Estat somniòtic “El vol”

Les ales no paren de créixer…
La gàbia es queda xicoteta i els barrots ja no trigaran a donar de si…
És el món del caos líquid, eixa terra de somnis que es desfan sense fonaments que els sostenen, l’horitzó queda lluny i el caminar es dificultós amb tant de cos mort que ompli el camí. Com un riu d’oblits en recerca del record. No és gris el núvol viatger, la foscor tapa la nit i la llum crea ombres que persegueixen als vius. No sóc res dins d’un turment, no sóc protagonista en cap presó i allò que veig des d’estes reixes podrides, allà lluny a ultramar és una illa de colors. Són tan densos, tan eixerits que conquerixen les aigües d’un oceà de misteris encara profunds, creen ponts de variats matisos tots diferents i tots amb un mateix fi, unir, unir-se.
L’abisme està a dos passes de la superfície, la muntanya més alta, el cim més inaccessible, només són creacions que el “demiürg” de Cioran, descriu com a moviments d’un mal primigeni, la carn encadenada a l’ànima, l’ànima encadenada a un cos. No sóc Cioran. Puc dormir alguna que altra nit deixant-me caure en el braços del déu Morfeu, no sóc un insomne i vull dormir.
Eixes vàcues esperances que es diluïxen com el sucre en l’aigua tèrbola, eixes que vesteixen la innocència de dol, les rebutge com la voluntat de fer sempre el mateix. Privat de veu, tinc to, que fa vibrar les entranyes, privat de consol em nodrisc del silenci i cresc com la molsa, tinc llum després de tot.
Les ales no em paren de créixer, són de tocar suau, fortes, d’arrel insondable que em penetra el cor i el seny…i la rauxa fluix lliure en un circuït tancat. L’espill que mostra les misèries amb ganes inhumanes l’he partit d’un colp en dos trossos, en un d’ells es veu l’imatge d’un vell que plora, en l’altre, un vell que somriu i belluga les cames en una estranya dansa alegre i bohèmia. El meu cos sembla recobrar forces quan sent les ales desplegar-se. Com el desig curiós d’un adolescent, busquen alliberar-se. En la llunyania una company@ m’espera, s’engronsa jugant amb les branques d’un arbre que té les fulles negres i degut al moviment dels volantins, estes, es desprenen com si foren diminuts corbs que s’espanten i alcen el vol, aleshores canvien el seu aspecte i comencen a brillar fins que es consumissen en petites partícules que el vent s’emporta dispersant la seua visió en el no res.
He prohibit al desig tindre forma, ara, bull, adaptant-se al temps. Ja no és futur, però, necessita ser-ho, ja no és passat, este descansa fatigat donant-li el relleu al present. Somric, en esta nit negra el foc boig que balla content convida a l’intel·lecte, l’atrau amb paraules intenses i ordena al caos que seguisca el camí que no està marcat. La gàbia lentament es fa més petita i els barrots ja no trigaran gaire a donar de si.
Les ales no em paren de créixer…