Eternes sou Girona i tu

Un relat de: prudenci

Semblava que el riu tremolava
Entre les mans dels estels
Com quan hom és a punt
De dar-se el primer bes.
Les velles façanes
S´imaginaven més netes i més fràgils
Sobre de l´aigua dolça de l´Onyar.
Cada crit de gavina afamada
Era un crit de la meva afamada ànima.
Cada porxo vestit de temps
Era un bocí de temps ja passat en el meu cor.
Cada noia embolicada en una bufanda
O sota una gorra de color vermell,
Eres tu que te n´anaves
Amb la ciutat per sempre.
Mentre, lluny, les platges del meu somni oblidat
Ploraven onades, cridaven onades,
Per sempre. Potser per sempre.
Tu te m´havies escapat dels dits
Com s´escapa una gavina fregant l´aigua,
I la ciutat no plorava el seu final, perquè és eterna,
I tu no ploraves el teu final, perquè ets esquerpa.
Però jo, tot sol, plorava el final vostre,
Perquè us n´anaveu de mi per sempre.
Potser per sempre.
Llavors, tornava a agafar el tren
A l´estació penjada sobre el pont de ciment
Que us travessa fredament.
Que us travessa.
Eternes sou Girona i tu,
I el meu record roman entre les ones
De la platja dels somnis, on sóc sol i oblidat
Per sempre. Potser per sempre.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: