Estels de Coca-Cola Zero.

Vull fotografiar un cel ple d’estels que il·luminen com un llumí, fins a dos centímetres de la foscor. Ni el senyor ISO, ni les altres utilitats de la càmera m’ajuden a copsar el moment… Tenc molta set! Quina decepció no poder captar la velocitat de la llum per manca de tècnica. Pens en què tenia set fa uns moments… Efectivament, tenc set de bombolles d’un cel lluent a punt d’explotar.

Quin desencís… Quin desencís quan un se sent desposseït de l’ànima, quan un se sent desarrelat cada vegada més. Agaf unes gotes de rancúnia suspeses en l’habitació i amb un gest de desaire, com en una clau de Karate, les escamp, o les estamp, en un cartell de Coca-Cola Zero que vaig robar una nit de borratxera. Surt, orfe, per a contemplar un altre cop a quina distància les bombolles il·luminen la foscor.

Després de dues mil·lèsimes de segon, tan sols, començ a plorar llàgrimes de rancúnia que foraden el trespol fins a les llagues de qualsevol forma de pensament atàvic que ja no pertany a ningú. Així, em desglaç i sent com, a poc a poc, me vaig submergint cap a les arrels, fins que algú, o alguna màquina potser, tanca la botella de Coca-Cola Zero. Hermèticament.