Exilis

Aquella nit va ser màgica i especial. Era la nit de sant Joan. Després de tant de temps esperant aquell moment i per fi, aquell dia, inesperadament, va arribar.
Jo estava allà, asseguda entre la gent amb els meus amics i de sobte, tu vas aparèixer, vas venir a parlar amb un dels meus amics que no sé de que coneixies i, no sé com, vas acabar parlant amb mi.
Jo no sabia que dir-te, era tan...tan estrany, tan nou, tan irreal...el somni que tants anys feia que perseguia.
La teva mirada em captivava, el teu parlar era tan dolç...em vas convidar a beure alguna cosa i ens vam passar la nit parlant.
M'ho estava passant tan bé! Però alhora, estava tan nerviosa! Potser no em reconeixies...potser només parlaves amb mi perquè t'havia fet gràcia...però jo, jo si que et reconeixia, i tant que sí! No havies canviat gens, bé, si, t'havies fet gran, ara ja devies tenir 26 anys ben bons, però seguies sent el mateix que abans.
És que, eres tan bonic, tan gran, tan simpàtic, i amb tantes ganes de menjar-te el món, que podies fer tot el que et proposaves. M'encantaves, t'admirava.
Se'ns van fer les 4, les 5 i les 6. Aviat es faria clar i tu i jo, encara allà, en aquell bar on havíem passat la nit i que ja estaven a punt de tancar.
Em vas demanar d'anar a donar una volta pels carrers del poble, així veuríem com es feia clar, feia molt temps que no venies al poble, em vas dir.
Em vas portar fins al lloc on anàvem a jugar quan érem petits, allà on havíem passat tantes estones plegats, en aquell petit bosc entre els arbres, al mig del no-res, però un lloc per mi tan especial...i on jo encara hi anava moltes estones per recordar-te, enmig de la soledat.
Ens vam asseure a sota de l'arbre on reposàvem i vam veure, agafats, com sortia el sol en aquell 24 de juny de 1985, un dia impossible d'esborrar de la meva memòria, igual que tampoc s'havia esborrat el dia que havies marxat a exiliar-te a França, un dia molt dur, igual que els que van venir després aquí. Eren dies de por, de repressió, de tristesa, d'enyorança.
Però...tu em recordaves?
Em vas mirar fixament als ulls, tenies la mateixa mirada, i per fi m'ho vas dir. Per fi vaig saber que sí, que em recordaves igual que jo a tu.
"T'he trobat a faltar, germaneta. No m'ha calgut res més que una mirada teva per saber que eres tu, la meva germana, la que tant estimo i mai he oblidat ni oblidaré".