Experiències... Mares

Un relat de: silvia_peratallada

Molt mal de cap,
no sé com, jo despertava
Torna al llit, deies, espantada
Regalant un somriure
transparent, intencionat
desitjant que no fos res...

Por, recordo massa por
por de perdre't
calma, Sílvia, calma.
Tu, que no entenies,
m'arrencaves la serenitat
que no es deixava veure.

Tot s'encaminava
ja no estavem soles
tu, a boxes, dormies
el pare, et vigilava
i jo, dormia.

Aquesta vegada, va ser una trucada
la que em despertava
reclamant-me entre bates blanques
no vaig poguer entrar a veure't.
No entenia, què ha passat?


un passeig, massa llarg
t'arrencava l'ànima del meu cantó.
Mentre ell, el pare parlava
no sentia res, només pensava
incapaç d'imaginar-me sense tu.

Dies, masses dies
cada notícia, un dia menys
cada dia, una notícia més.
Cada minut,
desitjant superar els seixanta segons
i tu, què sents tu?

Cada paraula, una llàgrima,
a cada visita, amagada.
Quina noia, quina serenitat
que madura, que forta
i què, doncs...si no, què?

què queda?
amargura, dolor, apatia,
misteri, solitud, rebel·lia
impotència, ignorància,
no...això no t'hagués salvat.

un entorn, que et mantenia
el cor batent, els ulls brillants,
una gent, que em mantenien
la ment alerta, la boca plena.
una mare, que em parlava
no pateixis, tot sortirà bé.

em parlava i, sense forma
sense mirada, sense somriures,
sense paraules, sense alè,
imaginava què dèia
i a vegades també ho sentia.

a poc a poc,
el meu cor s'anava relaxant
la ment no patia tant
i la gent, somreia més.
I, com si ho sabéssis,
anaves responent,
afegint-te a la revolta
l'escamot de la vida
guanyava la batalla.

I diuen, que com si fos sobrenatural
tornaves a ballar,
sobre llunes de somnis
tornaves a parlar
de tesis, de mòbils, d'escoles
tornaves a dictar, a riure, a mirar.

I jo, amb un any menys en la memòria
només mirava, només disfrutava.

i ara, com fa trenta anys
balles, jugues, rius
i, sobrenatural,
tornes a ser qui eres,
i els anys, a dins, no passen
i tu, feliç,
vius , i vius, i vius

Comentaris

  • una mica trist[Ofensiu]
    AINOA | 23-05-2006 | Valoració: 9

    Buff,,, noia.
    Quin poeme mes trist, m'agradat molt lo ben estructurat que esta tot.
    Pro m'ha es fet pati fins el acabament, pensantme el pitjor. i m'alegro molt de veure que no ha sigut aixi.
    Una abraçada.

  • una llàgrima d'alegria[Ofensiu]
    montxita | 13-05-2006

    Hi han escrits que es mareixen aplaudiments i aquest n'és un.
    Quantes sensacions, bones, dolentes, amargues... s'ajunten a aquest poema. I que bonic, però alhora trist.
    Quant que podem patir per dins mentre els altres es pensen que estas bé, però com tu dius, no pots demostrar que estas malament, perquè això no ajuda.
    Endevant! que hi hagin moltes tesis, molts dictats, molts balls, moltes hores a Peratallada...

    Un petonas carinyu!!!!
    I records a la teva mare;)

  • sniff...[Ofensiu]
    Jordi Hill Montes | 13-05-2006

    no se que dir, precios, brillant!! i molt dur.

    una abraçada ben forta.

    Salut i revolta!!

    Sense mares no hi ha revolució!!.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de silvia_peratallada

silvia_peratallada

507 Relats

1383 Comentaris

563232 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
Crida ben fort
dona lletres,
versos i acords.
Dona'm aire,
dona'm petons,
dona'm el roig,
vull foc al cos.
Dona'm un somriure
i un parell d'il·lusions,
només una mirada
lliure de malsons.

Dona'm alegries
dona'm un mesclat,
un mai de maria
i una tarda al teu costat.

http://silvianimfa.blogspot.com/

silvianimfa@gmail.com