás tornar a casa...i tot será com abans...
Esperem-ho- va dir el pare, en veu baixa.
Em vaig quedar tant confosa...Que coi passava? Perque se m'apareixien els meus amics assasinats i mutilats, acusant-me a mí d'haver-los matat? Perque els meus pares i el metge m'ho amagaven tot?
Estava clarissim que ho hauría d'esbrinar tota sola.

4-4

Ahir vaig poder sortir al jardí, en cadires de rodes perque no m'aguantava dreta, però al jardí, que em va anar molt bé prendre aire fresc, amb aquell solet, la caloreta...a més, l'infermera que m'acompanyava era molt amable i tenia molt per parlar, així que no em vaig avorrir gens encara que, quan intentava tocar el tema pel qual era allá, ella cambiava de tema de seguida, del que havia vist per la tele, del que deien les revistes del cor, etc.
-Per que no m'ajudes i m'expliques, ni que sigui una miqueta, que hi faig aquí?- li vaig demanar, implorant.
-No m'está permés, Ona- em va dir ella, somrient, com excusant-se- ho saps , que es per el teu bé...
Però jo estic bé, vaig pensar...em drogaven per no donar-me mai l'alta...potser per no ser una molestia pels pares....m'havien abandonat allá?
Que equivocada que estava. Mentre jo era a l'hospital, ells m'esperaven amb candeletes per anar de vacances...
El que em feia por era tenir els malsons...
-no et preocupis- em va dir l'infermera- a partir de demá sortirás al jardí cada día i farem una mica de recuperació perque aviat et puguis valdre per tu sola i, el millor, es que et retirem la medicació....
Alló ja era un descans, almenys, el meu cos deixaría de castigar-se i el meu cervell recuperaría la lucidesa i les neurones per esbrinar tot el que volía saber...
-Vols banyar-te abans de dinar?- em va preguntar l'Anna, l'infermera- sé una mica de perruquería i et podria arreglar els cabells....
-D'acord- li vaig dir- em sembla que ja toca...gracies.
L'Anna va somriure i em va portar a la meva habitació. Mentre s'omplia la banyera, jo m'estava ajaguda al llit, mirant la tele...Aixó si, dibuixos animats. No podia camviar de canal perque l'Anna s'havia emportat el comandament...però, almenys, estava distreta.
-Bé¡- va dir l'Anna, apareixent amb una gran tovallola- anem?
Em va agafar del braç per ajudar-me a aixecar-me del llit i, en un primer moment, vaig perdre l'equilibri i quasi caic, però ella era forta i em va ajudar a continuar. Havia d'agafar forces com fos. Tenía una idea al cap i havia de lluitar per aconseguir fer-la realitat.
Aixecar les cames per ficar-me a la banyera, va ser més dificil, però l'Anna no em va haver d'ajudar gens, i no per que no volgués, si no per que jo no ho vaig permetre. Un cop dins, amb l'aigua tèbia arrivant-me al coll, relaxadissima, vaig estirar els braços, per desentumir-los.
-T'he posat sals regeneratives i altres de perfumades- em va dir ella, mentre abocava el xampú a les seves mans.
-Si no et fa res- li vaig dir- m'agradaria dutxar-me jo...
-Et veus amb forces?
-Si, tranquila.
No semblava molt convençuda, però, al final, la vaig convèncer i va anar a atendre als altres malalts, dient-me, abans, que tornaría en un quart d'hora.
Submergida, la sensació de pau que m'envoltava desprès de tants dies, era el paradis. No sentía els altres malalts mentals xisclar hores i hores, ni els infermers cridant que callessin, res...Estava en el meu petit paradis, ningú em podria fer cap mal. Per postres, les sals em van fer un efecte bonissim, em van aclarir molt el cap.
Per la meva ment passaven coses que havien passat quan jo era petita, però eren flashos, olors ...les meves joguines, els meus llibres...El Lluís, amb la seva camisa blava de marca preferida, seient amb mí a la taula del café on sempre ens reuníem, esperant a que els demés apareguessin, xerrant de lo de sempre, noies, cotxes, projectes de futur.
El Lluís m'havia agradat, però mai havia gosat de dir-li, perque sabía que ell anava darrere la Sandra, una noia molt maca, tan per fora com per dins, i ells sí feien una bona parella. En aquelles vacances, en les de Nadal, ell li anava a demanar per sortir en parella.
Jo m'havia sentit una mica malament, perque ell m'agradava a mí, i ell m'explicava els seus plans amb la Sandra amb tota naturalitat, es clar, ell no sabia res del que sentía jo...
Si li hagués dit...
A vegades em sentía estupida, una completa imbécil i d'altres m'enrabiava quan em parlava d'ella, n'estava molt penjat i jo...feta una foguera, de la rabia¡
Calor...sentía calor, però no m'importava. M'estava cremant, pero no m'hi adonava...Uns braços forts em van estirar amunt i em van treure de la banyera, que semblava una sauna.
-Está bé?- vaig sentir que cridava una dona, nerviosa.
-El doctor es a punt d' arrivar- sentía que deia l'Anna- vestim-la i estirem-la al llit per a posar-li la pomada...pobra, com s'ha escaldat...No ho entenc, l'aigua li he deixat més bé freda...
Vaig sentir com m'estiraven al llit i com, entre dues infermeres, em posaven una pomada que feia molt bona olor i que em calmava la calor que tenia. Una bata em cobria quan va arrivar el metge.
-Que ha passat?- li va preguntar a l'Anna.
-No ho sé- li va dir ella- em va demanar de dutxar-se el
la sola...i li vaig dir que només durant un quart d'hora , que desprès la vindria a ajudar...Si arrivo a trigar més...
-Bé, bé...un altre cop, encara que li implori no la deixi mai més sola- li va ordenar ell, examinant-me- per sort, les cremades son superficials...
I va anar cap al bany, d'on ja no sortía el baf de vapor que hi havia quan em van treure d'allá. L'Anna li deia que ella havia comprovat la temperatura i que no cremava gens, que més aviat era freda...
-Demá vull que la portin a la meva consulta- va dir el metge, preocupat- farem un seguiment psicologic...i truquin als seus pares, ha tingut un accident i ho han de saber...
-Si, doctor.
Jo estava semiinconscient, però ho sentía tot. Pobre Anna, se les carregaría per culpa meva.


5-4


"- M'agradaría que m'expliquessis que et va passar, ahir.
Si li pogués explicar, ho faria, però no ho sé...Només estava pensant en el Lluís i en que li agradava una amiga que anava amb nosaltres a la colla.
-Continua...
A mi m'agradava ell, i em sentía molt malament, enrabiada, perque m'explicava el que faria per les vacances de Nadal...
-El qué?
Demanar-li per sortir. Estava enamorat d'ella, i jo d'ell...
-Li havies dit, que t'agradava?
...
-Ona, pots confiar en mi, ho saps...digues, li vas dir mai?
No! No m'hi vaig atrevir perque des d'un principi ell va demostrar qui li agradava més...jo només era una amiga, una bona amiga, a qui explicar-li tot el que sentía per la Sandra...
-Estaves decepcionada? Gelosa? Senties ràbia, ahir, a la banyera?
...
-Aixó no es normal, Ona. Has de dir-me que vas sentir, que va fer que la temperatura de la banyera pugés tant com per escaldar-te...
Es que no ho sé!!! Primer estava completament relaxada, sentint les olors de les sals i que estava en silenci...amb els ulls tancats, sense fer res, inmovil...Només em van venir al cap ells dos i, desprès, res... l'Anna que em prenia la tensió, que em posaven crema al cos, em vestien, veus...No podía obrir els ulls, no tenia por de res, estava en calma...només sentia calor, calor...
-La senties dins teu, la calor?
Em sembla que si."


La cara que va posar el doctor no em va agradar gens. Se'l veia preocupat, i, alguna cosa em deia que trigaría bastant a sortir d'allá...
El que em va fer més mal va ser trobar- me els pares, amb aquelles cares, desprès de la sessió. La mare sanglotava i el pare l'agafava fortament de les mans perque tingués forces suficients per aguantar el que passava.
-Quin ensurt, filla- va dir la mare, entre llagrimes.
-Aquesta infermera no es tornará a acostar a tú- va dir el pare, ben seriós- es una impru...
-Li vaig demanar jo que marxés- el vaig tallar- no es culpa seva...
El pare va continuar insistint que, tot i haver demanat jo que em deixessin sola, la feina d'una infermera era quedar-se amb mí, vigilant que no em passés res. Com que dels seus pensaments no el treuría, vaig deixar que el Jordi, l'infermer que empenyia la cadira de rodes, m' assegués al llit.
La mare va seure al meu costat, mentre el pare, dient que anava a buscar-me una ampolla d'aigua, ens deixava soles.