Ferides tendres

Un relat de: universbrillant
Vaig pegar amb el puny a la paret. Ja no sentia mal, les ferides m'havien cremat tant per dins que ja res pareixia superior al mal que m'havien fet. Res podia superar-ho.
Vaig plorar amb força, fins que els meus ulls ja no podien vessar més llàgrimes.
Vaig cridar, fins que de les meves cordes vocals pareixien haver-se quedat fora veu, sense paraules per dir.
Era com si m'hagués quedat buida. Fora res, sense ningú. Peró en aquells moments res m'importava. Tan sols volia estar sola, sola en el silenci. Abraçar-me a mí mateixa i no sentir mal. Abraçar el silenci i deturar el temps. Voldria dessaparèixer, no ser res per ningú, allunyar-me del món, deixar de pensar, no sentir res, ser de pedra.
T'odii.
Mai havia imaginat tenir que dir això. Però t'odii, al fons del meu cor, encara que no ho vulgui acceptar. No et vull veure més...No, no, no.
A vegades les persones que més estimam ens fan mal i de sobte tot el sentiment que sentiem cap a elles s'esfuma, com la boira quan surt el sol. On s'ha amagat l'amor que abans sentia? On és? I ara, odi, per què has aparegut al meu cor?
Sentiments, viatgen sols pel nostre cor, en un mar de somnis, en un racó amagat del noster cor, apareixen sense que ens adonem. Odi, per què m'has vengut a visitar? O són les altres persones les que ens fan tenir-lo?
Tot i així, l'amor sempre supera l'odi. No hi ha res que pugui sobrepassar l'amor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: